Ni amb l'Iran, ni amb la UE: la Xina mai serà un aliat
El 1950, Mao Tse-tung va enviar tropes xineses a lluitar amb els seus “germans” nord-coreans contra els Estats Units pel control de la península coreana. Mao acabava d’instaurar la República Popular i la unió ideològica entre moviments socialistes asiàtics era forta. Les tropes comunistes xineses, desgastades per la guerra contra els japonesos i la guerra civil, estaven disposades a acudir en l’ajuda del seu aliat nord-coreà, malgrat la situació precària i feble de la República Popular.
La situació ha estat completament l’oposada fa uns dies, quan els Estats Units i Israel van decidir atacar l’Iran. La Xina ha condemnat l’atac, però no ha fet –ni farà– gaire més. Els intel·lectuals més transatlàntics han parlat en aquests darrers anys d’un “eix d’autocràcies” —Xina, Rússia, Corea del Nord, Iran, Veneçuela— que suposadament posava en perill l’ordre democràtic mundial. Però la Xina ni va saltar a ajudar Maduro, ni ho farà ara amb l’Iran. Tal com ha fet amb el nou govern veneçolà, si el de l’Iran caigués, Pequín s’adaptaria de manera pragmàtica a les noves autoritats i tornaria a fer negocis amb elles. Putin és una història diferent: la frontera més gran de la Xina és amb Rússia, un flanc nord crític per a la seguretat de Pequín. Si hi hagués un canvi de règim antixinès a Moscou, veuríem una remilitarització de Sibèria.
La Xina actual no és la Unió Soviètica. Els russos tenien objectius ideològics universalistes, d’estendre el seu model en l'àmbit internacional promocionant guerrilles i moviments subversius. Mao va seguir un patró similar, i va donar suport a insurgències al sud-est asiàtic i l’Índic. Però la Xina de les últimes dècades és una criatura ben diferent: els seus interessos són purament nacionals. Els grans conflictes territorials que té la Xina són a la seva perifèria immediata —Taiwan, l’Himàlaia, el Mar del Sud de la Xina—, vinculats a la seva narrativa patriòtica i sentiment d’inseguretat territorial. La Xina no es ficarà en una guerra proxy per l’Iran, ni portarà tropes sobre el terreny a l'Orient Mitjà, com van fer els soviètics o els americans. De cara a ficar-se en conflictes exteriors, Pequín és una potència extremadament conservadora.
La Xina és molt recelosa de firmar aliances formals amb ningú. Fins i tot la tan esbombada “amistat sense límits” amb Moscou no té cap validesa real. La Xina s’adapta a la realitat del món —de manera pragmàtica o cínica, diran uns o altres— mirant principalment pels seus interessos. La mirada de la Xina és fonamentalment nacionalista. Malgrat continuar governat per un Partit Comunista, Pequín és escèptic amb tot allò que soni com a valors universals o missions internacionalistes. No té ambicions napoleòniques o de creació d’un imperi global.
Alhora, la falta d’aquest universalisme, aquest pragmatisme mal·leable, fa que qualsevol esperança dels europeus de tenir en la Xina un soci convençut i estable sigui més aviat un miratge. Si els iranians no poden comptar amb la Xina davant un atac, tampoc nosaltres podem comptar amb ella si els nostres objectius no encaixen amb els seus interessos. En qualsevol cas, per molts girs de guió que pugui fer la Xina, ara mateix Pequín sembla un paradís d’estabilitat i predictibilitat en comparació amb els Estats Units.