Les fronteres invisibles
Quan pensem en fronteres, tendim a pensar en espais físics creixentment fortificats amb tanques, concertines i la presència de forces policials i militars a banda i banda. Si bé les fronteres internes dins de l’espai Schengen han anat desapareixent, les externes s’han anat fent més infranquejables i lesives. Entre el 2014 i el 2022 la longitud total de les tanques a les fronteres exteriors de la UE va augmentar de 315 km a 2.048 km. Per fer-nos-en una idea, el cèlebre “mur de Trump” en té 900.
Però les fronteres més efectives i, per tant, les més reals són les que no es veuen. Les primeres van ser fetes de paper. Per un costat, la invenció del passaport i del visat va limitar tant les sortides del propi país com les arribades a un de nou. És així com la introducció de visats per als ciutadans marroquins el 1992 va tancar d’un dia per l’altre la frontera sud espanyola. Per l’altre, els permisos de residència i la nacionalitat van imposar noves fronteres per als que ja havien arribat.
En els últims anys, aquesta creixent invisibilització de la frontera ha anat acompanyat del desacoblament progressiu entre la frontera real i la geogràfica. La frontera real s’ha desplaçat cap endins, creant espais a l’interior del territori nacional que legalment en queden fora, és a dir, al marge de les pròpies lleis. Els primers a fer-ho van ser els australians, que van desplaçar la frontera legal per deixar-ne fora illes-presó com Nauru. Però sobretot la frontera s’ha desplaçat cap a fora, amb l’externalització de les polítiques de detenció i deportació a països com el Marroc, Líbia i Mauritània.
En aquest context, cal sumar-hi l’ús creixent de les tecnologies digitals, que inclouen càmeres tèrmiques, drons amb IA, il·luminadors làser, eines biomètriques i grans bases de dades. Si bé la incorporació d’aquestes tecnologies s’ha justificat en termes d’eficiència i control, i en alguns casos són fonamentals en les operacions de rescat, a la vegada han generat una gran preocupació.
La primera crítica té a veure amb la vulneració de drets fonamentals. Per exemple, diferents recerques periodístiques han posat de manifest com l’ús d’aquestes tecnologies per part de l’agència de gestió de fronteres de la Unió Europea (Frontex) ha sigut fonamental en l’execució de les devolucions en calent al mig del mar realitzades de forma brutal i il·legal pel govern grec. També són conegudes les pràctiques invasives d’extracció de dades personals dels mòbils de les persones migrants, que a vegades s’han utilitzat en la seva contra en els processos de sol·licitud d’asil. Una altra denúncia habitual és com la creació de grans bases de dades i la gestió d’ajudes a través d’algoritmes automatitzats, també per part d’organitzacions internacionals de tipus humanitari com l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), pot comportar exclusions indegudes.
La segona crítica, que recull molt bé l’estudi de l’organització PorCausa i el Centre Delàs, s’ha centrat en la indústria del control. Des d’aquesta perspectiva, s’ha denunciat que la tecnologia de frontera hagi quedat en mans d’empreses privades, la qual cosa posa en qüestió qui disposa de les dades generades i què se’n fa. La privatització d’aquesta tecnologia implica també introduir la lògica del mercat en les polítiques de control migratori. Això té una derivada clara: en tant que és una indústria que viu de la por, per créixer necessita sempre generar-ne més, sigui quina sigui la realitat. L’obsessió per la frontera té, doncs, també una lògica econòmica. Finalment, aquesta indústria del control forma part d’una indústria més gran, la indústria de la guerra, que es desplega a escala mundial amb la proliferació de nous conflictes però també estén la vigilància cap endins, primer amb el control dels estrangers però a poc a poc també (i no són pocs els casos que ho demostren) amb el control polític dels nacionals percebuts com a dissidents.
