Així és com puc continuar estudiant a Kabul, malgrat la prohibició dels talibans
KabulSempre he somiat amb fer un màster de periodisme. Era un somni factible fins que els talibans van tornar al poder el 2021 i es van convertir en un malson per a totes les dones que vivim a l’Afganistan. Ens van expulsar dels instituts i de les universitats, i el nostre futur va quedar de sobte escapçat. Els plans que un dia semblaven factibles ara resulten totalment inassolibles.
Amb tot, no em dono per vençuda i continuo pensant que els talibans no seran al poder tota la vida. Aquesta esperança em va dur a buscar una beca per estudiar a l'estranger. Aconseguir una beca, però, no és gens fàcil. Has d’aportar un munt de documentació acadèmica, fer exàmens i proves de capacitat, i tenir molta paciència en un lloc com l’Afganistan, on res és estable i tot pot canviar en qualsevol moment.
Em vaig adonar aleshores que, sense un certificat oficial d’anglès, no tenia cap possibilitat que s’obrís una porta a una oportunitat, malgrat que sé parlar i escriure perfectament aquest idioma. Així que vaig decidir apuntar-me a un curs online d’anglès, fins que una amiga em va proposar anar plegades a classes presencials a Kabul. “¿Però les dones hi podem anar?”, vaig preguntar estranyada. “Sí, les noies continuen assistint a classe”, va assegurar ella.
Un lloc immillorable
Malgrat les meves reticències, hi vaig anar. Les classes es feien en una ubicació immillorable: en un apartament a la cinquena planta d’un edifici on també hi ha un centre comercial força concorregut. El moviment de gent permet passar desapercebuda. Amb tot, hi vaig entrar angoixada i la primera pregunta que vaig fer al responsable de les classes va ser: “És perillós estudiar aquí? I què farem si venen els talibans?”. L’home es va mostrar tranquil i em va assegurar que no havia de patir gens perquè, en cas que els talibans ens descobrissin, tenien una solució. No em va especificar quina, però.
Les seves paraules no em van calmar, i encara em vaig preocupar més quan vaig veure que els professors del curs eren tot homes. Els talibans han prohibit que els homes facin classe a les nenes, de la mateixa manera que una dona tampoc té permès ensenyar als nens. De fet, dies enrere van detenir un professor i les seves alumnes a la província de Balkh, al nord de l’Afganistan, acusats d’“immoralitat”.
Jo no tinc cap problema que un home em faci classe i ja he tingut professors homes, però ara, amb les restriccions dels talibans, no podia evitar estar nerviosa. Amb tot, tenia un objectiu molt clar: preparar-me per fer un examen oficial d’anglès i aconseguir l’anhelat certificat per sol·licitar una beca a l’estranger. Així que vaig acceptar el risc.
La cosa, però, encara es va complicar més quan vaig comprovar que al curs els nois i les noies estudiaven plegats, a la mateixa aula, cosa que els talibans també han prohibit totalment. Si ens trobàvem, no tindríem cap excusa i seríem detinguts.
Aquella nit, quan vaig tornar a casa, el meu pare em va preguntar per les classes. Vaig contestar que l'espai era segur, que el professorat eren dones i que no hi havia cap problema. Vaig mentir, perquè si hagués dit la veritat, possiblement no m’hauria deixat tornar-hi.
En concret, a la meva classe érem set noies i sis nois, i el professor era un home. Durant les dues primeres setmanes, tot va anar a la perfecció, fins que un dia, a tres quarts de quatre de la tarda, va sonar de sobte una forta alarma just en el moment que estàvem fent una classe de debat. Em vaig quedar sense paraules. El professor i els nois van marxar corrents, i una de les alumnes es va asseure darrere de la taula del docent per fingir que era la professora. Una altra noia em va cridar “Posa’t la mascareta!” i em vaig cobrir el rostre ràpidament. Aleshores em vaig adonar que la policia de la moral dels talibans acabava d’arribar. Les mans em tremolaven i em sentia com algú que espera ser arrestat després d’haver comès un delicte. Quin seria el meu destí?
Suborns als talibans
Al cap de deu minuts, el professor i els alumnes homes van tornar. “L’alarma que ha sonat és un timbre d’alerta per l’arribada dels agents del ministeri de la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici”, va explicar el responsable del curs, sense donar importància a l’incident. “No us preocupeu, sabem com negociar amb ells”, va afegir sense donar més detalls, però vaig suposar que els subornaven perquè ens deixessin estudiar.
Malgrat l’ensurt, continuo anant a les classes presencials d’anglès. Reconec que hi vaig angoixada, no ho puc evitar. Però intento mantenir la calma pensant que, m’agradi o no, aquesta és l’única alternativa que tinc per aconseguir un certificat oficial d’anglès i poder marxar algun dia de l’Afganistan per continuar els estudis.
De fet, les classes s’han convertit no només en una manera d’aprendre un idioma, sinó de mantenir-me viva. Cada vegada que m'assec amb altres dones i aprenc una paraula nova, sento que no estic completament silenciada. Tinc la sensació d’avançar, de poder elegir i que el meu futur no m'ha estat arrabassat del tot.