El món torna a la cursa militarista: qui gasta més en defensa?

BarcelonaLa cimera anual de l'OTAN d'aquesta setmana a la Haia s'ha centrat en una sola cosa, una xifra, que ha deixat de banda tota la resta de qüestions. Mentre que els últims tres anys el protagonisme se l'havia endut Ucraïna, aquest any el debat ha girat al voltant del ja famós 5%, l'objectiu de despesa sobre el PIB que Donald Trump exigeix a tots els aliats. Però la cimera fa aflorar algunes preguntes. Per exemple, ¿aquest 5% és una xifra arbitrària o és realment necessari aquest increment tan significatiu a Europa? Quina és la situació en altres latituds? I encara una altra qüestió: ¿són xifres factuals o fàcilment manipulables i adaptables als interessos de cada país?

Sobre el paper, l'OTAN determina quines partides cal incloure per calcular la despesa en defensa. Però la mateixa organització, en els seus informes anuals, avisa que les xifres poden divergir “considerablement” de les que es referencien en mitjans de comunicació o les que publiquen les autoritats nacionals o s'inclouen en els pressupostos de cada país. De fet, les xifres oficials de l'OTAN, en alguns casos, són diferents de les de l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (Sipri), la principal referència mundial pel que fa a despesa militar, o de les d'altres fonts, fet que evidencia la dificultat de saber les xifres reals.

Tica Font, experta en pressupostos de defensa i indústria militar del Centre Delàs, assegura que "cada estat pot sumar com a despesa de defensa el que vulgui", malgrat que l'OTAN té establerts uns criteris per determinar com es computa la despesa militar. El Centre Delàs fa anys que rastreja els comptes públics espanyols per mirar de determinar la despesa real en defensa i és qui aporta la informació al Sipri per als seus informes anuals. Apunta que hi ha moltes partides relacionades amb la defensa que estan repartides en altres ministeris, com els costos de personal paramilitar de la Guàrdia Civil, els crèdits en R+D militar, les missions militars a l'exterior i els interessos del deute corresponents al total de la despesa en defensa.

"Fins a l'any passat, Espanya només imputava com a despesa de defensa el que constava al ministeri de Defensa", diu Font, perquè "volia donar la imatge davant la població espanyola que gastava poc". "Ara, si vols dir a l'OTAN que gastes més, fas el càlcul diferent, incloent-hi partides d'altres ministeris. Depèn a qui et vulguis dirigir", afegeix.

Rècord de despesa en defensa

La cimera de l'OTAN ha servit per constatar definitivament que Occident està immers en una nova cursa militarista, que ha posat l'accelerador a una tendència que va començar el 2014, amb l'annexió russa de Crimea i la guerra al Donbàs ucraïnès, que va ser el primer avís de les aspiracions expansionistes de Vladímir Putin.

Segons l'últim informe del Sipri, l'any passat la despesa militar mundial va augmentar un 9,4%, fins als 2.718.000 milions de dòlars, el total mundial més alt que ha registrat mai el centre suec i el desè any d'augments consecutius. Els cinc països amb més despesa militar del món són els Estats Units, la Xina, Rússia, Alemanya i l'Índia, que junts representen el 60% de la despesa militar mundial.

Ara bé, la foto canvia si ens fixem en la despesa amb relació a la mida de l'economia de cada país. En aquest cas, destaca de manera claríssima Ucraïna, que fa més de tres anys que es defensa de l'agressió russa i l'any passat va destinar un 34% del seu PIB a defensa, molt més que cap altre país del món.

Per tant, els Estats Units són, de llarg, el principal contribuïdor de l'OTAN. Però, tot i així, la despesa militar total a Europa s'està accelerant a marxes forçades. L'any passat va augmentar un 17% fins als 693.000 milions de dòlars, i tots els països van registrar un increment, amb l'única excepció de Malta. Respecte al 2014, tots els països europeus han augmentat la despesa en defensa tant en nombres absoluts com amb relació a la mida de la seva economia, però destaquen sobretot els països bàltics i Polònia.

Així, malgrat la postura dissident de Pedro Sánchez a la Haia, el govern d'Espanya segueix la tendència a l'alça generalitzada respecte al pressupost en defensa. El 2023 es va incrementar un 23% respecte a l'any anterior, fins als 14.453,8 milions d'euros, al voltant d'un 1% del PIB. Però ja amb l'OTAN pressionant, el govern va informar l'Aliança de despeses que abans no incloïa, com la seguretat social i les pensions dels militars, la mútua militar i la participació en organismes militars com l'OTAN, segons detalla el Centre Delàs. D'aquesta manera, la despesa va créixer fins als 17.700 milions d'euros, un 1,28% del PIB, segons les xifres de l'OTAN. El Centre Delàs, però, calcula que la despesa real se situa més aviat al voltant dels 28.000 milions.

El 5%, un objectiu necessari?

Amb tot, Espanya és el país de l'OTAN que menys gasta en defensa en relació amb el seu PIB, i queda molt lluny de l'objectiu del 5%. Però ¿d'on ha sortit aquesta xifra? ¿És un objectiu lògic i necessari per a la seguretat d'Europa? Domènec Ruiz, investigador sènior i representant del Cidob a Brussel·les, critica que és un nombre "arbitrari" escollit per Trump, i considera que és una manera "molt antiquada" d'avaluar la despesa en defensa. "El que importa són els objectius de capacitats, perquè es pot gastar molt i ser molt ineficient", resumeix.

"És una posició que no és lògica, i veig sorprenent que, per agradar a Trump, els altres països hi hagin donat suport", afirma l'analista, que defensa que el conjunt dels estats europeus haurien d'haver pres la mateixa posició que Espanya i no caure en "articular la relació transatlàntica d'aquesta manera servil respecte als Estats Units". Alerta que hi ha el risc que, per voler arribar a l'objectiu del 5% com sigui, es posin en perill "no només objectius socials i ambientals, sinó que es llencin els diners per la finestra", que apunta que aniran, sobretot, a comprar armes a companyies estatunidenques.

Ruiz apunta el que molts altres experts fa temps que diuen: que Europa ha d'augmentar les seves capacitats de defensa, però amb mesures com ara millorar la interoperabilitat entre els exèrcits estatals, la compra conjunta d'armament i el desenvolupament conjunt de capacitats militars. "Es tracta de gastar millor, gastar junts com a europeus i de manera més eficient", conclou.