TRENCACLOSQUES A SÍRIA

Espolsant els retrats de Baixar al-Assad

Els kurds esperen arribar a un acord amb el dictador sirià mentre recelen de Turquia i els EUA

El centre de la ciutat de Qamixli és un dels termòmetres més fiables de la guerra a Síria. Quan l’oposició armada -en tots els seus colors- feia tremolar el règim, les banderes sirianes van desaparèixer progressivament del costat dels retrats de la dinastia dels Al-Assad. Però a mesura que Damasc ha refermat la seva posició als seus múltiples fronts tornen les fotos de Baixar: saludant, somrient o amb rostre amenaçador amb unes ulleres de sol. Els retrats es poden trobar a l’exterior de pastisseries, comerços de venda de fundes de mòbils o fins i tot als parabrises dels cotxes. L’últim indicador és l’estàtua de Hafiz, el pare de Baixar, a la rotonda d’entrada al barri de Wusta. Una nova capa de pintura platejada l’ha transformat gairebé en un personatge de Marvelembolicat en una bandera siriana.

El règim treu llustre i múscul a Wusta, i fins i tot s’hi pot veure alguna bandera russa, però el barri continua sent una bombolla minúscula a la capital d’una regió, Jazira, la majoria kurda de la qual fa anys que viu desconnectada de Damasc. Les dues parts conviuen, però donant-se l’esquena, encara que ocasionalment unides per un enemic comú.

Ho van ser els jihadistes en el seu dia, quan van envoltar la ciutat pel sud. Avui l’amenaça arriba des del nord: la frontera turca està literalment a l’altra banda del carrer, una proximitat que fa que Wusta i la resta de la ciutat, així com la majoria del nord-est de Síria amb població kurda, puguin formar part de l’anomenada “zona de seguretat” que Donald Trump i Recep Tayyip Erdogan sembla que ara estan negociant.

El 13 de gener el president nord-americà confirmava a través d’un missatge de Twitter que estava estudiant amb el seu homòleg turc l’establiment d’una zona d’unes 20 milles (32 quilòmetres). La notícia queia com una tercera galleda d’aigua freda després de l’anunci del mandatari nord-americà al desembre de retirar les seves tropes de la zona i el d’Erdogan d’envair el territori. Des de llavors, les emocions a Wusta basculen entre la incredulitat i l’estupor.

“Coses més estranyes s’han vist”

“Costa de creure, però coses més estranyes s’han vist els últims anys”, explica Delila Dom, una cristiana assíria que regenta una farmàcia amb un retrat de Baixar a l’aparador. A més d’un bastió del règim, Wusta és també el barri on es concentra la minoria cristiana de Qamixli, com ho confirmen les seves onze esglésies, o la decoració nadalenca que encara no s’ha retirat dels carrers.

“És qüestió de temps que Damasc i els kurds arribin a un acord. I quan el signin, Turquia no podrà fer-hi res”, apunta la dona, apujant la veu per fer-se sentir sobre el soroll ensordidor del generador elèctric que hi ha a l’entrada de la botiga. Això o conformar-se amb les només quatre hores d’electricitat que hi ha al dia a la ciutat, malgrat que ara les temperatures amb prou feines superen els zero graus.

Condicions dels kurds

Perquè Al-Assad recuperés el control de tot el nord-est de Síria, hauria de reconèixer les minories no àrabs del país i l’autonomia d’aquesta regió. Però aquestes condicions, plantejades pels kurds, semblen no convèncer Damasc i l’acord s’ajorna sine die.

A pocs metres de la protegida caserna dels serveis secrets sirians hi ha la seu del Partit de la Unió Siríaca. La principal organització política d’aquesta comunitat es va alinear amb els kurds al començament de la guerra a Síria. Sanharib Barsoum, el seu copresident, confirma a l’ARA que les negociacions amb Damasc estan en via morta: “Un comitè especial es va reunir amb el règim a Damasc el juny passat per informar-los de les nostres condicions, però continua sense haver-hi res sobre el paper. No hi ha garanties que Al-Assad no ens torni a imposar el seu model d’abans del 2011”, explica aquest veterinari de 43 anys que va començar a fer política a la clandestinitat. Un atac turc és “plausible”, opina, i afegeix que, si es produís, Ankara es recolzaria en grups islamistes com ja ho va fer l’any passat en l’enclavament kurd d’Afrin.

“Qui controlarà aquesta suposada zona de seguretat? Nosaltres l’acceptaríem si estigués sota el control de les Nacions Unides o la coalició internacional, però no volem que ho faci Turquia”, aclareix.

Cal marxar de Wusta per parlar amb els que realment tallen el bacallà aquí des del començament de la guerra. Deixant enrere l’estela platejada d’Al-Assad pare, només es triga uns vint minuts a peu fins a la seu del Partit de la Unió Democràtica (PYD), el dominant entre els kurds de Síria. Ara els retrats d’Abdullah Öcalan -líder i cofundador del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK)- són els hegemònics a la zona. No hi ha ni rastre de la bandera tricolor siriana.

“Els americans van venir pel seu propi interès, ningú els va cridar i, de fet, nosaltres ja estàvem lluitant des de molt abans que hi arribessin”, esgrimeix des del seu despatx Salih Muslim, copresident del PYD fins a l’any passat. La seva experiència en l’arena internacional el porta avui a ocupar el lloc de responsable de relacions internacionals del partit i també de portaveu.

“Que els nord-americans es retirin no implica que quedem indefensos. Tenim un exèrcit ben armat i entrenat capaç de protegir el territori, i un projecte d’autogovern”, diu el kurd, amb un to de veu tan lineal com concís. “Quan no és el règim, són Al-Qaida o l’Estat Islàmic. I ara és Turquia... Sembla que no hi ha més sortida que la guerra”.

Més continguts de