Francesc, el papa que s’assemblava a Jesús

Va dir que venia de la fi del món. Però en realitat va arribar al cor de l’Evangeli i al cor dels habitants del món. El 13 de març del 2013 va aparèixer al balcó del Vaticà i no va fer una gran benedicció ni un discurs solemne. Simplement va inclinar el cap i va dir: “Pregueu per mi”. En aquell gest humil ja s’hi revelava tot un pontificat. Un estil. Una manera de ser Església. Una manera de viure l’Evangeli.

Es va posar el nom de Francesc. Com aquell “Povello d’Assís” que un dia va sentir que Crist li demanava: “Repara la meva Església”. I ell ho va fer, pedra a pedra, des de la pobresa, la fraternitat i la pau. Així també aquest papa va entendre la seva missió: aixecar una Església en ruïnes, retornar-li l’ànima evangèlica, despullar-la de les pompes i tornar-li el rostre de Jesús.

Des del primer minut va dir que els bisbes no podien ser prínceps, que no es podia viure en palaus, que el pastor havia de fer olor d’ovella. I ell en va ser el primer testimoni: va rebutjar el pectoral d’or, no es va posar les sabates vermelles, no va voler limusines ni trons. Va anar a viure a Santa Marta, a la casa on es podia trobar amb la gent, i des d’allà gestionava l’agenda amb llibertat i proximitat. No era només un gest simbòlic. Era una declaració de principis.

Francesc va posar l’Evangeli al centre. Va denunciar l’autoreferencialitat de l’Església, el clericalisme, el carrerisme, el luxe. Va voler una Església “en sortida”, de portes obertes, no de sagristia. I com Jesús, va escollir col·laboradors sabent que entre ells també podria haver-hi algun Judes. Com el cardenal Pell, que fou clau en la reforma econòmica del Vaticà, però que després, entre acusacions d’abusos, traïcions i crítiques, es va convertir en un dels seus grans detractors. Francesc el va apartar. No per càlcul, sinó per fidelitat a les víctimes. Per fidelitat a l’Evangeli.

"Que callin les armes, que parli l'amor"

Va ser un papa de gestos. Sí. Però sobretot de compromís. Escoltava amb el cor: als migrants, als descartats, a les víctimes d’abusos, als perseguits, als pobres, als pobles ferits per la guerra, a la mare Terra. Va plorar amb ells, va caminar amb ells, va parlar per ells. I quan no hi havia paraules, s’agenollava i pregava en silenci.

Estimava la pau. Li cremava la guerra. Portava a l’ànima un crit que no es va cansar de repetir: "Que callin les armes, que parli l’amor!" Ens urgia, ens despertava, ens empenyia a moure’ns. Era profeta en la denúncia, però a la vegada tenia un gran sentit de l’humor i una tendresa que captivava. Un papa que reia, que feia broma, que trencava el protocol per abraçar un infant o aturar-se amb una persona sense sostre. Un home lliure.

Ens hem quedat orfes. Però no buits. Ens deixa el camí, la sembra, la direcció clara. Ens ha llançat cap a la perifèria, allà on Jesús continua naixent. Ens ha ensenyat que al centre no hi van els poderosos, sinó els petits. Ens ha recordat que l’Evangeli no és per defensar estructures, sinó per eixamplar el cor del món. Un papa amb un cor amb les dimensions del cor de Jesús: infinit.

Francesc ha començat una reforma sense marxa enrere. Una Església més universal, més oberta, més pobra, més profètica. Ha descentralitzat el poder, ha ampliat el Col·legi Cardenalici i l'ha internacionalitzat, ha posat en joc l’ànima de la sinodalitat. Però més enllà de les estructures, ens ha deixat l’essencial: una Església que s’assembla més a Jesús.

No tenia sou. Tenia dignitat. No cercava aplaudiments. Cercava justícia. No vivia en la comoditat. Vivia en l’amor. No necessitava uniformes ni honors. Només un ponxo i una cadira de rodes per mostrar-nos, fins i tot en la seva fragilitat, que el pastor no abandona el ramat.

Francesc ha estat el papa cristià, de veritat. El que creia en l’Evangeli. El que vivia com creia. El que ens ha fet somiar amb una Església que no fos un museu sinó una casa amb les portes obertes, una tenda de campanya enmig del dolor del món.

Gràcies, Francesc. Ens vas llançar a la missió. Ens vas obrir els ulls. Ens vas encendre el cor. Et recordarem sempre com el papa que s’assemblava a Jesús.