LLEGAT CONTROVERTIT

Indemnitzacions per als descendents dels esclaus als EUA

La prestigiosa Universitat de Georgetown es va finançar amb la venda d’esclaus

Era un d’aquells dies d’estiu de calor asfixiant a Washington, en què la humitat esprem cada porus del cos. L’Elizabeth i la Mélisande caminaven juntes pel cementiri llegint un a un els noms dels més de tres-cents jesuïtes enterrats al campus. Buscaven una sepultura en concret. “L’he trobada! És aquí!”, va exclamar de sobte la Mélisande. Esculpit a la pedra hi havia el nom del reverend Thomas F. Mulledy i la data de la mort: el 20 de juliol del 1860. “Probablement es deu estar regirant a la tomba”.

La Mélisande té quaranta anys més que l’Elizabeth, però totes dues tenen una història en comú i estudien en una de les millors universitats dels Estats Units, la de Georgetown, fundada pels jesuïtes a Washington el 1789. Amb 25 anys, Elizabeth Thomas està a punt de graduar-se de periodisme. Amb 65, Mélisande Short-Colomb, que és mare i àvia, disfruta estudiant història. Totes dues són descendents d’algun dels 272 esclaus que treballaven en la plantació de Maryland amb què Georgetown finançava la universitat. El congressista Henry Johnson i un terratinent de Louisiana, Jesse Batey, van comprar els esclaus el 1838 per l’equivalent actual de més de 3 milions de dòlars. Georgetown es va salvar de la ruïna gràcies a aquesta venda. El reverend Mulledy, que aleshores presidia la universitat, va incomplir la promesa de no separar les famílies.

Georgetown va començar fa tres anys el seu particular exercici de contrició concedint facilitats de matriculació als descendents de tots aquells esclaus. L’Elizabeth, el seu germà Shepard i la mateixa Mélisande en van ser els pioners. Aquesta última es va sorprendre que l’acceptessin tot i ser sexagenària. “Aparentment els va atraure la meva personalitat”, assegura en una conversa amb l’ARA.

El vincle familiar amb els antics esclaus és un punt a favor per ser admès a Georgetown, però no garanteix rebre cap ajuda econòmica, ni tan sols hi assegura l’accés. “No tothom es pot permetre pagar la matrícula”, explica la Mélisande, que coneix descendents que no han sigut admesos a la universitat.

Un altre dels passos que ha fet Georgetown per afrontar el seu passat va ser eliminar el nom del reverend Mulledy d’un edifici del campus. No obstant això, no hi ha cap placa que expliqui aquest capítol fosc de la seva història. És a dir, hi ha avenços, lents i cautelosos, però alguns alumnes volen que es vagi més enllà. Han proposat crear un fons de compensació per als descendents dels esclaus i han organitzat una consulta per decidir-ne la constitució. L’11 d’abril, fins a 2.541 alumnes van votar a favor de pagar 27,20 dòlars més per la matrícula de cada semestre per dotar el fons. Un total de 1.304 estudiants, en canvi, s’hi van oposar, perquè fonamentalment creuen que la responsabilitat d’assumir la reparació hauria de ser de la universitat. El referèndum no és vinculant però els seus promotors esperen que la junta directiva de la universitat en prengui nota.

La Mélisande no sap què farà la direcció de Georgetown, però creu que “haurien d’estar orgullosos” que els alumnes “hagin posat la universitat en una situació de lideratge” en el debat nacional sobre els antics esclaus. Els diners servirien per finançar projectes en comunitats desfavorides de Louisiana i Maryland, on es calcula que viuen uns 4.000 descendents dels esclaus venuts el 1838. La universitat, de moment, es limita a dir, sobre els seus estudiants: “Estan contribuint a un important debat nacional i compartim el seu compromís per abordar la història de Georgetown amb l’esclavitud”.

Història familiar

Nascuda a Nova Orleans el 1954, la Mélisande sospitava sobre la història familiar que li havia explicat la seva àvia. Li deia que els seus avantpassats eren esclaus alliberats que havien arribat a Louisiana a mitjans del segle XIX. ¿Com era possible que, si eren lliures, viatgessin a un dels estats esclavistes del sud, dècades abans de l’abolició de l’esclavitud? La realitat és que Mary Ellen Queen, la mare de la seva rebesàvia, era una de les esclaves que el reverend Mulledy va obligar a pujar al Katherine Johnson, el vaixell que va sortir d’Alexandria rumb a Nova Orleans a les acaballes de la tardor del 1838. Mélisande ho va descobrir gràcies a una prova d’ADN.

Amb 65 anys fets el dia abans del referèndum, la Mélisande creu que la lluita contra el racisme i l’esclavitud no s’ha acabat. “No crec que Georgetown, ni les institucions, ni l’Església catòlica, ni els governs colonials que van fer moltíssims diners amb l’esclavitud hagin fet tot el possible”, reflexiona. “L’economia moderna continua basada en l’esclavitud”, afegeix.

Més continguts de