Els enemics de Francesc comencen a mobilitzar-se

RomaDurant els set primers anys de pontificat, com a número dos de la secretaria d'estat, monsenyor Angelo Becciu va ser un dels cardenals més pròxims al papa Francesc. Però el 2020 la lluna de mel es va acabar. El pontífex va forçar la dimissió del prelat com a prefecte de la Congregació per a la Causa dels Sants, el càrrec que ocupava en aquell moment, i el va obligar a renunciar als seus drets cardenalicis. Un càstig exemplar i fins aleshores inèdit.

El cardenal italià havia estat esquitxat en un escàndol d'operacions financeres poc transparents amb fons de les donacions dels fidels i de la secretaria d'estat. Condemnat a cinc anys i sis mesos de presó en primer grau, la seva presència és un dels enigmes de la pròxima assemblea de purpurats que triarà el successor de Francesc.

“Tinc el dret de participar en el conclave”, ha assegurat Becciu, de 76 anys, en una entrevista al diari La Unione Sarda. En la seva defensa, el cardenal sard assegura que el papa Francesc li va retirar els seus privilegis com a purpurat, però no va suspendre els seus deures com a cardenal, entre els quals hi ha el de participar en l'elecció d'un nou papa. "El Papa va reconèixer les meves prerrogatives cardenalícies com a intactes, ja que no hi va haver voluntat explícita d'excloure'm del conclave ni petició de la meva renúncia explícita per escrit", ha assegurat.

La caiguda als inferns del cardenal sard és la trista paràbola de qui va fregar amb els dits el Tron de Sant Pere després d'una carrera impecable dins de la cúria vaticana. Fins a la seva destitució, el seu nom era a totes les travesses per succeir el papa Francesc, de qui es va convertir en un dels consellers més fidels. Un suport gens evident, ja que la irrupció el 2013 del pontífex “arribat de la fi del món” va obrir una guerra fratricida al Vaticà entre conservadors i progressistes que encara no ha escrit el seu capítol final.

Per això va considerar una autèntica punyalada la fredor amb què el Papa el va expulsar després de la seva imputació. "He estat tractat com el pitjor dels pedòfils, ridiculitzat pels mitjans de comunicació de tot el món. I la marca de la infàmia romandrà sobre mi", va arribar a declarar el prelat.

Becciu no va ser l'únic. Al llarg del seu pontificat, a Francesc no li va tremolar la mà a l'hora de tallar els caps que calgués per acabar amb les intrigues vaticanes que havien propiciat la dimissió del seu predecessor, Benet XVI. Un dels primers va ser el controvertit cardenal Tarcisio Bertone, que va arribar a manejar tant poder com a número dos del Vaticà en temps del papa alemany que es va creure invencible. Segons els seus crítics, però, l'autoritat pontifícia de Francesc va acabar convertint-lo en un monarca absolut que estava lluny de la sinodalitat que predicava.

Mà dura contra els crítics

La mà dura del papa argentí contra els seus crítics va acabar per convertir-los en una mena de contrapoder. No és casualitat que al capdavant del corrent tradicionalista que podria influir en el pròxim conclave hi hagi prelats que es van enfrontar al pontífex argentí abans que els apartés dels seus càrrecs o els obligués a jubilar-se.

Un dels més representatius és el cas del teòleg conservador Gerhard Müller, molt proper a Benet XVI i conegut per la seva oposició a les reformes impulsades per Francesc, que el va liquidar el 2017 després de cinc anys com a prefecte de la Congregació de Doctrina per a la Fe. "Al final de la breu conversa, em va dir breument: «Ha complert el seu mandat. Gràcies per la seva feina», sense donar-me una raó, i tampoc me la va donar després", va relatar el cardenal alemany sobre la fredor amb què va ser defenestrat.

El cas més recent va ser el de l'ultraconservador nord-americà Raymond Leo Burke, a qui Francesc va desnonar del seu apartament vaticà de 400 metres quadrats perquè el pontífex va considerar que estava utilitzant aquests recursos contra l'Església. Burke havia estat –juntament amb l'alemany Walter Brandmüller, el mexicà Juan Sandoval, l'arquebisbe retirat de Hong Kong Joseph Zen i el guineà Robert Sarah– autor d'un document (dubia, en termes teològics) en què va plantejar al pontífex la seva inquietud davant el sínode dels Bisbes, que va reflexionar sobre l'accés al sacerdoci d'homes casats, el diaconat femení o la benedicció a les parelles homosexuals.

El cardenal africà Sarah, exprefecte per a la Congregació del Culte Diví i una de les veus més autoritzades en qüestions litúrgiques, va anar més enllà en el seu enfrontament amb el pontífex després de publicar un llibre en què carregava contra les reformes de Francesc i el presentava com a “escrit a quatre mans amb el papa emèrit Benet”.

Aquest desafiament no només va originar l'enfrontament més greu entre Francesc i el papa emèrit durant la seva llarga convivència al Vaticà, sinó que també va posar fi a la prometedora carrera de l'històric secretari del papa alemany, l'arquebisbe Georg Gänswein, que més tard va passar comptes amb el papa argentí en un altre polèmic llibre.