Els errors de càlcul de Trump a la guerra de l'Iran

WashingtonA les guerres se sap com s'hi entra, però no com se'n surt. Donald Trump cercava un cop efectista i ràpid amb l'atac a l'Iran, però ha acabat enredat en una guerra sense estratègia de sortida. El pas dels dies confirma la impressió de les primeres hores posteriors a l'atac conjunt dels Estats Units i Israel: Washington no havia previst el fangar on s'ha ficat, tot i les advertències dels seus generals. L'administració Trump va apujar l'aposta matant el líder suprem, Alí Khamenei, el primer dia sense acabar de tancar alguns petits serrells: com convèncer el públic estatunidenc; com es contindria l'impacte econòmic si Teheran tancava l'estret d'Ormuz; o què passaria si el conflicte s'allargava dies i consumia encara més el minvat arsenal del Pentàgon i les seves bases a la regió quedaven desprotegides.

En una entrevista a l'agència Bloomberg el 18 de febrer, el secretari d'Energia, Chris Wright, negava que un possible conflicte amb l'Iran pogués desestabilitzar el preu del petroli. Ara, el barril de cru està disparat per sobre dels 100 dòlars mentre l'Iran continua bloquejant l'estret d'Ormuz. Dues setmanes abans que Trump donés l'ordre d'atacar, el Pentàgon advertia al president que l'operació podia reduir encara més les baixes reserves de munició. Aquesta setmana ja s'ha hagut de desplaçar a l'Orient Mitjà el sistema de defensa antiaeri THAAD que hi havia desplegat de forma permanent a Corea del Sud.

Trump i els seus assessors confiaven en el precedent de la Guerra dels Dotze Dies del juny passat, que al final va concloure com una mena d'atac controlat, i va donar pas a un procés negociador que ara es veu com una cortina de fum en tota regla. El problema, però, és que l'anomenada Fúria Èpica va centrar-se en un objectiu molt més sensible i crucial per al règim: el líder suprem, màxima autoritat política i espiritual a l'Iran. Matar Ali Khamenei no era el mateix que bombardejar la central d'enriquiment d'urani de Fordow.

"L'error de base va ser creure que la reacció de l'Iran seria com la del juny. Però els Estats Units i Israel, amb les proclames de voler provocar un canvi de règim, i l'assassinat de Khamenei, van convertir el conflicte en una lluita existencial per al govern iranià. I ara l’Iran està aplicant una guerra de desgast", sentencia Osamah Khalil, cap del programa de relacions internacionals de la Syracuse University. L'atac del 28 de febrer era la segona agressió en menys d'un any i també era la segona vegada que l'Iran veia com l'altra part feia saltar pels aires la taula negociadora. Israel va començar la guerra del juny just quan arrancava la primera ronda de converses sobre el programa nuclear. La coincidència dona poques raons als aiatol·làs per creure que els EUA realment són un interlocutor fiable amb qui es pugui arribar a un acord per aturar la guerra.

Jason Campbell, analista sènior del Middle East Institute, coincideix amb aquesta idea. "Els estatunidencs pensaven que la reacció de l’Iran se centraria sobretot en Israel i en les instal·lacions militars nord-americanes a la regió, com vam veure durant la Guerra dels Dotze Dies. El que crec que ningú no esperava al principi era una “escalada horitzontal” per part de l’Iran, on també han colpejat des del primer moment objectius civils arreu dels estats del Golf i, fins i tot, més enllà", explica a l'ARA. Turquia ja ha interceptat almenys dos míssils balístics iranians.

La confiança a partir de Veneçuela

Potser el que va distorsionar els càlculs de Trump va ser l'operació de captura de Nicolás Maduro a Veneçuela. Washington va decapitar el règim chavista amb un tall net i sec, per després convertir-lo en un protectorat estatunidenc. La pulcritud de la maniobra va envalentir el president davant l'Iran. Ell mateix ho reconeixia el passat 4 de març, durant la visita del canceller alemany Friedrich Merz. "A Veneçuela va ser increïble perquè vam atacar i vam poder mantenir el govern totalment intacte. Tenim tota la cadena de comandament, i la relació ha estat molt bona", explicava Trump quan li preguntaven sobre les seves intencions d'intervenir en l'elecció del successor d'Ali Khamenei.

La decisió de matar Khamenei en el primer cop de l'atac, segons Campbell, partia d'una idea real d'intentar decapitar el règim. "Crec que tenien l'esperança de poder recrear una situació en què totes aquelles protestes públiques tornessin a esclatar i, amb sort, acabessin fent caure el règim. Però hem après molt ràpidament que és molt més fàcil decapitar un règim que no pas fer-lo caure del tot".

Com s'ha vist després, no va haver-hi cap aixecament popular i el règim, sota atac, ha mostrat capacitat de resistir. A partir d'aquí és quan comencen els missatges contradictoris entre els diferents responsables de l'administració. Des de llavors, el president ha anat improvisant sobre la marxa la justificació del conflicte i ha renunciat lentament a la idea d'un canvi de règim. De fet, Trump ja veu com la guerra li està fent mal internament i ja prepara el terreny per a una eventual retirada. "Ja hem guanyat, però no hem guanyat prou", deia dimarts el president, i afegia que "la guerra està gairebé enllestida", per intentar, sense gaire èxit, calmar els mercats.

Que l'administració Trump hagi demanat ara ajuda a Ucraïna per defensar-se dels drons iranians, també és una altra mostra d'aquesta manca de càlcul. "Sincerament, no entenc per què això no va formar part de la preparació des del principi. Com deia abans, no només els Estats Units, sinó també Israel i els països del Golf estan disparant míssils de 4 milions de dòlars per abatre drons de 30.000 dòlars. Les municions disponibles per interceptar aquests atacs són finites i cada vegada n’hi ha menys", destaca Campbell. Ucraïna fa quatre anys que combat contra els drons iranians Shahed i han desenvolupat drons interceptors, més barats que els míssils estatunidencs.

Sense resposta al bloqueig d'Ormuz

Un altre reflex d'aquesta manca de previsions va ser el silenci que va guardar el secretari d'Energia, Chris Wright, durant els primers dies de l'atac. La Casa Blanca no va reaccionar amb rapidesa davant la situació d'Ormuz, i fins cinc dies després, no va presentar una sèrie de propostes per intentar fer contenció de danys. Totes elles resultaven un esborrany d'intencions, més que d'accions. Com ara la possibilitat que la marina estatunidenca escorti els petroliers per un estret d'Ormuz que podria estar ple de mines iranianes.

Fins aquest dilluns, quan el barril de cru ja es posava per sobre dels 100 dòlars, Trump no va sortir a oferir solucions. Més enllà de les vaguetats a l'ús, Trump insinuava la idea d'aixecar sancions aplicades al petroli d'altres països "per reduir preus". La idea la plantejava just després d'haver-se trucat amb el seu homòleg rus, Vladímir Putin, i aquest divendres Washington anunciava que compraria petroli rus.

Les enquestes dels primers dies de guerra mostraven clarament un rebuig majoritari a la guerra. Només un 27% dels estatunidencs hi estaven a favor, segons el sondeig de Reuters. Ara Trump, que el novembre tindrà les eleccions de mig mandat, els ha de convèncer que l'operació haurà valgut la pena. Malgrat el pessimisme general, una nova enquesta de Reuters també reflecteix que els ciutadans no estan seguint al minut el conflicte: la meitat dels estatunidencs deien que només havien sentit a parlar dels atacs "una mica" o poc. De fet, una majoria d'enquestats va dir que personalment, la guerra els importava “una mica” o "poc". Un 28% va dir que els importava “bastant” i només un 17% va afirmar que els importava “moltíssim”.

Els darrers números mostren un context propici perquè, si Trump és capaç de recuperar el control de la narrativa, hi pugui haver un gir. Encara que al final, les enquestes que decidiran les legislatives d'aquest novembre no seran les de l'aprovació de la guerra, sinó de la gestió econòmica. Mentre el petroli continuï pujant i amenaçant amb fer més cara la vida dels ciutadans, de poc valdrà atribuir-se victòries exteriors, si el cistell de la compra segueix pujant.