Londres recupera tímidament el pols en el primer dia de botigues obertes

Les cues en alguns locals, més per la "distància social" que per la quantitat de gent, no amaguen un paisatge quasi fantasmagòric

Durant el cap de setmana Boris Johnson havia demanat als britànics que sortissin aquest dilluns al carrer i es gastessin a les botigues tots els diners que hipotèticament haurien pogut estalviar en tres mesos de confinament. La crida del primer ministre britànic ha tingut, com es podia esperar, un seguiment desigual.

Trepitjar la realitat més de prop deixa el cos del cronista amb sensacions contradictòries. Amb l'evidència, d'una banda, que no tothom ha fet cas a Johnson. I, d'una altra, que malgrat que la televisió i altres mitjans d'informació parlen de cues en el primer dia després que hagin reobert els locals comercials d'articles no essencials, aquesta era només una imatge parcial del paisatge. La creu de la moneda és un decorat esplendorós sense gaire vida. Sense gaire gent. No pas les multituds habituals.  

És cert que n'hi ha, i n'he vist, de cues. Incloses al meu barri, Walthamstow, al final de la línia Victoria del metro en sentit nord. Per entrar al mall, a quarts de deu, n'hi havia una d'una cinquantena de metres gràcies, esclar, a la distància solidària o de seguretat, que al Regne Unit en continuen dient social, potser perquè sempre la practiquen, encara que no hi hagi pandèmia.

Però un parell d'hores més tard, al hall principal de Fortnum and Mason, el Pasquale, de 59 anys, un dels empleats que van tornar a la feina dijous passat després de més de dos mesos i mig a casa, em confessa la "tristor" que sent veient un espai buit, gairebé buit, malgrat que habitualment és ple de gom a gom, inclosos turistes amb tota mena de passaports, o sobretot turistes delerosos de galetes i melmelada. És cert, hi ha algun passavolant despistat, o algun habitual necessitat de recuperar els espais i el temps perdut. En realitat, i en tot cas, és una meravella: la nova normalitat tan depriment permet mirar i remirar, badar i somiar, sense empentes ni cops de colze. Calma, molta calma al centre de l'Imperi.

"Tot això costarà d'aixecar". És la confessió del venedor a un client potencial –tot i identificar-me com a periodista– que un dels mànagers de planta, el Paul, de 47 anys, es nega a ratificar, més optimista. "Però confio que en un parell de setmanes les coses començaran a tornar al seu lloc", continua el Pasquale, que m'informa també, i puntualment, de les ofertes: 50% de rebaixa en articles seleccionats a la planta d'homes.

Fortnum and Mason, a Picadilly, és un dels grans establiments del luxe de Londres per a classes mitjanes-altes globals amb gust. La pandèmia obliga a fer descomptes, com a tot arreu, en un intent més d'atraure clientela i recuperar vells costums, a l'espera dels turistes.

Però hi ha articles que no es mereixen l'estigma de saldo. Si més no, de moment, en el primer dia de reactivació de l'economia. Ni que sigui perquè la seva venda pot ser un termòmetre de la força o la feblesa de la recuperació.    

En aquest cas no és un complement per a homes, sinó per a dones. Un barret no explica ben bé el món –potser només el del malaguanyat Manuel Cuyàs podia fer-ho– però sí que fa somiar en tot un món. El veig i no goso ni tocar-lo. Però hi dono voltes i voltes fins que la Rosemary, una de les empleades, s'acosta i comença a temptar-me. "S'hi aplica també el descompte?", li demano. "Ho sento, però no en els articles d'aquesta banda de la taula", diu, mentre assenyala una frontera invisible, una distància que ja no és social ni de seguretat, sinó econòmica, perquè el preu del barret, d' Eugenia Kim, és de 475 euros al canvi i aquest matí, quan he sortit de casa, he oblidat demanar augment de sou. "És bonic, oi? –insisteix la Rosemary– El podria lluir Audrey Hepburn". Sens dubte. 

Què volia dir Boris Johnson

Surto de l'establiment demanant-me què volia dir exactament Boris Johnson quan va instar els residents a les illes a sortir de casa i gastar. On? A Oxford Street? Al barri, a Fortnum and Mason? Si em guio per les cues que he vist, la crida ha tingut èxit. Cues a la botiga de Nike, a Oxford Circus, a Zara, fins i tot a Cartier, a New Bond Street, i a Hermes, a la cantonada de New Bond Street amb Bruton Street. Però al mateix Oxford Street hi continua havent botigues tancades. El Domenico, a les portes de John Lewis, m'informa que no sap quan obriran. "Des de dijous pot anar a Peter Jones, a Sloane Square. Potser obrirem en un mes, però no ho sé". Ningú ho sap.

L'aixecament de la persiana d'establiments no essencials a Anglaterra ha coincidit aquest dilluns, i precedit del cap de setmana, per l'esclat del debat sobre quina ha de ser la distància de seguretat: si dos metres o un, com per exemple demanen els restauradors. Tots les botigues exhibeixen, ara per ara, indicacions a terra i a tot arreu relatives als dos metres. Però el sector de l'hostaleria demana reduir-la i el govern no tindrà més remei que doblegar-s'hi, tot i els advertiments de l'Organizació Mundial de la Salut i també a l'evidència que les dades epidemiològiques al Regne Unit continuen no sent gaire bones: uns 5.000 contagis a la setmana.

Amb tot, també al Regne Unit el focus ha canviat. Ara "és l'economia, estúpid". El Ritz, a Picadilly, continua amb les portes tancades i Debenhams i House of Fraser, dos grans magatzems més a Oxford Street, també. La reobertura d'avui dilluns té una mica de fantasmagòrica. És la nova normalitat. O la de sempre però amb més pobres i més distància, social i també econòmica. Perquè quan Johnson va dir el que va dir no pensava que tothom, aquest cronista inclòs, pogués comprar el barret de Fortnum and Mason.