LondresEntre el no acord i el no Brexit. El resultat de les eleccions europees al Regne Unit deixa oberta qualsevol possibilitat sobre el futur de la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea (UE): des de la més extremista, amb una sortida a la valenta el 31 d’octubre, fins a la revocació, amb referèndum previ o fins i tot sense.
La victòria en percentatge de vots (31,6%) i en escons (29) de l’euròfob Partit del Brexit, que lidera Nigel Farage, i el gran paper que en conjunt els partits pro Unió Europeu han aconseguit -40% dels vots amb la suma de liberaldemòcrates, verds, nacionalistes gal·lesos i escocesos, i UK Change, sense incloure cap part dels conservadors ni dels laboristes- fan créixer encara més la incertesa que viu Westminster i que manté Londres en un estat de paràlisi política total. Paràlisi que difícilment es resoldrà amb l’arribada del o la premier que substitueixi Theresa May.
En cinquena posició
La nit electoral va resultar catastròfica per als tories (cinquena posició, amb un 9,09% dels vots) i prou dolenta per al laborisme (tercers, amb el 14,1%), que va patir un fort retrocés en àrees com Londres, castigats per la seva indefinició sobre el segon referèndum a mans del Partit Liberaldemòcrata.
Les primeres conseqüències dels resultats no es van fer esperar. El ministre d’Economia laborista a l’ombra, John McDonnell, va piular un missatge ben clar adreçat molt especialment al cap de files, Jeremy Corbyn: “No ens podem amagar del cop que hem sofert aquesta nit. Unir tota la gent quan hi ha tanta divisió no prevèiem que fos fàcil. Ara que ens enfrontem a la perspectiva d’un líder tory extremista i a l’amenaça del no acord, hem d’unir el partit i el país i hem de tornar a portar el tema [el Brexit] a la gent amb una votació pública”. La posició de McDonnell ha sigut secundada per la ministra de l’Interior a l’ombra, Diane Abbott, i per altres càrrecs molt rellevants del partit.
A l’altra banda, entre els conservadors, ara en una guerra fratricida per la cadira de May, que la deixarà el 7 de juny, s’ha fet una dobla lectura. D’una banda hi ha els que creuen que la fuga de vots cap al Partit del Brexit legitima l’opció del no acord. De l’altra, els que consideren que cal anar amb molta cura a l’hora de fer aquesta interpretació. El fet és que només el 34,9% dels electors (la suma dels del Partit del Brexit i el UKIP, l’antiga formació de Nigel Farage) s’han decidit per l’opció més extremista enfront de l’esmentat 40% pro UE. Si es té present l’índex de participació (36,7%), molt baix en relació a unes eleccions generals o al referèndum del 2016, encara cal matisar molt més la via del Brexit sense acord. Amb tot, ahir no van ser poques les crides tories a sortir de la UE el 31 d’octubre, amb pacte o sense.
L’amenaça d’un Farage engrandit pot fer caure en la temptació de tirar pel dret el pròxim premier, però ja hi ha veus conservadores que suggereixen que abans facilitarien la caiguda de l’executiu.
