De filla d'una família modesta a Dama de Ferro: Thatcher en 6 moments clau de la seva vida

L'ex primera ministra britànica va guanyar els primers comicis el 1979, en un moment en què el Partit Laborista estava debilitat

1925. D'una família modesta a la Universitat d'Oxford

Margaret Thatcher va néixer el 13 d'octubre del 1925 a Grantham (Lincolnshire) –centre d'Anglaterra–. Filla d'una família modesta, el seu pare, un devot metodista, marcaria la seva trajectòria política. De seguida va destacar en els estudis i va aconseguir entrar en un col·legi secundari públic de caràcter selectiu. Més tard, entraria a la Universitat d'Oxford, on va estudiar química. Ràpidament se'n va adonar que la seva passió era la política, per això va complementar la seva formació amb la carrera de dret i es va graduar com a advocada el 1954.

1959. Una dura ministra d'Educació que aspira a la candidatura de primera ministra

La jove graduada va iniciar una campanya meteòrica dins del Partit Conservador. El pas més important el va fer el 1959, quan va ser escollida diputada per la circumscripció de Finchley (nord de Londres), un pas que va permetre-li posar un peu al govern de Harold Macmillan (1957-63) com a subsecretària d'estat de Pensions. Amb la victòria 'tory' del 1970, Thatcher va prendre les regnes del ministeri d'Educació, on va començar a demostrar la seva comprensió de la política: va retirar el vas diari de llet a les escoles per a nens d'entre 7 i 11 anys, una mesura que va propiciar una campanya mediàtica titulada 'Margaret Thatcher, milk snatcher' ("Margaret Thatcher, lladregota de llet").

1979. Victòria i campanya de privatitzacions

La derrota de l'ex primer ministre conservador Macmillan en les eleccions del 1974 va catapultar la candidatura de Thatcher com a primera ministra en les eleccions del 1979. Enmig d'una crisi de laboristes i amb mig país paralitzat per vagues i la crisi econòmica, la proposta 'tory' –amb la primera dona com a primera ministra del Regne Unit– va imposar-se amb contundència. L'arribada al poder de Thatcher va suposar una completa transformació del país. Va donar suport a la privatització de les indústries estatals i el transport públic (trens i autobusos), a la reforma dels sindicats –pràcticament els va treure tot poder–, la reducció dels impostos i els costos públics i la flexibilitat laboral.

Les mesures van aconseguir rebaixar una inflació que semblava no tenir fre, però van tenir un cost molt alt per a la població britànica per l'augment del nombre d'aturats. L'eufòria inicial per l'arribada al poder va transformar-se ràpidament en una frustració, fins al punt que els sondejos presagiaven la derrota de Thatcher en les eleccions generals del 1983.

1982. El gest i dosi de popularitat de la Guerra de les Malvines

Però la Dama de Ferro es va beneficiar de la inesperada ocupació de les illes Malvines per part de militars argentins el 2 d'abril del 1982. La victòria dels britànics el juny d'aquell mateix any va consolidar aquest sobrenom de Thatcher, el de la Dama de Ferro, i la laborista va tornar a guanyar en les generals del 1983.

Envoltada de suports, Thatcher va gosar plantejar a la Unió Europea reunida a Dublín que el Regne Unit no pagués per la política agrícola comuna (PAC), destinada sobretot a pagar els pagesos francesos. "I want my money back" ("Vull que em tornin els meus diners"), va dir aleshores. I, de fet, des de llavors que Brussel·les retorna a Londres tots els diners que li tocaria pagar per la PAC, dos terços de la contribució neta que el Regne Unit reporta a les arques comunitàries.

1990. Revés electoral i revolta interna 'tory'

Però amb aquest triomf també vindrien els anys durs de Thatcher, que no va dubtar a continuar amb el congrés anual del seu partit a Brighton (sud d'Anglaterra) quan l'IRA va perpetrar el 1984 un atemptat contra l'hotel on se celebrava, o quan va enfrontar-se als miners, els quals va "derrotar" el 1985, després d'un any d'enfrontaments pel tancament de pous de carbó. Una època marcada per l'aliança amb l'expresident dels Estats Units Ronald Reagan i la seva oposició al comunisme, si bé va deixar-se seduir pel carisma del reformador soviètic Mikhaïl Gorbatxov.

L'autèntic declivi, però, va arribar a finals dels 80 amb la seva impopular 'poll-tax', un impost municipal que si no es pagava no es tenia dret a vot, a més de la seva contínua intransigència sobre la integració europea. La seva caiguda pel controvertit impost no va venir de la mà del votant, sinó del mateix partit, que el 22 de novembre del 1990 la va castigar amb una revolta interna per la seva implacable determinació, la mateixa que va portar-la al poder.

2001. Retirada de la vida política i suport a David Cameron

Durant la dècada dels 90 no va deixar l'activitat en política, ja fos fent campanya contra el Tractat de Maastricht o bé denunciant les polítiques de neteja ètnica de Sèrbia a Bòsnia. Va escriure també dos volums de les seves memòries. El 2001 va veure's forçada a anar-se retirant de la vida pública per problemes de salut, després de patir diverses embòlies. La seva filla Carol el 2008 també va informar que patia demència i que estava perdent la memòria a curt termini. El 2010 va visitar David Cameron al número 10 de Downing Street després de ser escollit primer ministre.

Més continguts de