Regne Unit

Crisi a Downing Street: Starmer nomena a Interior una figura molt dura amb la immigració

El 'premier' aprofita la caiguda de la seva número 2 per sascejar el govern i plantar cara a Nigel Farage

LondresSensació de caos a Downing Street, com en els pitjors temps de Theresa May, de Boris Johnson o de la molt breu Liz Truss; i sensació, també, que el premier Keir Starmer no té clar quin rumb ha de prendre i que va xuclant la roda del líder populista i xenòfob Nigel Farage, ara per ara disparat a les enquestes.

Inscriu-te a la newsletter InternacionalEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

La dimissió aquest divendres al matí d’Angela Rayner –número dos del govern i del Partit Laborista– per no haver pagat la totalitat dels impostos en relació amb la compra d’un segon habitatge, ha servit d’excusa al primer ministre per canviar algunes cadires a l’executiu però, sobretot, per situar una radical al capdavant de la cartera d’Interior, partidària de la línia dura tant amb la immigració legal com amb la que arriba sense papers.

Cargando
No hay anuncios

Shabana Mahmood, fins ara ministra de Justícia, ha sigut la persona triada per Starmer per fer front al desafiament de Farage i del seu Partit Reformista, que fa deu dies va prometre “deportacions massives” de migrants, amb una retòrica de caràcter trumpista que recorda els missatges que proferia durant la campanya del referèndum del Brexit. Farage ha arribat a parlar de les persones vingudes en pasteres a través del canal de la Mànega com d’una “veritable invasió”.

Starmer havia començat dilluns la setmana –i el curs polític– canviant per tercera vegada en catorze mesos el seu equip de col·laboradors més directes, amb la pretensió de fer servir el moviment per donar un nou impuls a la seva acció de govern, que fins ara s’ha vist llastada per la manca d’uns bons resultats econòmics. “Durant aquest primer any, hem posat els fonaments”, va dir. I se suposava que a partir d’ara l’executiu adquiriria velocitat de creuer, tot i la més que probable amenaça d’augment d’impostos al novembre, i una persistent inflació que els britànics noten cada dia a les seves butxaques.

Cargando
No hay anuncios

La setmana anterior, però, el conservador Daily Telegraph va informar que Rayner havia pagat 40.000 lliures menys dels impostos que havia de satisfer per la compra d’un pis que, a la pràctica, era la seva segona residència, no la primera. Mal assessorada inicialment per una firma d’advocats no experts en matèria fiscal, Rayner va triar liquidar el tipus mínim. Però, arran de la persistència de les informacions, a principis d'aquesta setmana va consultar amb un despatx d’especialistes. Dimecres va admetre l’error i, amb una pressió ja insuportable, va posar el seu destí polític en mans de l’assessor independent sobre estàndards ministerials de Starmer, Sir Laurie Magnus.

El seu informe, que s'ha conegut aquest divendres a mig matí, va ser concloent. Malgrat que Magnus assegurava que no es pot parlar d’evasió d’impostos de manera intencionada, sí que establia que la número dos del govern ha "trencat" el codi ministerial de conducta. Segons el document de l’assessor ètic del primer ministre, Rayner hauria d’haver buscat inicialment un assessorament especialitzat. Si ho hagués fet, li haurien recomanat pagar el tipus més alt de l’impost sobre la transmissió patrimonial. Magnus ha considerat "molt desafortunat" que Rayner no liquidés la quantitat correcta. La seva dimissió es va produir abans que el veredicte es fes públic i va causar un veritable terratrèmol a Downing Street, amplificat per la posterior sacsejada de l'executiu.

Cargando
No hay anuncios

El joc de les cadires

Starmer ha aprofitat la crisi desfermada per moure peces del tauler governamental. Com s‘ha dit, la fins aquest matí ministra de Justícia, Shabana Mahmood, ha passat a Interior en substitució d’Yvette Cooper, que agafa les regnes d’Afers Exteriors, en substitució de David Lammy, que va a Justícia –una degradació– però que rep el consol de ser nomenat vice primer ministre. A la pràctica, més que remodelar el govern Starmer l’ha sacsejat, ja que només s’hi incorporen dos noms. Si fa no fa, això implica que en catorze mesos el premier ha tingut els ministres adients però en ministeris equivocats.

Cargando
No hay anuncios

El veritable beneficiat de la sortida de Rayner del govern, i de la sensació de caos i improvisació que deixa l’episodi, és l’esmentat Nigel Farage. Aquest migdia de divendres, a Birmingham, ciutat electoral clau del Middle England, ha inaugurat el congrés anual del seu partit. I arran dels esdeveniments a Downing Street, ha avançat l’hora del seu discurs i s'ha presentat com el salvador dels problemes del país assenyalant, un cop més, els estrangers com a responsables de tots els mals, com havia fet fa nou anys, durant la campanya del Brexit. Farage està convençut que hi haurà eleccions el 2027 i no el 2029, quan s’haurien de celebrar.

Catorze mesos després d’un triomf aclaparador a les urnes, però que no va despertar cap gran entusiasme, a Keir Starmer se li està acabant el crèdit. O el nou executiu l’encerta, o un populista i ultra acabarà com a primer ministre de sa majestat.

Cargando
No hay anuncios

Una dona molt combativa

Rayner, de 45 anys, és una figura molt popular en l'esquerra del partit pel seu passat de mare soltera i adolescent –el seu fill Ryan va néixer quan ella tenia 16 anys– i perquè prové d'una família de classe obrera, molt allunyada del que és el laborisme institucional i més aviat molt moderat que personifica Starmer. Rayner representava, almenys fins ara, el millor de la tradició del laborisme com a moviment d'igualació social. També simbolitzava l’energia de renovació del partit, amb un discurs directe i una trajectòria com l'esmentada que contrastava amb la grisor burocràtica de molts dirigents. Però l'escàndol l'ha convertit en l'objectiu preferencial de la dreta i la ultradreta –de fet ja ho era– i en els últims dies, davant del pis nou que va comprar recentment, havien aparegut pintades en què se l'acusava d'evasora d'impostos.

Cargando
No hay anuncios

Com a vice primera ministra, tenia un pes executiu real en polítiques clau com l’habitatge (amb la promesa de Starmer de fer 1,5 milions de nous habitatges) i, com a número 2 del partit, aportava legitimitat a la direcció laborista davant la base. La seva absència obre un període d’incertesa en què la narrativa del "canvi" amb què Starmer va arribar al poder queda tocada.