Internacional 18/07/2021

Les dues vides de Piera Aiello, la dona que va desafiar la Màfia

Va haver de canviar d'identitat després d'haver denunciat els assassins del seu marit

3 min
La diputada italiana Piera Aiello, en una imatge d'arxiu

RomaPiera Aiello (Partanna, 1967) té dues vides i dues identitats. Una és coneguda, com a diputada al Parlament italià, fins a l'any passat a les files del Moviment Cinc Estrelles; l'altra és secreta, com a testimoni protegit en la lluita contra la Màfia. Però abans, va tenir-ne alguna més. La seva primera vida va acabar el 30 de juliol del 1991. Aquell dia, amb una maleta plena de joguines, una altra de roba i una filla de tres anys a coll, va abandonar Sicília després que uns mafiosos posessin fi a la vida del seu marit i del seu sogre. Trobar-se amb el jutge Paolo Borsellino va ser la seva resurrecció.

Piera Aiello acabava de complir la majoria d'edat quan la van obligar a casar-se. Un matrimoni infeliç per les pallisses que rebia del seu espòs gairebé cada dia. Nicola Atria era fill de Don Vito, capo d'un clan mafiós a Trapani, la terra de Matteo Messina Denaro, el cap de la Cosa Nostra. Després de la desaparició del pare el 1985, Nicola va prometre trobar els seus assassins i venjar la seva mort. Aquesta va ser la seva condemna. "Vaig conèixer Nicola amb 14 anys, em vaig casar als 18 i amb 23 em vaig quedar vídua", explica mentre acaba la primera de moltes cigarretes al seu despatx de Montecitorio, la seu del Parlament italià. "El meu marit no era un mafiós, era un delinqüent. Es va infiltrar en aquest ambient per trobar els assassins del seu pare i va acabar trobant la mort".

Va decidir no amagar-se

Una calorosa nit de finals de juny, dos homes encaputxats van entrar al restaurant que regentaven i li van disparar dos trets a boca de canó. La Piera es va salvar de miracle, però va decidir no amagar-se i denunciar els assassins. Va pujar a un cotxe i es va dirigir a una petita comissaria d'un poble amagat entre les muntanyes per trobar el jutge Paolo Borsellino. "La primera vegada que el vaig veure li vaig dir: «Amb aquest accent de Palerm i aquest bigoti sembla vostè un mafiós». I ell es va posar a riure", recorda entre rialles. "Em vaig adreçar a ell com a «honorable», que és com a Itàlia s’anomenen els diputats i les persones importants. Em va frenar en sec: «Amb tot el respecte per la categoria, jo soc un simple fiscal. Em pot dir oncle Paolo»".

Condemnada per la Cosa Nostra, va fugir de Partanna sense mirar enrere. "No hi havia ni una sola família on no hi hagués un mort. Era el poble dels orfes i de les viudes. I jo no volia ser viuda". Tres dies després, dormia amb la seva filla en un apartament protegit a Roma. A elles dues s'hi uniria poc després la seva cunyada, Rita Atria, la germana de Nicola. "Quan entres en un programa de protecció de testimonis perds la llibertat, la teva família, casa teva. Al principi no era ningú, em van prendre els documents però no em van donar una nova identitat. Canviàvem de casa i de ciutat cada tres mesos", rememora.

El 19 de juliol del 1992, un Fiat 126 carregat d'explosius va acabar amb la vida de Paolo Borsellino. Exactament 57 dies després que una bomba amb 500 quilos de dinamita col·locada sota l'autopista que connecta l'aeroport de Palerm amb la ciutat matés el seu company Giovanni Falcone, amb qui havia aconseguit condemnar més de 400 mafiosos en un històric macrojudici. La mort de Falcone i de Borsellino va ser un abans i un després. "Em van dir que molts testimonis protegits s'estaven retractant perquè tenien por, però jo sabia que no podia fer-me enrere". La Rita, en canvi, no ho va poder suportar i es va llançar al buit des d'una finestra. "Sense tu el meu cor no viu", va escriure en una nota de comiat. Tenia 17 anys.

El que va venir després van ser anys de solitud –"sense la protecció de l’oncle Paolo"– i de batalles amb la farragosa burocràcia italiana per una identitat, la que fos, per poder tenir un carnet de conduir, obrir un compte corrent o inscriure la seva filla a l'escola. "Perquè encara que la canviïs, l'anterior identitat mai deixa d'existir, si no és que és declarada morta. Així que tindré sempre dos noms", diu resignada.

Amb aquesta nova identitat -que mai ha desvelat- va conèixer qui és avui el seu marit i pare de les seves altres dues filles. A ell li va confessar el seu passat abans de casar-se; les nenes van saber la veritat el 2017, un any abans que ella arrasés a les urnes i entrés com a diputada al Parlament. Aquell dia va ser la primera vegada que va descobrir el seu rostre en públic davant les càmeres. I va començar la seva segona vida. ¿No va tenir por?, li pregunto. "La por, quan un decideix denunciar, és constant. Però amb el temps es transforma en rutina. No pots plorar tota la vida, pensar a cada moment que et mataran. No vaig pensar mai a fugir a l'estranger. Podria amagar-me a Groenlàndia, però si em volen trobar, em troben. Prefereixo morir a la meva terra".

stats