“Quan em miro al mirall és per assegurar-me que vaig tapada de cap a peus”

KabulQuan era estudiant a la universitat, entre els anys 2018 i 2022, tenia uns texans blaus que portava gairebé cada dia. Eren senzills i no gaire cars, però per a mi eren una part de mi mateixa. Amb el temps, la roba s'havia estovat i sobretot la part dels genolls s’havia desgastat, però m'hi sentia còmoda. Sempre els guardava al prestatge superior del meu armari, i sabia que els tornaria a triar per posar-me’ls l’endemà.

Quan els talibans van arribar al poder l’agost del 2021, durant una temporada vaig continuar portant els texans. Els amagava sota un chapan, una mena de bata llarga fins als peus, i pensava que mentre ningú no els veiés, no tot havia canviat. Aquest va ser el meu petit acte de resistència per conservar alguna cosa del meu jo del passat.

Però un dia a la universitat els talibans van anunciar que les noies ja no podrien entrar-hi amb texans, encara que els portessin amagats sota un chapan. "Aquesta roba ja no és apropiada", van argumentar. En aquell moment em vaig tancar bé el chapan perquè els meus texans no fossin visibles, però em vaig adonar que no els podia continuar portant encara que fos d’amagat i en silenci.  

Amb tot, no els vaig llençar. Els vaig plegar amb cura i els vaig col·locar al costat d'altres peces de roba que ja no puc vestir a causa de les restriccions dels talibans. Encara són allà, al prestatge superior. De vegades els toco per recordar-me que una vegada vaig caminar lliurement sense por i que podia vestir com volia.

Després d'això, la meva roba va canviar completament. Ara porto una abaia negra i llarga, coneguda aquí, a l’Afganistan, com el "hijab àrab". La tela és gruixuda i pesada, cosa que dificulta el meu moviment, i no hi ha lloc per al color. També em poso un vel islàmic ben ajustat per cobrir cada bri de cabells, i camino més lentament i amb més cura. Quan em poso davant del mirall, no és per veure com em veig, sinó per assegurar-me que no em veuen, és a dir que vaig tapada de cap a peus.

De moment portar el burka no és obligatori a les grans ciutats com Kabul, Mazar-e Xarif i Herat. Però aquesta setmana, Metges sense Fronteres ha denunciat que des del 5 de novembre passat és obligatori que les dones portin burka per entrar als centres públics de salut a tota la província de Herat, al nord-oest de l’Afganistan. Tant fa si són treballadores o pacients. La norma és per a totes.

Llegir això em va omplir d'una por silenciosa però profunda. Em preocupa que algun dia la mateixa norma es pugui aplicar a Kabul. De vegades sembla que la roba no només cobreixi el cos, sinó que també mostri com de fosc pot arribar a ser el futur.

La transformació dels homes

Aquests canvis no han estat només per a nosaltres, les dones. Els homes de la meva família també han hagut de canviar el seu aspecte. Per exemple, el meu germà sempre ha portat barba curta, de pocs dies. Amb el retorn dels talibans, però, el meu pare li va aconsellar que se la deixés créixer per evitar problemes. Al començament el meu germà no en va dir res, però de sobte va començar a mirar-se al mirall. Finalment s'ha deixat créixer la barba, no pas per creença, sinó per por.

A les oficines els homes han de portar el tradicional shalwar kameez, és a dir la brusa ampla i els típics pantalons bombatxos musulmans. Fins i tot aquells que han treballat anys en entorns internacionals i portaven vestits jaqueta com a part de la seva identitat professional ara s’han hagut de transformar. Els canvis externs semblen subtils, però són profunds: ningú et diu què has de pensar, però sí quina aparença has de tenir i, gradualment, el teu pensament també comença a canviar.

Aquest curs acadèmic els nens també han hagut de canviar els seus uniformes escolars. Els petits que abans corrien amb pantalons de pinces i motxilles de colors ara fan cua per entrar a l’escola amb roba tradicional, gorro musulmà i turbants. Han deixat de tenir una aparença infantil a tenir-ne una de religiosa i tradicional. Quan ho vaig veure, vaig tenir la sensació que l’escola ja no era un lloc per aprendre.

Les façanes de Kabul estan plenes de lemes escrits que ens recorden què podem fer i què no. "Observeu la vestimenta islàmica" o "abandoneu la cultura occidental", diuen. Les paraules en si mateixes són inofensives, però a la vida quotidiana es converteixen en fils invisibles que lliguen el cos, el comportament i els pensaments.

Fins i tot els aparadors de les botigues també han canviat. Ja no hi ha fotos de models i els maniquins han estat decapitats. És com si estiguessin censurades les cares, les mirades, la presència de persones.

Kabul continua sent la mateixa: els mateixos carrers, els mateixos edificis..., però la sensació és diferent. Quan passo pel davant d’aquestes façanes amb lemes escrits, sovint els meus ulls miren instintivament a terra, com si les parets també m’estiguessin observant.