Una setmana després de l'atac, el silenci i la incertesa regnen en els carrers de Veneçuela

CaracasUna setmana després de la caiguda de Nicolás Maduro, els veneçolans presencien com es desmantella, ara sí, l’anomenada revolució bolivariana. Tot i que qui va ser la seva vicepresidenta, Delcy Eloína Rodríguez Gómez, hagi estat l’escollida per Donald Trump per assumir el relleu de l’hereu deposat d’Hugo Chávez, el país observa atònit el gir radical que han fet el discurs i les accions del nou govern tutelat pels Estats Units, instaurat després de la inèdita operació militar que va bombardejar Caracas i quatre estats més del país i que va capturar l’expresident i la seva esposa, Cilia Flores.

Queden ben enrere les consignes antiimperialistes i els insults contra els “ianquis” repetits durant dues dècades de chavisme. L’administració continuista ara accepta tots els acords de cooperació energètica i comercial entre dues nacions que havien estat adversàries fins al dissabte 3 de gener del 2026 a la matinada.

En qüestió de set dies, la presidenta interina va passar d’exigir alguna prova de vida de Maduro i de la primera dama (ara empresonats per ser jutjats per narcoterrorisme als Estats Units) i de condemnar el “brutal atac” ordenat pel president Trump, a confirmar que el seu govern sí que cooperarà amb Washington complint plans que fins fa poc semblaven estrafolaris, per no dir impossibles. Els Estats Units governaran Veneçuela de manera indefinida fins que el país s’estabilitzi; Caracas subministrarà de 30 a 50 milions de barrils de petroli a Washington; Veneçuela només podrà importar productes dels EUA; la comercialització del cru serà controlada pels EUA, i part dels guanys es destinaran a la reconstrucció del país, entre altres mesures del nou ordre que Trump va imposant sobre Veneçuela.

Davant l’acatament de les noves regles, les contradiccions són evidents. La presidenta interina oscil·la entre negar que agents externs estiguin governant el país i afirmar que el seu destí “no el decideix ningú sinó Déu”, i l’amenaça de Trump que “pagarà un preu més alt que el de Maduro” si no accedeix a les pretensions de Washington. Les maniobres l’han portat fins i tot a afirmar que la possible reobertura de l’ambaixada dels Estats Units a Caracas (tancada des del 2019 per la ruptura de relacions diplomàtiques) en realitat busca “denunciar l’agressió del 3 de gener que va afectar el poble veneçolà”.

Això sí, el discurs oficial ja no apel·la a la defensa de la sobirania ni denuncia la violació de les lleis internacionals després de l’atac militar dels Estats Units contra Veneçuela.

Silenci col·lectiu al carrer

Mentrestant, els veneçolans, extenuats per tants sotracs polítics de la història recent, una vegada més s’han hagut d’aferrar amb força a la muntanya russa emocional desencadenada durant la primera setmana del 2026 a una velocitat difícil de processar.

En el vertigen de les hores, Veneçuela ha passat de l’eufòria per la confirmació de la captura del dictador (o del dolor en el cas dels afins a Maduro), a la perplexitat i la preocupació quan Trump va anunciar que ja no seria María Corina Machado sinó la vicepresidenta Delcy Rodríguez qui dirigiria el país per “mantenir l’ordre”. La por es va reinstal·lar el dilluns 5 de gener, alhora que la instal·lació de l’Assemblea Nacional i el jurament de la presidenta interina, quan els anomenats col·lectius, les temudes bandes parapolicials avalades pel chavisme, van començar a detenir vianants i a revisar si tenien missatges de celebració de l’atac nord-americà o crítiques a Maduro. Dos dies després, va esclatar de nou l’alegria per l’anunci de la suposada alliberació massiva dels presos polítics (al voltant de 800, segons el recompte de l’organització Foro Penal) per després desinflar-se i passar a la ràbia i la frustració al comprovar que les excarceracions van ser aturades i s’estan produint amb comptagotes.

La diàspora veneçolana (més de 8,7 milions de persones a l’exili segons les Nacions Unides) sí que va tenir espai per celebrar la captura de Maduro i Flores el 3 de gener a la matinada. Però no dins del mateix territori nacional, on ningú comenta res sobre els últims esdeveniments i la gent intenta reprendre la quotidianitat en un ambient de “tranquil·litat” en contrast amb el bullidor virtual de les xarxes socials.

El silenci col·lectiu s’explica tot sol. El mateix dia del bombardeig militar dels Estats Units es va publicar el decret d’estat de commoció exterior amb rang de llei que, entre altres limitacions, suspèn el dret de reunió i de manifestació pública, ordena la militarització dels serveis públics i de la indústria petroliera i l’arrest per part dels cossos policials de tot aquell que promogui i doni suport a “l’atac armat dels Estats Units contra la República”.

El cert és que, a mesura que van passar els primers dies de gener, tots els vaticinis sobre el caos que es desencadenaria a Veneçuela si Maduro fos deposat, reiterats tantes vegades per portaveus chavistes i alguns analistes polítics, van ser descartats. La violència, de moment, hauria estat conjurada. Però, per això, també es paga un preu.

Tanmateix, persisteixen senyals de continuïtat de l’autoritarisme. Tot just assumir Rodríguez la presidència interina, va nomenar com a nou comandant de la Guàrdia d’Honor Presidencial el general en cap Gustavo González López, actual director de la direcció general de Contraintel·ligència Militar (DGCIM), sancionat pels Estats Units per violacions dels drets humans. El mateix dia del jurament de la presidència encarregada, catorze periodistes van ser detinguts durant diverses hores tan sols per cobrir l’acte oficial celebrat al Palau Legislatiu, seguint la pràctica repressiva instaurada pel règim de Maduro. Mentrestant, a la frontera amb Colòmbia, es van concentrar desenes de periodistes estrangers als quals la Guàrdia Nacional i les autoritats migratòries van impedir l’entrada al país.

Control, censura i 'sapos'

La censura es manté intacta. Set dies després de l’operació militar nord-americana encara no es coneix cap comunicat oficial sobre les víctimes dels bombardejos. El nombre i la identificació dels morts han transcendit gràcies a la feina d’equips periodístics.

Enmig de tanta incertesa, alguns veneçolans s’aferren a l’esperança. “Cal tenir paciència; esperarem a veure com acaba això. És probable que María Corina i Edmundo no haguessin pogut governar en aquesta etapa. Confiem que els Estats Units ajudin a redreçar el país i puguem veure aviat senyals d’una veritable transició cap a la democràcia”, comenta L. N. (prefereix no compartir el seu nom sencer per motius de seguretat), una administradora de cinquanta anys, veïna d’una urbanització de classe mitjana a l’est de Caracas.

Però en altres caraquenys, el dubte continua clavat. A María Pérez (nom fictici per protegir la seva identitat), veïna del populós barri de Petare, li continuen revisant el mòbil en el ministeri on treballa. Els seus caps, “més maltractadors que de costum”, li exigeixen difondre continguts favorables al govern al mateix temps que li prohibeixen parlar de política i l’obliguen a assistir a les marxes que aquests dies ha convocat el govern interí. Per sobreviure, a banda del seu lloc a l’administració pública, aquesta mare soltera d’una jove de 20 anys i d’un nen de 8, treballa netejant cases dos o tres dies a la setmana, inclosos dissabtes i diumenges. A la comunitat on viu, ningú comenta absolutament res del que va passar el 3 de gener per por dels sapos (com s’anomena col·loquialment la figura del delator). “En sortirem?”, es pregunta mentre revisa angoixada la pujada brutal del preu del dòlar oficial tot just començar el 2026.