Plymouth, el poble natal d'Amèrica

Plymouth és considerat "el poble natal d'Amèrica", el lloc on es va començar a construir la identitat dels Estats Units quan a les acaballes del 1620 hi van desembarcar els pelegrins del Mayflower . En realitat, no va ser la primera colònia britànica que va establir-se de manera permanent al Nou Món. La de Jamestown, Virgínia, va fundar-se el 1607. Per què Plymouth en lloc de Jamestown, doncs? Un passeig per les atraccions històriques de la ciutat proporciona una resposta fascinant i convincent.

Tot havia començat un segle abans, a l'altra banda de l'Atlàntic. El rei Enric VIII d'Anglaterra, que volia el divorci de Caterina d'Aragó, va trencar amb l'Església catòlica i va fundar l'anglicana. L'alegria dels protestants anglesos va ser enorme. Però per a molts va durar poc. Descontents perquè l'Església anglicana perpetuava molts dels mals vicis de la catòlica, es van proposar reformar-la des de dintre. Aquests protestants reformistes eren coneguts com a puritans. Al cap d'un temps van passar a ser perseguits per la Corona. Amenaçats, es van refugiar als Països Baixos, més tolerants. Entre el 1607 i el 1620, la ciutat holandesa de Leiden va acollir una nombrosa comunitat de puritans exiliats. Creien que l'Església anglicana estava massa podrida per ser reformada i que el deure de tot cristià autèntic era allunyar-se'n. Eren puritans separatistes, i van buscar un lloc per practicar la seva fe amb llibertat. Van escollir el Nou Món.

El setembre del 1620 van salpar del port de Plymouth, Anglaterra, a bord del Mayflower . L'objectiu era algun lloc proper a Virgínia, però es van desorientar i van arribar a la costa de l'actual Massachusetts, Nova Anglaterra, un territori només ocupat per nadius americans. S'hi van quedar, decidits a crear-hi una societat "pura i perfecta". Ben mirat, a Jamestown haurien trobat tot allò de què s'escapaven...

Aquesta és la raó per la qual Plymouth és anomenat "el poble natal d'Amèrica" i els pelegrins són considerats "els pares espirituals de tots els americans". Perquè van ser els primers a fer el que, durant els quatre segles següents, han fet milions de persones: deixar el seu país i instal·lar-se a Amèrica a la recerca d'una vida més pròpia i millor.

Un viatge infernal

Tota la ciutat de Plymouth gira al voltant de la seva història i la seva naturalesa pionera. Un dels atractius principals és el Mayflower II , que actualment no es pot visitar perquè l'estan reparant. És una rèplica exacta de l'embarcació que va dur els primers pelegrins fins a Amèrica, i permet conèixer de primera mà l'experiència del viatge, que va ser, esclar, terrible. El Mayflower era un vaixell de mercaderies, no apte per a passatgers. Per tant, les condicions en què durant 66 dies van viatjar els 102 pelegrins van ser infernals: sense espai, amb escassetat de menjar i beure, víctimes de malalties i dels abusos d'alguns membres de la tripulació… Sovint van pensar que no se'n sortirien, engolits per les onades. Els pelegrins només van estar segurs que arribarien al seu destí un matí que, després de superar una forta tempesta, van trobar mort el mariner que més els havia maltractat. La gràcia de Déu.

Un dels indrets més carregats de simbolisme per als nord-americans és la roca de Plymouth. Situada al bell mig del port, té gravada la data del 1620, està protegida per un santuari neoclàssic (dissenyat el 1920) i és la roca on els pelegrins van posar per primer cop el peu en territori americà. O això es diu, perquè no se'n tenen proves. Ni tan sols William Bradford hi fa cap referència al seu dietari, Of Plymoth Plantation , el document més valuós sobre la colònia. La primera vegada que algú va assenyalar aquesta roca en concret va ser el 1741, quan un ancià de Plymouth va dir que, de petit, li havien dit que era justament aquella... Tanta imprecisió no desanima els nord-americans, que la visiten en massa.

Amb tot, el reclam més vistós de tota la ciutat -i també la mostra més evident de la finíssima frontera que separa el didactisme històric de la parctematització del passat- és la Plimoth Plantation, un doble museu vivent que recrea, d'una banda, la colònia de puritans el 1627 i, de l'altra, la llar d'una família dels wampanoag, els indis amb qui els pelegrins van compartir el territori. La colònia està situada a tres quilòmetres de la seva localització original, que correspondria al carrer principal de l'actual Plymouth. És un poble de cases de fusta amb horts i animals, envoltat per una tanca feta amb troncs. Dalt del poble, hi ha el lloc de congregació i el fort de defensa. Amunt i avall del poble, hi ha actors que reprodueixen l'estil de vida dels puritans. Vesteixen roba del XVII, parlen en un anglès arcaic, responen a les preguntes dels visitants i no reconeixen res posterior a la seva època. El poblat de la família de nadius americans també és una reproducció exacta de la del passat, però els indis que hi ha no són actors sinó descendents d'aquells antics wampanoag. Els visitants els fan preguntes, també. La reivindicació ètnica de tot plegat és considerable. Una dona diu que és de Minnesota i allà tenen la tribu dels dakota... Un jove indi l'interromp: "No els teniu. Viviu al seu costat".

La visita a la Plimoth Plantation explica la relació entre els indis i els colons. El primer hivern va ser devastador per als pelegrins. El fred i la misèria de les collites van fer que dels 103 que havien arribat (dins el vaixell una pelegrina va donar a llum) en morissin 51. Haurien estat molts més si no hagués estat pels indis, que els van ensenyar a sembrar blat i els van mostrar on hi havia peixos, llagostes i cérvols. La celebració de la primera collita, en què els colons van donar gràcies a Déu i van convidar els indis a un gran àpat d'indiot, segueix commemorant-se anualment arreu dels EUA. És el Thanksgiving Day o Dia d'Acció de Gràcies.

El Pilgrim Hall Museum, inaugurat el 1824, conté molts artefactes dels primers puritans i permet obtenir una visió detallada de la història. S'hi explica que va ser durant els anys anteriors a la revolució del 1776, quan els ànims estaven cada cop més encesos, que els colons de Plymouth es van convertir en símbol de la identitat nacional americana. També s'hi donen exemples de l'estratègia mistificadora que des de finals del segle XVIII s'ha aplicat a la història dels pelegrins del Mayflower . Una història que no necessita mistificacions per resultar apassionant.