Prostitutes per menys de dos euros a Veneçuela

Moltes dones deixen el país per la impossibilitat de sobreviure i les denigrants condicions de treball
Prostitutes per menys de dos euros a Veneçuela / MÒNICA BERNABÉ

Vist des de fora, el bordell passa totalment desapercebut. És en ple centre de Caracas, a pocs metres de l’estació de metro de La Hoyada i al costat d’un petit mercat on comerciants ambulants venen les seves mercaderies. Un bonic mosaic amb els colors de la bandera veneçolana diu en una paret: “Construïm la Caracas socialista”. Sembla una ironia.

L’entrada del prostíbul és un passadís estret per on amb prou feines passa una persona. A l’interior, diverses dones esperen en una mena de vestíbul lúgubre, de parets escrostonades i poca llum. Algunes estan assegudes en cadires de plàstic amb cara d’avorriment. D’altres, dretes, fan un somriure forçat a la persona que entra. Totes van gairebé nues, amb tangues minúsculs i sostenidors que deixen els pits a la vista.

Cine, cases d’apostes i alcohol a Veneçuela

Per accedir a les habitacions s’ha de passar una porta de reixes que dona al local un cert aspecte de presó. I, per descomptat, també cal pagar. Darrere la porta de reixes, una dona de certa edat, asseguda davant un escriptori, vigila qui entra. Sobre la taula hi té un datàfon per cobrar als clients que vulguin pagar amb targeta. Perquè, encara que sembli increïble, als bordells de Caracas és possible pagar amb targeta de crèdit o de dèbit. Un detall no gens trivial en un país on aconseguir efectiu resulta gairebé missió impossible. A causa de la galopant inflació, el paper moneda escasseja. “Si pagues amb targeta, el concepte que apareix en l’extracte bancari és que has fet una compra en una botiga de joguines. Ningú sap que has estat en un prostíbul”, aclareix la Gabriela, una de les dones que esperen que arribin clients. Malgrat això, diu, la majoria prefereixen pagar en efectiu. Surt més barat. “El servei val 15.000 bolívars”, afirma. O sigui, 1,8 miserables euros. “Però un servei de quinze minuts i una única ejaculació”, precisa. Si el client vol estar-s’hi més temps, ha de pagar més, i si abona el servei amb targeta, val el doble.

La Gabriela té 35 anys, en fa disset que es dedica a això i afirma que la cosa no havia estat mai tan malament com ara. “És que no em dona per viure! -es queixa-. Dels 15.000 bolívars que val el servei, en pago 7.000 al propietari del bordell per l’ús de l’habitació i el condó. Què em queda?”

Nury Pernía és presidenta de l’Associació de Dones pel Benestar i l’Assistència Recíproca (AMBAR), -una organització fundada per treballadores sexuals el 1995 que continua donant suport a aquest col·lectiu- i corrobora que avui dia ni les prostitutes poden guanyar-se la vida a Veneçuela. “Moltes s’han traslladat a Colòmbia. Hi van els dimarts, a ciutats com Cúcuta i Bucaramanga, que són a prop de la frontera, i tornen a Caracas el diumenge per estar amb la família”, detalla. Segons diu, tot i el cost del viatge d’anada i tornada, els surt més a compte anar a treballar al país veí que no pas quedar-se a la capital veneçolana.

Les farmàcies i comerços de Caracas tornen a estar plens de productes

Els números també parlen per si mateixos. La Gabriela explica que al prostíbul on treballa abans hi havia 57 dones i ara tot just en queden disset. I les discussions entre elles són constants, assegura, perquè es barallen per quedar-se els clients. “Jo també voldria anar-me’n a l’estranger o trobar una altra feina”, confessa. És mare soltera, té tres fills a càrrec seu, i també manté els seus pares i un nebot. Treballa al bordell de les nou del matí a dos quarts de set del vespre durant vint dies seguits, i després descansa deu dies més coincidint amb el període de la menstruació. “Els meus fills no saben que soc prostituta. No els hi diria ni boja! Els explico que treballo en un supermercat i, com que de vegades em paguen amb menjar, s’ho creuen”.

Les treballadores sexuals a Veneçuela estan obligades a sotmetre’s cada mes a un control mèdic sobre infeccions de transmissió sexual al ministeri de Salut. Si no ho fan, els propietaris dels prostíbuls els impedeixen treballar, i si exerceixen la prostitució al carrer la policia els pot fer la vida impossible. Cada vegada que se sotmeten a un control, el funcionari de torn els segella una mena de document d’identificació que anomenen carnet rosat. Lògicament han de pagar per fer-se la prova mèdica. Ara costa uns 60.000 bolívars, una mica més de 7 euros.

L’efecte Guaidó es desinfla a Veneçuela

“Jo em faig la prova cada mes, però malgrat això aquí he conegut la sífilis i la gonorrea”, diu la Gabriela amb cara de fàstic. L’habitació on exerceix la prostitució és un cau minúscul, d’uns dos per tres metres de llarg. Hi ha un llit ronyós, un rentamans, un bidet i una galleda de plàstic que serveix de paperera. No hi ha cap tipus de ventilació, només un ventilador penjat en una paret que mou l’aire lleugerament.

Denigrades

Segons la responsable de l’AMBAR, les prostitutes a Veneçuela estan molt conscienciades sobre la prevenció de les malalties sexuals i l’ús del preservatiu és generalitzat, tot i que cada vegada resulta més difícil trobar-ne. “Nosaltres abans en distribuíem de franc, però la fàbrica Cristel, l’única de condons que existia a Veneçuela, va tancar l’any passat i ens hem quedat sense existències”, lamenta. Segons diu, les treballadores sexuals sempre han sigut denigrades a Veneçuela, amb Chávez i sense Chávez al poder. Però ara, assegura, ja les tracten directament com una deixalla.

Més continguts de