El cafè dels miracles

Segurament quan arribis al Cafè El-Fishawi estaràs de bastant mal humor. Quan camines pel Caire t’acompanya una banda sonora de clàxons, com si tots els taxis estiguessin convençuts que pel sol fet de fer-lo sonar tu canviaràs d’opinió i hi pujaràs. Què hi farem, al Caire et sents un euro amb cames i tothom vol fer negoci amb tu. En una ciutat tan excessiva, tant per la seva contaminació com pel seu caos, els seus crits i les seves olors, et calen llocs on relaxar-te. I a dins del Cafè El-Fishawi pots fer-ho, encara que sembli impossible.

Una porta sempre oberta

Entrar dins del Gran Basar quan ets un turista és un esport de risc, però al paradís només hi entren els valents. El basar és com una petita ciutat laberíntica aixecada fa més de 600 anys. I entre els carrerons Sikka i Badestan una mateixa família defensa, amb orgull, que el seu cafè porta més de 200 anys sense tancar. N’hi ha que ho posen en dubte, però ningú recorda l’últim cop que hi va trobar les portes tancades. Els cambrers s’han après la cantarella i t’ho recorden somrients: obert set dies a la setmana, 24 hores al dia. Quan hi arribes pots seure a les taules exteriors, al carreró, o entrar a dins per relaxar-te a les sales interiors, sota els famosos miralls, on diuen que Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir van començar discutint sobre filosofia per acabar fent-ho sobre la gelosia. I on ara els turistes somien en experiències exòtiques, com si la vida fos un conte amb catifes voladores i final feliç.

Encant centenari

Però al Cafè El-Fishawi saben que normalment, a la vida, no hi ha final feliç. Així que et tracten bé per convertir el local en un refugi per desconnectar. El cafè va obrir fa més de 250 anys. Segurament el 1771, tot i que alguns historiadors no ho veuen clar. Els cairotes tampoc tenen clar com definir aquest local. Per a molts és un cafè popular i d’altres el veuen com un local elitista. I n’hi ha que creuen que s’ha convertit en un racó per a turistes, tot i que mai hi falten egipcis fent-la petar amb un narguil al costat, asseguts contra un mur sobre coixins de tela, mirant com passa la vida. Una de les gràcies del Cafè Al-Fishawi és que hi conviuen les diferents ànimes de la ciutat, amb unes precioses cadires de fusta del 1910 acompanyades per taules amb arabescos on es juga a backgammon.

Un joc de miralls

I tot, presidit pels famosos miralls, comprats a Bèlgica fa més de 100 anys, col·locats de manera que et permeten, des de qualsevol racó, controlar-ho tot. Una estratègia ideal per als anys en què s’hi tramaven conxorxes polítiques, sota objectes com un cocodril regalat pel president del Sudan, instruments plens de pols que fa anys que ningú toca i fotos dels anys 60 amb dones amb vestit occidental més modernes que bona part de les clientes d’avui dia. El local sempre ha tingut fama de ser punt de trobada per a grups de dones per reunir-se i xerrar amb calma. I també té fama per les seves tertúlies literàries, tot i que en una societat en què conversar és tot un art, els debats improvisats poden acabar parlant de política o futbol.

Un toc francès

El cafè defensa amb orgull que allà hi entra tothom, homes i dones, musulmans i cristians. Els propietaris asseguren que pel cafè hi va passar Napoleó Bonaparte quan va envair Egipte. I també l’espanyola Eugenia de Montijo, convertida en emperadriu dels francesos quan es va casar amb Napoléo III, durant un viatge per inaugurar el canal de Suez el 1869. El client més estimat, però, va ser l’escriptor Naguib Mahfuz, que hi venia a escriure durant hores i a escoltar els concerts que s’hi feien quan acabava el Ramadà. Mahfuz hi va seguir venint fins i tot després de guanyar el Nobel, i demanava una taula on poder seure tranquil. Un etern retorn a un racó on va inspirar-se per explicar al món com era la vida a la seva ciutat, el Caire, on la bellesa i la crueltat, el soroll i la pau, conviuen en una estranya harmonia.