Trump: una presidència imperial
Des de la resposta excessiva i coercitiva als carrers de ciutats com Los Angeles i Minneapolis –en què la Guàrdia Nacional i els agents d’immigració de l'ICE es despleguen contra manifestants–, fins a les intervencions internacionals a Veneçuela i a l’Iran i la pressió sobre Cuba i Groenlàndia, Donald Trump no només ha provat els límits de la presidència estatunidenca, sinó que també actua com si el seu poder fos il·limitat. I ho fa perquè el sistema –fins ara– l'hi ha permès en gran manera: el Congrés, dominat pel seu partit, ha renunciat al seu paper de contrapoder; el Tribunal Suprem li ha ofert una cobertura decisiva, blindant les seves ordres executives davant de gairebé qualsevol fre judicial, i tant les elits econòmiques com la comunitat internacional han validat el seu poder, sigui per interessos o per por a represàlies.
De fet, des de l’inici del seu mandat ara fa gairebé un any, Trump s’ha presentat com un sobirà amb un poder gairebé absolut. Ja en el seu discurs d’investidura va buscar una legitimació gairebé mística i es va presentar com un enviat de Déu per fer Amèrica gran de nou. Aquesta aura de líder intocable va agafar forma poc després: primer, amb una portada falsa a Time on apareixia coronat com un rei i, finalment, amb un tuit en què parafrasejava Napoleó: “Qui salva el país no viola la llei”.
Amb aquesta frase, Trump entronca el seu poder amb l’absolutisme modern i, més concretament, amb la teoria del pensador alemany Carl Schmitt: la idea que el “sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció”; és a dir, el líder que pot suspendre l’ordre jurídic ordinari per protegir l’estat. Quan un líder se sent legitimat per suspendre la llei a voluntat, les institucions es buiden: la norma ja no és la Constitució, sinó la consciència del dirigent.
Així ho va expressar ell mateix fa només una setmana en una entrevista al New York Times, quan va afirmar que l’únic límit a les seves accions és la seva pròpia moral. Dies després, a la CBS, va matisar que en afers interns, la Constitució i els tribunals continuen sent l’autoritat última, però insistia que, en la seva concepció del poder, aquests controls queden en un segon pla. Segons el president, la seva voluntat de “mirar pel bé del país” actua com una garantia prèvia que fa gairebé innecessària la intervenció judicial: “No caldrà arribar mai als tribunals”, va assegurar.
Poder unilateral sense contrapesos
Les seves accions unilaterals i aquesta confiança en la pròpia moral han estat especialment visibles en la política exterior. En aquest àmbit, el seu estil de govern sembla encaixar amb una altra forma d’absolutisme modern: la “presidència imperial”, tal com la va descriure l’historiador Arthur M. Schlesinger Jr. a La presidència imperial (1973), pensant sobretot en Richard Nixon. Per a Schlesinger, aquest tipus de presidència concentra el poder, governa en secret i buida de contingut els contrapoders democràtics fins a fer-los inoperants. Podríem dir que Trump ha portat aquesta visió a la pràctica en les seves accions a Veneçuela i a l’Iran, en les amenaces sobre Groenlàndia i en l’ofensiva d’aranzels contra aliats i adversaris: escenaris on l’acció unilateral ha substituït les normes internacionals i els contrapesos institucionals.
Tanmateix, aquest poder cada cop més absolut de Trump podria tenir data de caducitat. Les eleccions de mig mandat s’acosten i una pèrdua de la majoria republicana en una de les cambres –un escenari que es preveu força probable– podria reintroduir frens polítics reals i restaurar la funció de contrapoder del legislatiu. Però fins que això passi, si és que passa, Trump continua governant amb la convicció que l’abast del seu poder no el defineixen les normes, sinó els límits que se li posin.
