Una dona esdevé per primera vegada cap de l'Església anglicana
Fins ara a l'arxidiòcesi de Londres, la seva carrera és molt atípica: abans de ser ordenada, va ser infermera d'oncologia
LondresOnze anys després que l’Església d’Anglaterra autoritzés l’ordenació de dones bisbes, per primera vegada una d’elles en serà la cap. Sarah Mullally, de 63 anys, fins ara responsable de l’arxidiòcesi de Londres, ha estat designada aquest divendres arquebisbessa de Canterbury. A partir del gener, quan prengui possessió del càrrec, assumirà la màxima autoritat pastoral de la confessió. En les seves primeres declaracions després de ser nomenada, l’arquebisbessa ha assegurat que afronta el nou ministeri "amb esperit de servei a Déu i als altres", un compromís que, ha recordat, l’acompanya des que va abraçar la fe d’adolescent. "Sé que és una responsabilitat enorme, però l’encaro amb pau i confiança que Déu em sostindrà, com sempre ha fet", ha afegit.
El seu nomenament arriba després de la tercera i última reunió de la Crown Nominations Commission, celebrada aquest matí. El grup de 17 persones, liderat per Lord Evans, exdirector del centre d'espionatge MI5, havia d'aconseguir un acord per una majoria de dos terços sobre qui havia de ser el pròxim arquebisbe. A les travesses, la possibilitat que fos una dona prenia cada vegada més força.
Tractant d'apaivagar les possibles recances que el nomenament d'una dona com a líder espiritual de l'Església anglicana pugui despertar en alguns sectors dels fidels, Mullally també ha dit: "Tinc la intenció de ser una pastora que permeti que el ministeri i la vocació de tothom prosperi, sigui quina sigui la tradició". I ha agraït "a tots els homes i dones, diaques laics i ordenats, preveres i bisbes que han obert el camí fins a aquest moment, i a totes les dones que m’han precedit".
Feia pràcticament un any que el lideratge pastoral de l'Església anglicana estava vacant, arran de la renúncia, el novembre passat, de Justin Welby, de 68 anys, en saber-se la manca d'una gestió acurada, per desistiment de funcions, en el més gran escàndol d'abusos a menors que ha tacat mai la institució. Milers de sacerdots, i també la majoria dels bisbes que formen el sínode general, van demanar la renúncia a l'home que va enterrar Elisabet II i que va coronar Carles III.
L’Església d’Anglaterra va aprovar el 1992 l’ordenació de dones com a sacerdots, i les primeres van ser consagrades el 1994, trencant segles de tradició exclusivament masculina. La presència femenina ha anat creixent de manera constant en el clergat anglicà. Actualment, prop d’un terç dels preveres i diaques en actiu són dones, i entre les noves ordenacions el percentatge arriba al 50%. En l’episcopat encara hi ha majoria d’homes, però ja hi ha més de 20 dones bisbes en les 42 diòcesis. El canvi reflecteix un procés lent però irreversible de feminització de l’Església.
Els abusos, una llosa per a la institució
Com era d'esperar, en la seva primera intervenció pública no ha eludit la crisi dels escàndols d'abusos: "El nostre historial de fracassos en matèria de protecció de menors i persones vulnerables ha deixat un llegat de dolor profund i de desconfiança. Hem de deixar que la llum il·lumini les nostres accions, sigui quin sigui el nostre rol", ha dit. Una autocrítica que no ha estat suficient per convèncer les víctimes d’abusos. A través dels mitjans de comunicació, diversos supervivents han qualificat el nomenament de "desastrós" i "decebedor".
De fet, aquestes mateixes veus crítiques acusen Mullally de "còmplice" de múltiples errors de protecció quan era bisbessa de Londres i denuncien que l’Església necessitava algú "aliè a l’escàndol" i no “més del mateix”. Les associacions de víctimes alerten que la nova líder espiritual encara no ha demostrat que entengui la magnitud del problema ni que prioritzi l’atenció als supervivents per damunt de la reputació institucional.
La carrera de Mullally és atípica dins el món clerical. Abans de ser ordenada sacerdot el 2002, havia treballat com a infermera oncològica i, amb només 37 anys, va arribar a ser cap d’infermeria d’Anglaterra, la màxima responsabilitat en aquest àmbit. Va rebre el títol de baronessa pels seus serveis a la salut pública. El 2015 va ser consagrada bisbessa i, tres anys després, va assumir la responsabilitat a Londres, la segona diòcesi més important del país.
El seu repte és immens. A més d’afrontar les seqüeles de l'escàndol d’abusos, haurà de gestionar qüestions que divideixen profundament la comunitat anglicana: el matrimoni entre persones del mateix sexe, el descens de fidels i l’auge del cristianisme nacionalista a la dreta política, i la llei d'eutanàsia, que es debat a la Cambra dels Lords, però que a la pràctica encara el darrer procés parlamentari abans de ser sancionada pel rei, i sobre la qual Sarah Mullally s'ha pronunciat obertament en contra. Alhora, haurà de mantenir l’equilibri entre les esglésies africanes, de tall conservador i contràries a l’homosexualitat, i els sectors liberals d’Occident. En teoria, però, és la líder d'una única comunitat de fidels formada per 85 milions de persones a tot el món.
La cerimònia legal de nomenament tindrà lloc el gener vinent a la catedral de Canterbury i serà seguida d’un servei d’entronització amb presència de la família reial. Serà aleshores quan Sarah Mullally es convertirà oficialment en la primera dona al capdavant de l’Església d’Anglaterra, si bé és Carles III, en tant que rei d'Anglaterra, el líder suprem.