Sanitaris britànics: de maltractats a herois

LondresDijous, quan Boris Johnson va ser traslladat al vespre des de l’UCI de l’Hospital de Saint Thomas a planta, el premier va voler agrair l’atenció “increïble” que havia rebut de tot el personal. Començava a recuperar-se de la infecció de coronavirus que li van diagnosticar el 26 de març. “Ja fa passos petits”, va dir divendres el ministre de Sanitat, Matt Hancock.

El 12 de març Boris Johnson deia que a causa de la pandèmia “moltes famílies perdran éssers estimats abans d’hora”. El dia 23, però, amb projeccions sobre nombre de víctimes que apunten, en alguns casos, a 66.000 morts a l’agost, va instar els britànics a iniciar el confinament, encara que molt més relaxat si es compara amb el de Wuhan, Itàlia o, fins demà, Espanya. Llavors el discurs ja havia canviat radicalment: Del “Mantingueu la calma i renteu-vos les mans” es va passar al “Quedeu-vos a casa, protegiu l’NHS [el Servei Nacional de Salut britànic, en les sigles en anglès], salveu vides”.

En un tres i no res, la nova nineta dels ulls del govern i del país i els nous herois són l’NHS i els treballadors del sistema sanitari. Els mateixos que al Regne Unit han sigut maltractats durant l’última dècada amb retallades sistemàtiques, infrafinançament i privatitzacions arbitràries amb costos molt més alts per a les arques públiques. Un maltractament estructural que, enmig de la crisi sanitària, ha obligat a reincorporar metges i infermeres jubilats fa poc i a contractar personal de les línies aèries ara inactives (EasyJet i Virgin, per exemple) per atendre, amb formació de dies, els hospitals de campanya.

Reducció del 20%

“Cal remuntar-se al 2010, quan els conservadors tornen al poder en coalició amb els liberaldemòcrates. Aquell govern va decidir que calia reduir el finançament de la sanitat. Parlem de retallades del 20% en una dècada, una quantitat enorme!” Ho deia a l’ARA a l’octubre l’histopatòleg Michael East, de 37 anys, que treballa al Royal London Hospital, de Whitechapel, a l’est de Londres.

Les dades oficials no desmenteixen el doctor East, sinó més aviat al contrari, malgrat que, de cada lliura que l’administració gasta en serveis públics, 30 cèntims es destinen a sanitat, d’acord amb l’Institut d’Estudis Fiscals (l’IFS, en les sigles en anglès), el think tank de referència per a afers pressupostaris del país.

Així, el 2019 la despesa en salut del Regne Unit va ser de 177.000 milions d’euros. Insuficient fins i tot en circumstàncies normals, amb un població de 15,7 milions de persones que supera els 60 anys, però una veritable ridiculesa en les circumstàncies actuals, tot i els esforços dels últims dies.

El màxim esforç d’inversió en l’NHS des de la seva creació el 1948 el van fer entre el 1997 i el 2009 els governs del nou laborisme de Tony Blair i Gordon Brown. Com a mitjana, el pressupost va augmentar cada any un 6%, amb un impacte real menor perquè s’havia de suplir tot el que el thatcherisme havia suprimit. El 2010, amb els tories i els libdems al poder, va caure al 2%, també segons dades de l’IFS.

I malgrat el laborisme, el camí de la privatització es va iniciar aleshores amb la coartada de l’associació publicoprivada, partint de la premissa que el mercat ajudaria els prestadors de serveis sanitaris a oferir preus més competitius a l’administració. No és la versió que aportava Michael East: “En termes generals, parlem d’una falta de cent mil professionals en hospitals i serveis sanitaris a Anglaterra i Gal·les [inclosa l’assistència a la gent gran]. Una part d’aquests llocs de treball s’ha cobert, sí, però amb companyies privades que han facturat molts més diners a l’NHS per la feina dels seus treballadors. Això n’ha perpetuat el deute i posa en perill la salut financera de tot el sistema”.

Supressió del deute

Un deute total de 15.200 milions d’euros que l’1 d’abril -inici de l’any fiscal al Regne Unit- va ser eliminat d’una tacada pel govern, que va demostrar que fins ara l’escanyament del sistema era una decisió política conscient. L’anunci el va fer el ministre Matt Hancock l’endemà que es prengués la decisió. Malgrat tot, i encara que de manera insuficient, és l’Estat el que proveeix la major part dels serveis. Dades del ministeri de Sanitat indiquen que, per al 2019, només el 7% del pressupost abans esmentat va al sector privat.

El cas de les infermeres és flagrant, pel que fa a l’infrafinançament. Robin Lewis, de la Sheffield Hallam University, ho comenta a l’ARA: “Hi ha una crisi de personal a l’NHS. He vist de primera mà que no s’estan formant prou infermeres, amb 44.000 places vacants al Regne Unit”. El presumpte alliberament a què ha conduït el Brexit també ha portat, segons Lewis, a aquesta crisi endèmica. “Un nombre elevat de professionals no nacionals de la UE i no comunitaris ja ha abandonat l’NHS abans del Brexit”. Un dels efectes, segons un informe recent de la Fundació Sanitària, és que aquest personal està sent cobert pels auxiliars de clínica.

D’altra banda, la decisió el 2010 del govern tory de David Cameron de suprimir les beques per als estudiants d’infermeria -més l’augment del 300% de les matrícules- s’està pagant ara. El recurs dels crèdits per pagar les taxes és un parany, perquè els sous són ridículs, en especial per als nous professionals, que comencen amb 21.000 euros a l’any.

Avui, quan a primera hora de la tarda es coneguin les xifres oficials, el Regne Unit haurà superat amb escreix els 10.000 morts en hospitals per coronavirus, tot i estar encara lluny d’haver arribat als 100.000 casos oficials. La dada contrasta amb la d’Alemanya, que ahir tenia 122.171 casos i 2.736 decessos. Hi poden haver explicacions molt diverses: edat de la població o capacitat de fer tests massivament. Però segur que també la inversió: fins a l’1 de març, el Regne Unit només tenia 6,6 llits d’UCI per cada 100.000 habitants, mentre que Alemanya en tenia 29.

Indignació contra el ministre de Sanitat, Matt Hancock

El ministre de Sanitat britànic, Matt Hancock, va provocar ahir i abans-d’ahir la indignació de les associacions de professionals sanitaris quan va suggerir reiteradament que part de l’ staff malbarata els equips de protecció personal amb què tracten els malalts de covid-19. Però en alguns hospitals no en tenen i els professionals han denunciat que fins i tot s’han hagut de fabricar bates amb cortines de dutxa. L’esclat d’ira es va redoblar quan finalment es va fer públic el nombre de morts entre els treballadors de l’NHS, 19 en total. D’altra banda, el Regne Unit va sumar ahir 9.875 decessos després que en les últimes 24 hores, només en hospitals, se’n registressin 917 més. Els contagiats ja són 78.991.