Boaventura de Sousa Santos: "La violència que Europa exporta ens està tornant"

El sociòleg portuguès fundador del Fòrum Social Mundial alerta de la descomposició de la UE amb la crisi de refugiats

El sociòleg Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), és doctorat per Yale i professor a Coïmbra i Wisconsin. Estudia el colonialisme i les respostes dels moviments socials. Ha visitat Barcelona per participar en la mostra OVNI, que en aquesta edició ha tingut com a tema “La frontera com a centre”, organitzada pels Arxius de l’Observatori al CCCB.

El Mediterrani s’ha convertit en una de les fronteres més violentes del món.
En temps de globalització el món camina cap a més murs, més fronteres: físiques, mentals, simbòliques, discursives… I a més són fronteres més violentes. El Mediterrani ens mostra que la violència és matricial a Europa, amb la seva història d’expansió colonial i també amb el colonialisme intern (Irlanda, a l’estat espanyol…). D’alguna manera hem creat el que jo anomeno 'línies abismals', que distingeixen entre “nosaltres” (les societats metropolitanes) i “ells” (societats de no ser, d’invisibilitat, d’absència). I aquesta línia abismal que és una constant en el desenvolupament de la modernitat occidental, s’està acostant cada cop més. Aquesta frontera entre el “salvatge” i el “civilitzat” està entrant en les nostres ciutats. Jo ho anomeno el retorn del colonial: tota la violència que Europa va exportar fora de les seves fronteres ara ha tornat. Va tornar en forma d’immigració al segle XX i ara entra en forma de crisi de refugiats.

¿La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu?
Sí, entre altres coses: d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans. El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes.

En què queda la UE en la cursa de tancament de fronteres que deixa els refugiats atrapats a Grècia?
En molt poc. Les lleis d’estrangeria que regulen les necessitats de mà d’obra dels capitalistes són lleis de cada país, es consideren un exercici de sobirania. El que s’ha europeïtzat són les deportacions, les demandes d’asil, el control de fronteres… I tot això s’ha trencat ara, perquè tota l’arquitectura institucional i legal d’Europa és per a una situació de “normalitat” en què hi ha molts immigrants i molt pocs refugiats. I ara és justament al revés. Però el problema de fons és el mateix: hi ha una col·lisió entre els murs nacionals i els murs europeus. I és contradictori: Frontex envia funcionaris a Grècia per dir al seu govern a qui ha de deixar passar i a qui no. Una imposició a un país que està sota tutela de la 'troica' i no té cap possibilitat de discutir en peu d’igualtat, com a país sobirà. La lluita contra l’amenaça del colonialisme exterior està creant alhora colonialisme intern: colonialisme d’Europa central en relació a l’Europa del sud.

Grècia, el país més afectat per la crisi de l’euro, ho és també per la crisi de refugiats.
Jo admiro molt el poble grec, perquè ha estat el més sacrificat i el més humiliat. El que ha passat a Grècia és una humiliació que ha destruït l’ànima d’Europa. Queda molt poc de la Unió Europea, perquè amb la crisi grega vam veure que el problema s’hauria pogut resoldre fàcilment amb una mutualització del deute, perquè Grècia només representa el 2% del PIB. Però es van destruir tots els valors per salvar els bancs francesos i alemanys. L’Europa central ha imposat des de fa segles el seu ordre a la perifèria. Tots els països del món han acabat renegociant el deute. La democràcia europea és al caire del caos, i si hi ha alguna esperança és en els partits d’esquerra que des del sud d’Europa puguin tenir algun poder per renegociar les coses a Europa; per això tenim l’esperança a Espanya, potser no ara, però més endavant, que hi hagi un govern d’esquerra. Grècia per a mi és un xai sacrificat als déus d’Europa i pot ser un sacrifici en va, tret que hi hagi una solució d’esquerres amb Espanya, Itàlia, Irlanda i Portugal.

I si no?
L’alternativa és tornar a la sobirania, i al nacionalisme dels rics i el dels pobres. Els dos tipus de nacionalisme que sempre hi ha hagut a Europa: un d'agressiu (l’extrema dreta que veiem emergir) i un de defensiu. El capitalisme financer global totalment desregulat ha aconseguit tant de poder que va poder sortir per si mateix de la crisi del 2008, imposant les seves pròpies condicions: bàsicament transferit els diners de la ciutadania per salvar els bancs. Els estats havien acumulat diners dels ciutadans després de molts anys de socialdemocràcia i així es va superar la crisi. Però ara jo crec que tard o d’hora tornarem a tenir una crisi de grans dimensions, perquè per a la pròxima crisi no hi ha diners. Si volen tornar a salvar els bancs, els estats hauran d’abocar tothom a la misèria i aleshores hi haurà una gran convulsió social. Ens hem de preparar per a un escenari de caos a Europa i al món. No dic que sigui la crisi final del capitalisme, perquè ja hem vist molts cops com es reinventa. Però ara l’única solució democràtica al món és taxar els rics: una reforma fiscal que faci que els rics paguin. La segona crisi del capitalisme financer desregulat serà més violenta, i no sabem què passarà.

La socialdemocràcia europea i el bipartidisme estan en hores baixes.
Els partits socialdemòcrates a Europa van ser una conjuntura política de postguerra, un producte de dues coses. La primera és que hi havia un mur de Berlín amb un sistema alternatiu a l’altra banda, i per això el 1953 es va perdonar la major part del deute de l’Alemanya Occidental, per demostrar que podia competir amb l’Alemanya Oriental, que era el país més desenvolupat del bloc soviètic. El segon factor és que encara existia el colonialisme: la socialdemocràcia es va alimentar del saqueig dels pobles de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, que els europeus van continuar i han continuat fent fins ara. Això va durar poc: quan va caure el Mur va caure la socialdemocràcia, perquè el capitalisme ja no té necessitat de defensar-se d’una alternativa. Per això els partits socialdemòcrates han funcionat els últims 20 anys per inèrcia, arrelats en les classes mitjanes. Ara, amb la polarització social i la reducció de les classes mitjanes (i la por dels que encara ho són de perdre aquest estatut, i la impossibilitat de la classe treballadora d’ascendir), els partits socialdemòcrates s’estan quedant sense base social. I aquesta base pot tenir diferents reaccions. Als Estats Units són els que donen suport a Trump. Aquí també hi ha polítiques de la por: l’abordatge de la crisi de refugiats és estrictament de seguretat, no hi ha ni un gest d’humanisme. La socialdemocràcia està desapareixent i només pot reanimar-se des de l’esquerra.

Més continguts de