Amb burca i per carretera: així s'entra a l'Afganistan dels talibans

Enviada especial a KabulQuan falten alguns quilòmetres per arribar a Torkham, la frontera del Pakistan amb l'Afganistan, ja es comencen a veure camions aparcats un darrere l'altre al voral de la carretera, formant una fila interminable que es perd en l'horitzó. Són tràilers enormes, adornats amb colors bonics, com és tradició al Pakistan. Gairebé tots porten també grans mocadors negres penjant a la part posterior del remolc. Els conductors diuen que els ajuden a foragitar les desgràcies i la mala sort. Tots els camions s'esperen per travessar la frontera en direcció a l'Afganistan.

Malgrat els milers de milions de dòlars invertits per la comunitat internacional en els últims vint anys, el país amb prou feines produeix res i ho importa gairebé tot de l'estranger. I per la llarga cua de camions, és evident que ho continua fent i que el trànsit de vehicles entre els dos països no ha cessat tot i el retorn dels talibans al poder.

En canvi, hi ha poca gent que travessa la frontera a peu, i els pocs que ho fan es donen empentes i es barallen per arribar a la duana els primers. Allà, un oficial pakistanès revisa el meu equipatge amb un escàner i m'interroga sobre la quantitat de dòlars que porto a sobre. Fins i tot m’exigeix que els mostri i que signi un document on garanteixi que la quantitat declarada són els diners que tinc en realitat. "Si menteix, tindrà un greu problema", adverteix. En una taquilla, un altre oficial estampa en el meu passaport el segell de sortida del Pakistan. Abans de travessar la frontera, una sanitària em subministra a la llengua dues gotes de la vacuna contra la poliomielitis. No hi ha cap altra opció, és un requisit ineludible per sortir del país. En canvi, no hi ha cap control sobre el coronavirus.

Per arribar al costat afganès de la frontera cal recórrer un llarg passadís de reixes amb teulada de plàstic. També hi ha poca gent: només alguna família i alguns homes que carreguen grans embalums i semblen viatjar sols. Al final del passadís, un jove vestit amb l'uniforme de l'exèrcit afganès i que no té cara de talibà em revisa el passaport, el carnet de premsa i l'autorització del ministeri d'Informació talibà per poder entrar al país. Apunta en una llibreta el meu nom i el nom del diari per al qual treballo, i em deixa passar. Uns metres més enllà un altre jove que parla anglès i tampoc sembla talibà a primera vista fa el mateix i pren fotografies dels documents. Cap dels dos em demana el visat afganès -que en teoria és condició indispensable per entrar al país-, ni em segella el passaport, ni em pregunta res sobre el coronavirus. Ja soc a territori afganès.

L'any 2000, quan els talibans també eren al poder, vaig fer per primer cop aquest trajecte. Vaig trigar vuit hores a recórrer els 230 quilòmetres que separen la frontera amb Kabul, la capital afganesa. Aleshores la carretera era una via plena de clots, sense gairebé paviment i amb cràters oberts a la calçada a causa de la guerra. En alguns trams hi havia nens armats amb pales que es dedicaven a omplir els clots amb terra perquè els conductors els llancessin una propina per la finestreta del vehicle.

Aquest dimarts he fet el mateix trajecte en la meitat de temps: quatre hores. La carretera està ara perfectament asfaltada, té una línia discontínua pintada a la calçada que marca el doble sentit de la via -una cosa que no he vist mai en cap altra carretera a l'Afganistan-, i fins i tot té senyals de trànsit que, per exemple, indiquen el límit de velocitat i que, evidentment, ningú respecta. També hi ha nens en alguns trams, però ara es dediquen a recollir les ampolles de plàstic buides que llancen els conductors des dels vehicles per després vendre-les. Segons els afganesos, la carretera que uneix Torkham amb Kabul és la millor del país. No n'hi ha cap d'igual. Es va arreglar en les últimes dues dècades amb els diners de la comunitat internacional. Ara és una altra herència que es queden els talibans.

Al llarg del camí hi ha controls talibans. Són fàcils d'identificar perquè una gran bandera blanca oneja a peu de carretera i grups de milicians amb kalàixnikovs aturen un per un tots els vehicles. El conductor del cotxe on viatjo jo, tan bon punt veu un control a la llunyania, es col·loca al cap el petit capell blanc de ganxet que els musulmans acostumen a utilitzar per resar i em demana que jo em cobreixi amb un burca. Els talibans ens deixen passar fàcilment sense escorcollar el vehicle ni fer preguntes. Tampoc el control és més exhaustiu a l'entrada a Kabul.

La bandera blanca talibana també oneja a les antigues bases de l'exèrcit afganès i en moltes botigues que són a tocar de la carretera. És una incògnita saber si els seus propietaris realment donen suport al nou règim o l'han posat per curar-se en salut. El 2001 molts comerciants van col·locar a la seva botiga la fotografia del líder mujahidí Ahmad Xa Massud, després que els mujahidins ajudessin els Estats Units a fer caure el règim talibà i es convertissin en els nous governants del país tot i haver comès crims de guerra. Perquè si una cosa saben fer molt bé els afganesos és adaptar-se per sobreviure.