Expresidents a judici: una dècada convulsa i de tensió institucional a Sud-amèrica

Sao PaoloJair Bolsonaro, condemnat a 27 anys de presó per intent de cop d’estat pel Suprem brasiler, s’ha unit aquesta darrera setmana a la llarga llista d’expresidents sud-americans declarats culpables pels tribunals. Entre els sentenciats hi ha figures de la importància del seu antagonista, Luiz Inácio Lula da Silva (empresonat entre l'abril del 2018 i el novembre del 2019 per corrupció i blanqueig de capital), rehabilitat pel Suprem i ara al poder complint el seu tercer mandat; o la peronista Cristina Fernández de Kirchner (inhabilitada a perpetuïtat i condemnada a sis anys per corrupció i complint presó domiciliària a Buenos Aires).

També hi ha els exdirigents peruans Alejandro Toledo (reclòs per dues penes de suborn i blanqueig de capitals que sumen 33 anys) i Ollanta Humala (complint 15 anys de presó per blanqueig de capitals). La llista inclou el dretà Álvaro Uribe (condemnat en primera instància a Colòmbia a 12 anys de reclusió domiciliària per corrupció i en llibertat provisional) i l’evangèlica radical Jeanine Áñez (empresonada a Bolívia per intent de cop d’estat, corrupció i violació dels drets humans).

Entre els investigats hi ha l’expresident bolivià Evo Morales (amb una ordre d’arrest per abús sexual a menor i tràfic de persones, en llibertat al seu país) i tres exdirigents peruans: Pedro Castillo (empresonat, està sent jutjat acusat d’haver impulsat un autocop d’estat i investigat per corrupció), Martín Vizcarra (detingut preventivament per haver rebut suborns) i Alan García (investigat per corrupció i suborns que es va suïcidar abans de ser detingut el 2019). A Xile, el desaparegut Sebastián Piñera va ser investigat per delictes tributaris i suborn i blanqueig de diners i les causes van ser arxivades; mentre que al Paraguai, dos mandataris del Partit Colorado, Horacio Cartes (el veritable home fort del país i sancionat pels Estats Units per corrupció i vincles terroristes) i Mario Abdo Benítez (a qui la Fiscalia acusa de tenir comptes en paradisos fiscals) han estat en el punt de mira judicial.

Bolsonaro, el colpista apadrinat per Trump

La condemna a Bolsonaro, sense precedents en la història judicial brasilera, ha generat un terrabastall internacional per la interferència de Washington. És un cas singular en la Sud-amèrica contemporània, perquè trenca el fil conductor de la majoria de processos oberts contra altres excaps d’estat de la regió, centrats sobretot en suposats escàndols de corrupció.

“El que passa ara al Brasil és una excepció. Han sentenciat Bolsonaro i el nucli més fidel de col·laboradors i militars, per l’intent de tornar a velles estructures prèvies al restabliment de la democràcia al país”, explica a l’ARA el barceloní Albert Buyé, consultor de risc polític establert a São Paulo.

“A Bolsonaro se l’ha de veure com l’ariet de Trump, que està reeditant la doctrina Nixon al continent. O sigui, avança en l’establiment de règims autoritaris que defensen els interessos de la seva administració. I, per aconseguir-ho, no ha dubtat a voler fer caure una democràcia avançada com és la brasilera”, afegeix.

Malgrat la singularitat de cada exdirigent, les acusacions de corrupció i abús de poder revelen patrons comuns. En ambients polítics polaritzats, com a l’Argentina i el Brasil, on l’extrema dreta fa implosionar les estructures de l’estat quan és al poder, es genera l’interrogant en la població de si es tracta de processos democràtics de separació de poders o, en canvi, hi ha una judicialització de la política i es busca la revenja respecte al programa de govern de l'adversari.

“Hi ha hagut una persecució judicial als exmandataris a l’Argentina, Bolívia, el Brasil i l’Equador, en aquest cas amb el vicepresident Jorge Glas, que respon a un patró polític per proscriure amb arguments pseudojurídics líders populars amb possibilitat de tornar al poder per la via electoral”, argumenta des de Buenos Aires Eduardo J. Vior, fent referència a Cristina Fernández, Evo Morales i Lula da Silva.

“Aquest mateix criteri –afegeix l’analista polític argentí– es va aplicar al Perú, on les úniques institucions realment fortes i governants són el Banc Central i les forces armades, contra Pedro Castillo, que, malgrat els errors i la seva inexperiència, representava una alternativa popular davant d’un poder oligàrquic arrelat des de fa cinquanta anys”.

“És innegable que hi ha hagut casos comprovats de corrupció, com els d’Alejandro Toledo i Ollanta Humala al Perú, condemnats per haver acceptat suborns de la constructora brasilera Odebrecht en grans projectes d’infraestructura”, assegura Buyé, que remarca que “més enllà del denominador comú dels abusos de poder, han reaparegut a tot arreu les pressions no velades i explícites de potències exteriors, que actuen com un element distorsionador de la consolidació de les democràcies a Llatinoamèrica”.