Des del front d'Ucraïna: “A vegades només vols que tot s'acabi”

Txàssiv Iar (Ucraïna)Aquelles nits de primavera del 2023 a Kostiantínivka, la ciutat que sosté el front de Bakhmut, sempre tindran per a mi l'aroma de les liles barrejada amb l’olor del tabac. Va ser llavors, per invitació del meu amic Oleksí, que vaig acompanyar per primer cop un grup d'artillers ucraïnesos. L’Oleksí, amb 26 anys, encara semblava un noi: parlava del seu casament amb la Karina i somiava en un futur que crèiem indestructible. Tot i que els trets llunyans i el bum-bum ocasional de l'artilleria ens recordaven que hi havia un conflicte a Ucraïna, aquella nit semblava immune a la guerra. Tenia esperança que Ucraïna podria fer front a Rússia i que ell podria tornar a casa aviat.

Les nits a prop de Txàssiv Iar, on ara hi ha el front, són d'una altra manera. El fum del tabac impregna les estances dels soldats, com l’aroma del cafè instantani barat que consumeixen per mantenir-se desperts. Les monòtones comunicacions per ràdio sovint fan que tinguis el cor en un puny, especialment quan algú es queda adormit i oblida reportar les tres xifres que confirmen que el seu grup està bé. Aleshores les veus es tornen tenses, repeteixen el nom de la posició una vegada i una altra, fins que una resposta somnolenta permet, per fi, respirar tranquil.

Projectils i explosions

Cada minut hi ha una explosió, xiula un projectil o impacta contra el terra amb un soroll sec. Les portes tremolen. L'instint de supervivència et fa aixecar-te del llit. “Això ha caigut lluny”, murmura amb veu ronca el Serhií, el comandant de l’esquadró, des de la cantonada de l'estança. “Contra les bombes guiades no hi ha salvació. Tapa’t amb una manta com quan eres petita i imagina’t que és una defensa antiaèria. A mi em funciona. Aquí tot depèn de la sort”, em recomana.

En una altra casa, a l'altre extrem de la ciutat, el xiulet d’un projectil i el posterior soroll de l’impacte fan que un gos gran i negre s’amagui sota un llit. Per a l’Íhor, que també és comandant d’una esquadró, la guerra va començar quan els russos van ocupar la seva ciutat natal, Ivànkiv, a la regió de Kíiv. Arran d’això va decidir allistar-se. Un altre xiulet, un altre impacte. L’Íhor tanca els ulls i escolta les explosions per intentar localitzar-ne l'origen. “Et podria dir que tot anirà bé, tranquil·litzar-te d'alguna manera, però com ho puc saber? Jo també tinc por”, admet.

La guerra s'ha tornat més feixuga. El cel gris del Donbàs, amb núvols que semblen plom, és un pes insuportable. Tot ha canviat. "La guerra ja no és com abans", em diu l’Oleksí mentre encén una cigarreta. "Abans fèiem servir drons principalment nosaltres. Ara els russos els produeixen en massa i de diferents tipus".

"Perdó per tardar a contestar”, es disculpa el Serhí assenyalant amb el dit dos forats de metralla a prop del seient del copilot del seu vehicle. “Vaig veure els teus missatges, però els russos em tenien entretingut", afegeix amb sarcasme. Després, com si res, s'uneix al ritual que fan tots els que sobreviuen: fa un glop d'alcohol –prohibit al front, però mai absent– i e sfuma una cigarreta. Dels que no tenen tanta sort i acaben morint queden els pegats dels seus uniformes com a record i els homenatges en forma de vídeos a TikTok.

Les esperances, abans tan presents, ara són una entelèquia. "El que més m'espanta és la incertesa –confessa el Pavlo, un artiller de 45 anys–. No saber si els teus companys tornaran de la missió. No saber què ens espera després. El nostre horitzó es redueix a aquest tram del front. Res més". Hi ha rumors que falten efectius d’infanteria. De fet, membres de l’exèrcit de l’aire han estat destinats a primera línia de foc a fer tasques d’infanteria. Així que això mateix li pot passar a qualsevol. Aquesta incertesa pesa com una càrrega invisible.

El Sergí deixa anar una riallada amarga. "Ja no som els mateixos”, lamenta. El seu rostre, castigat pel vent i la pols, sembla el d'un home molt més gran dels 28 anys que té. Ha perdut la joventut i la salut. Es frega les mans ennegrides per la terra i s'encén una altra cigarreta. “A vegades no pots més. Només vols que tot s'acabi”, comenta abans de posar-se a mirar vídeos de TikTok i quedar-se adormit.

Al front d'Ucraïna ja no es parla de victòria. Si algú hi fa referència, genera rialles d'escepticisme. L’Oleksí em fa un volt amb cotxe per la ciutat. "A vegades m’agradaria voltar com abans. T'enrecordes quan érem joves?”, diu. La música sona a tot volum. "Aquest és el tren destruït pels bombardejos. Allà hi ha l'església, aquesta zona està gairebé arrasada...", va descrivint, mentre recorrem els carrers.

Li pregunto si hi ha algú el podria reemplaçar. "No", respon amb fermesa. "No vull que enviïn xavals de 18 anys al front. Són nens. No puc assumir aquesta responsabilitat. Què faig si els passa alguna cosa? Com els hi explico als seus pares? A més, no necessitem a qui no vulgui ser aquí. No pots confiar la teva vida a algú que no la valora”, afirma.

L'endemà, a mitja nit, una trucada inesperada. L'Oleksí respon el telèfon i, per la cara, sé que hi ha algun problema. “Truca'm demà. Saps que sempre seràs benvingut”, diu abans de penjar. “Estava borratxo, qui t'ha trucat?”, li pregunto. “Sí”, em contesta l’Oleksí secament. Més tard em confessa que qui hi havia a l’altra banda del telèfon era un antic company que va desertar de l’exèrcit i que deia que volia tornar. Mai, però, va tornar a trucar.