André Azoulay: “No hi ha un xoc de civilitzacions, hi ha un xoc d’ignoràncies mútues”

BarcelonaAndré Azoulay és marroquí i jueu i va ser un dels principals consellers del rei del Marroc, Mohamed VI, com ho havia sigut del seu pare, Hassan II. Ha sigut un dels artífexs de la política de contenció de la immigració al Marroc i de l’acord pesquer amb la UE. Amb un to serè rebutja entrar en el debat sobre com s’ha de combatre l’Estat Islàmic i aposta pel diàleg i la convivència entre les dues ribes del Mediterrani. “No és fàcil, jo fa tota la vida que m’hi dedico i acumulo molts fracassos, però no hem de defallir”. Dimecres va parlar al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa.

Vostè defensa la integració euromediterrània en un moment en què el nord i el sud semblen més lluny que mai.

En una situació de crisi financera i política hi ha desafiaments, però també oportunitats noves per a l’economia mundial. És possible crar un espai que uneixi les economies d’Europa, la Mediterrània i l’Àfrica Occidental, perquè vivim en un món que funciona sobre zones ja integrades. Europa pot créixer un 1%, però a l’Àfrica tenim previsions de creixement el 5%. Per això cal una ruptura radical amb la situació postcolonial. No hi ha cap altra alternativa per recuperar el creixement europeu. El partenariat euromediterrani pot funcionar, però mai ha anat més enllà de les regles convencionals del lliure canvi. Cal que hi hagi més equitat, un repartiment millor de la riquesa i més coresponsabilitat.. Hem de canviar de paradigma. No podem crear una zona de lliure circulació de mercaderies i serveis on les persones no puguin aspirar al mateix. No podem continuar així per sempre.

I què hi guanyaria el nord?

Seguretat, i una relació duradora, estable i legítima. Quan presidia la fundació Anna Lindht, em vaig adonar que la societat civil ho ha entès millor que els polítics: hi ha 4.200 ONG que col·laboren a la regió! Vist des d’algú que ve del sud, que parla a Catalunya, puc dir que conec prou coses de la vostra història, la vostra literatura, la vostra música, la vostra filosofia. Des d’aquest costat no es pot dir el mateix. No hi ha un xoc de civilitzacions, hi ha un xoc d’ignorància mútua. Serem més forts, tots, si ens coneixem millor.

Passats 20 anys del Procés de Barcelona, el Mediterrani és més violent.

Aquell va ser un moment formidable d’esperança. Al preàmbul de l’acord es parlava d’un partenariat euromediterrani que no seria només el del lliure canvi. Però aquell preàmbul va quedar abandonat. El 2008 la Unió per al Mediterrani ens hauria d’haver permès anar més enllà. No hem parat de retrocedir des d’aleshores. La Declaració de Barcelona responia al marc dels Acords d’Oslo. Si demà hi hagués un estat palestí, amb criteris de dignitat, llibertat, sobirania, respecte, justícia... estaríem en una equació totalment diferent! No hi ha dignitat a dues velocitats. Ho tenim tot a guanyar contra el terror si construïm unes relacions més justes.

Ara tornem al discurs de la guerra, per boca del govern francès.

Però no diu una guerra de civilitzacions. Totes les teories de guerres de cultures o de religions són una excusa, una coartada demagògica per emmascarar els problemes.

Què fem després dels atacs a París?

Resistir al terror, no cedir a la por. I construir el demà. I aquí comença l’autèntica resposta. Tot no comença ni s’acaba en el terror. Ni en una estratègia exclusivament securitària o militar, que és necessària, però cal acompanyar-la, reforçar-la i fer-la guanyar amb una perspectiva política. Amb els bombardejos no es resol res.

A la cimera de Malta la UE ha tornat a oferir diners perquè governs africans frenin la immigració.

Si fos tan fàcil no hi hauria motius pels quals preocupar-se. Sempre hi haurà diners, però amb això no n’hi ha prou. Cal una perspectiva humana, filosòfica, política, ideològica, cal una estratègia. Una integració basada en la proximitat, la solidaritat i un repartiment de la riquesa que respongui al segle XXI i no als paradigmes de la postcolonització. Ha arribat l’hora de construir una nova relació.

¿Europa no ha sabut entendre les Primaveres Àrabs?

Ara el que dic sembla utòpic i potser ingenu, però és important que encarem un projecte com aquest no en funció dels problemes immediats. Els grans projectes necessiten una perspectiva llarga. I per això cal un lideratge valent.