La divisió del Brexit després del Brexit
La maquinària retòrica de Boris Johnson fa temps que va abandonar el Brexit per concentrar-se en noves promeses en forma de “dies de la llibertat” i de transformació econòmica de la “geografia social” del Regne Unit. El Brexit ha desaparegut dels discursos polítics. Com si fos una etapa superada aliena a bona part de l’impacte econòmic per la falta de subministres, l’escassetat de mà d’obra o la inestabilitat política que es viu en algunes zones del país, des d’Irlanda del Nord fins a la gestió local.
Després de cinc anys d’un debat amarg i divisiu, i encara que els polítics l’hagin esborrat del seu argumentari, la línia divisòria del Brexit continua formant part de la societat britànica, fins al punt que, si avui es repetís el referèndum, 9 de cada 10 electors tornarien a votar el mateix. Així ho assegura l’enquesta anual del Centre Nacional d’Investigacions Socials, que aquesta setmana confirmava que no hi ha res que indiqui que les ferides internes de la sortida de la Unió Europea han començat a cicatritzar. Tot i que la confiança en el govern porta dècades en davallada, per primera vegada es constata un repunt en el suport públic a l’executiu. Una millora en la confiança, però, que es concentra pràcticament només en els votants del leave, mentre que els remainers continuen omplint les files dels desencantats.
La “polarització afectiva” -construïda des de la distància emocional que hi ha entre l’afecte que sentim pels qui pensen com nosaltres i la deshumanització o menyspreu pels qui defensen el contrari- s’ha convertit en una característica de l’espai polític en moltes democràcies occidentals. I al Regne Unit aquesta polarització es va traduir en una confrontació retòrica que va acabar alimentant episodis de violència.
El primer ministre, Boris Johnson, és el primer que va jugar a escalar l’agressivitat verbal contra els detractors del Brexit, partidaris -segons ell- de la “rendició”. Diputats de l’oposició han denunciat, els últims anys, amenaces i insults de “traïdors” i “feixistes”, atacs a les seves oficines i linxaments a les xarxes socials que han actuat d’amplificadors d’aquest clima de confrontació. Un informe parlamentari publicat el 2019 ja advertia que les amenaces violentes contra els polítics s’havien convertit en el pa de cada dia. També la BBC va arribar a identificar aleshores grups d’extrema dreta que es dedicaven a atacar majoritàriament les parlamentàries de manera coordinada a les xarxes socials.
L’assassinat, la setmana passada, del diputat conservador David Amess, a Essex mentre atenia els seus electors, no és aliè a aquest clima tòxic que s’arrossega des de fa massa temps. La mort d’Amess, com l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox a trets d’un neonazi el 2016, “posa en perill la relació entre votants i representants“ -advertia en un editorial el Financial Times-, la idea mateixa de la política a peu de carrer que es fa als districtes i que representa el cor del sistema electoral britànic.
Un informe recent de l’organització More in Common, fundada, entre d’altres, per Brendan Cox després de l’assassinat de la seva dona, constata que el 84% dels britànics creu que als polítics no els importa la seva opinió” i aquesta “frustració, insatisfacció i desconfiança cap a les elits allunya la gent de la democràcia”. La brutalitat del debat públic, però, es una part important d’aquest trencament social.
