Com afecta la detenció d'Andrew Mountbatten Windsor la monarquia britànica?
LondresL'impacte de l’arrest de l’expríncep Andreu –qui va ser el fill predilecte de la reina Elisabet II– sobre la monarquia britànica suposa una esquerda profunda en els mateixos fonaments de la institució. Perquè posa en dubte la premissa de la seva presumpta exemplaritat moral i la seva transparència davant la ciutadania.
Un detall, un més, no és gens menor per sustentar aquesta afirmació: l'estratègia d'allunyament de la Corona d'aquesta ovella negra de la família ha sigut extremadament lenta i calculada. Sempre a remolc dels esdeveniments i denúncies que, ja des del 2010 i 2011, començaven a conèixer-se sobre Andrew.
El palau de Buckingham, primer amb Elisabet II al davant, i ara amb Carles III com a cap de la família, ha actuat sempre de forma reactiva, no pas activa. Tot plegat permet pensar, legítimament, que un membre de sang blava del clan ha sigut finalment condemnat a l'ostracisme no pas perquè la monarquia hagi actuat per convicció ètica, sinó per instint de supervivència davant la pressió pública.
L'arrest no implica només una simple crisi de reputació sinó que és un procés de degradació institucional que ha obligat la Corona a despullar de tota dignitat reial un dels seus membres més pròxims per convertir-lo, davant la justícia, en el senyor Andrew Mountbatten Windsor, desposseint-lo el passat octubre del títol de príncep, intentant així, a la desesperada, salvar la resta de l'estructura monàrquica d'una taca que ara per ara sembla ja indeleble.
L'estratègia de desconnexió gradual d'Andrew del palau de Buckingham es va iniciar el 2019, poc després de la desastrosa entrevista amb la BBC en què no va mostrar cap empatia amb les víctimes d'Epstein, però sempre en un moviment forçat per les circumstàncies i no per una voluntat de transparència. Encara, però, es van trigar tres anys a posar el primer tallafoc efectiu, quan Elisabet II li va retirar tots els seus títols militars.
Quan es va produir el pagament multimilionari a la víctima més prominent de Jeffrey Epstein, Virginia Giuffre, es va fer des de l'opacitat financera més absoluta sense que ningú hagi explicat encara d'on van sortir els entre dotze i els catorze milions de lliures amb què Andrew es va evitar un judici civil a Nova York: si de les butxaques dels contribuents o dels fons no taxats de la família reial, com és el Ducat de Lancaster.
Tot plegat, justament per aquest privilegi de tenir una font d'ingressos lliures d'impostos, pot alimentar el ressentiment d'una generació jove que lluita per treure el cap econòmicament mentre la reialesa gaudeix de privilegis obscens. En el cas del detingut és doblement cert. Oficialment, Andrew menja i té un sostre i uns cavalls amb què practicar l'equitació gràcies als diners que, graciosament, li proporciona el rei.
Fractura generacional
La conseqüència de l'escàndol més fabulós que entoma la monarquia més glamurosa del món és una fractura generacional evident amb la ciutadania. Els fidels més grans potser s'empassaran el gripau de la teoria de la poma podrida. Però els ciutadans de la generació Z veuen en la figura d'Andrew el símbol d'un sistema caduc que protegeix els seus a capa i espasa. Almenys fins que l'actuació de la llei es fa ja quasi inevitable. La monarquia britànica no navega per aigües segures. Les xifres de la seva aprovació són reveladores. Més del 80% dels britànics hi donaven suport als anys 80 del segle passat. Avui en dia, superen escassament el 50%.
La imatge caduca de la institució queda reflectida també arran de tot l'afer. Mentre el príncep Guillem intentava aquesta mateixa setmana, en un programa de la BBC, projectar una imatge de modernitat i compromís amb temes com la salut mental, admetent la dificultat de comprendre "les meves mateixes emocions", la institució que ell mateix liderarà s'ha negat a demanar perdó reiteradament per haver facilitat, emparat i protegit durant tant de temps les accions d'Andrew.
Un individu que ha utilitzat el seu rang com una arma per silenciar acusacions –les que va llançar Virginia Giuffre– i per mantenir una posició d'enviat comercial que el seu propi germà, el rei Carles III, ja qüestionava fa anys. La qüestionava, però mai es va oposar frontalment perquè la continués ocupant. En aquest sentit, és sabut, i s'ha publicat repetidament, que el govern, primer amb Tony Blair, i després amb Gordon Brown, van acceptar aquest paper d'Andrew a petició de la reina Elisabet II.
Que sigui un cos de policia –en aquest cas nou, els que investiguen les activitats del germà del rei– i no la mateixa autocrítica del palau de Buckingham qui hagi de demanar comptes per una presumpta mala conducta en el desenvolupament de la funció pública representa el fracàs del sistema de control britànic. Paradoxalment, també pot suposar un alleujament per a una societat que necessitava veure com el privilegi extrem no equival a la impunitat total.
Carles III i el futur rei, el príncep Guillem, tenen ara el repte de gestionar –i redreçar, si pretenen que la institució sobrevisqui el nou sotrac– el llegat d'haver protegit un presumpte delinqüent sobre el qual les proves d'actes delictius no deixen d'acumular-se. Si la Corona no és capaç de demanar perdó de manera explícita i assumir la responsabilitat pel silenci mantingut durant gairebé una dècada davant les víctimes d'Epstein –i d'Andrew–, els britànics podrien començar a preguntar-se si, realment, els representa. Amb tot, seria massa agosarat afirmat que el dany per a la monarquia és fatal.