Daniel Ortega s’emmiralla en Somoza
Tres mesos de protestes al país deixen 300 morts i l’exigència popular que el president dimiteixi
BarcelonaAquests dies a Nicaragua no hi falten les referències a Somoza. El país està enfonsat des de fa tres mesos en una revolta popular a què l’Estat ha respost amb una brutal repressió que ha deixat ja al voltant de 300 assassinats. El dictador Anastasio Somoza insistia -poc abans de signar la seva renúncia i enfilar cap a l’exili- que no cediria el poder, malgrat que havia perdut el favor d’empresaris, l’església i els Estats Units i que hi havia en marxa protestes ciutadanes reclamant llibertats. Era el juliol del 1979, a les portes de la Revolució Sandinista, que, entre d’altres, liderava un jove Daniel Ortega. Quatre dècades més tard s’ha girat la truita i al president Ortega li torna el ressò del dèspota: manté la mà dura contra el poble aixecat en barricades per tot el país. Insisteix que no cedirà i no pensa avançar les eleccions i, encara menys, abandonar Nicaragua. “També ho deia Somoza, que no marxaria”, diu Karina Valdivia, coordinadora del Moviment Cívic de les Joventuts. Aquesta estudiant de 21 anys de la Universitat Centramericana és de les que creuen que els manifestants, la ciutadania, “aguantaran” fins al final, fins a la fi política d’Ortega.
Els joves són la població més afectada per la resposta de l’Estat davant de la revolta. En total, hi ha hagut més de 300 morts, 2.500 ferits -alguns amb seqüeles de per vida-, detinguts i 250 desapareguts, perquè la joventut ha agafat la bandera de la “rebel·lió cívica” contra el president Ortega i la seva esposa i vicepresidenta, Rosario Murillo. La crisi té una data d’inici: dimecres 18 d’abril del 2018, a causa de la reforma de la seguretat social i l’augment d’impostos per als jubilats. Però hi ha unanimitat en la idea que la llavor d’aquesta crisi creix des de fa una dècada, fins al punt que part del fidel sector empresarial s’ha desmarcat de l’executiu d’Ortega. Com li va passar a Somoza. I, com el vell dictador, el president també ha perdut el suport de l’Església i, de fet, els bisbes han estat colpejats físicament. Tot i que la denúncia internacional no té el volum ni el to que gasta contra Veneçuela, l’ONU, la Unió Europea, els veïns regionals i el Papa han mostrat preocupació per la deriva autoritària d’Ortega.
La dictadura institucional
A Barcelona, on ha vingut convidada per Oxfam Intermón, Marlin Sierra, directora del Centre Nicaragüenc de Drets Humans, no defuig el paral·lelisme amb el somozisme i situa la tornada a la presidència d’Ortega, el 2008, com el punt en què “es va començar a destruir els poders democràtics” al país. Ortega, diu, va instaurar la “sistemàtica violació dels drets fonamentals” per tenir “un control social absolut” que ha fet de la presidència una “dictadura institucional” en què Ortega ha endegat programes socials per crear xarxes clientalistes.
Sense llibertats, inseguretat ni grans perspectives per a les generacions joves, les més ben formades però sense feina ni futur, la població ha dit “prou”. Està farta dels abusos de poder, assegura la jove estudiant. Sierra apunta que la reforma de la seguretat social ha sigut només “la gota que fa vessar el got”, i se suma al frau electoral, la repressió tant física com psicològica i la reforma constitucional del 2011 per perpetuar Ortega al poder. “La inconformitat ha anat calant en moltes capes de la societat i els joves van sortir als carrers però sense pensar mai que volien derrotar Ortega perquè no era un col·lectiu excessivament ideologitzat”, indica Marlin Sierra.
Com un degoteig, els assassinats i ferits per bales de foc real o per bales de goma se succeeixen a diari. Les cròniques sobre el terreny expliquen que la ciutat és plena de barricades on la ciutadania s’atrinxera per exigir la dimissió del matrimoni Ortega-Murillo. El govern ha desplegat milers de policies i soldats que reprimeixen la població sense miraments, sobretot els joves i periodistes. Grups de delinqüents i paramilitars molt més sofisticats estan a les ordres de les forces públiques per reprimir. Tants actors i tanta violència ha deixat la ciutadania desconcertada, tant, que molts opten per autodictar-se un toc de queda. La víctima més jove que es coneix és un noi de 15 anys, però cada dia hi ha enterraments de víctimes del que alguns han anomenat la primavera de Nicaragua, en referència a les revoltes populars dels països àrabs de principis d’aquesta dècada.
El centre que dirigeix Sierra ha documentat nombroses tortures, violacions tant a homes com a dones, detencions il·legals i segrestos. “Als joves se’ls emporten a centres per torturar-los i quan ja no se’ls noten els cops els deixen anar, amb ferides psicològiques, però n’hi ha desenes que encara no han aparegut”, denuncia Sierra.
