La Unió Europea canvia de mentalitat per afrontar el desafiament més gran de la seva història

Brussel·les"Estem escrivint la història", "ens trobem en una etapa existencial" o "en moments excepcionals, calen mesures excepcionals". Aquestes són algunes de les arengues grandiloqüents que ha pronunciat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, durant els últims mesos per justificar qualsevol dels ambiciosos plans estratègics —rearmament, reindustrialització o l'aplicació d'aranzels— que està tirant endavant. I, de fet, no és l'única líder europea que, amb més o menys pompa, vol deixar clar que l'hora és greu i determinant per al futur del continent. La gran majoria de dirigents de la UE reunits en la cimera d'urgència que s'ha celebrat aquesta setmana a Brussel·les han coincidit en alertar del repte que suposa l'expansionisme de Vladímir Putin, l'abandonament de Donald Trump i l'agressiva competència comercial de la Xina.

La importància del moment és evident. Els dirigents europeus s'han reunit en poques setmanes a Múnic, París, Brussel·les (en diverses ocasions) i Londres, a banda de les trobades bilaterals que, per exemple, han mantingut Emmanuel Macron i Keir Starmer amb Donald Trump a la Casa Blanca. La setmana que ve tornaran a reunir-se a la capital francesa alts comandaments militars europeus i, d'aquí a dues setmanes, els caps d'estat i de govern del bloc comunitari tornen a tenir una cita a la capital belga. I, en aquestes cimeres, ja no només es parla sobre les potencials negociacions d'un alto el foc o acord de pau a Ucraïna. Les discussions que tenen els líders d'Europa ja van molt més enllà de la guerra; volen ressituar la nova Unió Europea en el nou context internacional.

Fa poc més de tres anys Putin va dinamitar les relacions amb la UE, que es basaven sobretot en una dependència de les potències industrials com Alemanya amb els combustibles fòssils russos. I, a banda de les conseqüències econòmiques més immediates —crisi energètica i inflació—, els estats membres van veure com, de cop i volta, van deixar de tenir la pau garantida. I si els anhels imperialistes de Putin no s'acaben a Ucraïna? Aquesta és la gran por que es va instal·lar a la UE, sobretot als països de l'est, i que cada vegada va agafant més força.

Però l'amenaça no s'acaba aquí i no només arriba per part de l'autoritarisme del Kremlin. En plena guerra a les fronteres del bloc europeu, torna Trump i el principal aliat de la UE fa saltar pels aires les relacions euroatlàntiques que han dominat Occident des de la Segona Guerra Mundial. Washington fa pinça amb Moscou i escanyen una Europa en declivi industrial i sense capacitat militar per protegir-se per si mateixa ni fer-se escoltar amb gaire força en una potencial resolució del conflicte ucraïnès.

Així doncs, de sobte, Europa es troba que Putin amenaça el flanc est i que Washington renuncia a fer-li de paraigua protector, tal com ha actuat durant els últims vuitanta anys. És en aquest punt que un dels països més atlantistes de la UE, Alemanya, proclama la voluntat de deixar de dependre del Pentàgon en l'àmbit militar. "Hem d'assolir la independència", va dir el futurible canceller germànic, el conservador Friedrich Merz, només guanyar les eleccions. Ningú s'esperava sentir aquestes paraules d'un dirigent alemany i Merz mateix va dir que no s'hauria pensat mai que les acabaria pronunciant.

En aquest sentit, l'objectiu de la UE és clar: rearmar-se per recuperar l'autonomia militar. Per tant, abandonar l'estratègia del poder tou i substituir-la pel poder dur; deixar de garantir la pau amb interdependències comercials internes i amb països tercers per tornar, en certa manera, al proteccionisme i a les grans despeses militars. Això suposa, per descomptat, un gran canvi de mentalitat de la UE i trenca el tabú amb el bel·licisme que ha dominat el projecte europeu, que va néixer i va ser pensat amb el trauma de la Segona Guerra Mundial a flor de pell.

De fet, el president del Consell Europeu, António Costa, va assegurar que els líders europeus van discutir aquest dijous la manera de rearmar-se i de buscar-se un nou lloc en l'escena internacional sense "cap mena de tabú sobre la taula". Les mateixes conclusions que van acordar en la trobada contenen mesures que eren inimaginables fa poc temps: flexibilitat de les regles fiscals, desviar fons europeus regionals a defensa o, entre d'altres, l'aval de UE a préstecs milmilionaris per fabricar armes. En total, Brussel·les calcula que es podrien mobilitzar uns 800.000 euros en quatre anys.

Més enllà de Brussel·les, les dues principals potències de la UE, Alemanya i França, també estan entestades en incrementar la despesa militar a marxes forçades. Fins i tot París es mostra predisposat a oferir un paraigua de protecció nuclear a la resta de socis europeus i Berlín ha trencat amb el seu històric dogma per l'austeritat, i el govern germànic —que, a més, es troba en funcions— advoca, juntament amb Merz, per reformar la Constitució i donar-se més marge fiscal per endeutar-se, tant per a despesa militar com per a tota mena d'inversions. Una mesura que no van prendre ni en situacions tan crítiques com la crisi econòmica del 2008, quan l'euro perillava, o durant la pandèmia. El retorn del servei militar obligatori està sobre la taula de diversos executius del club comunitari.

Més proteccionisme

En el terreny comercial, les perspectives són similars. Trump amenaça amb iniciar una guerra comercial, els llaços amb Putin estan completament trencats i, a més, durant els últims anys les relacions amb la Xina també s'han anat deteriorant, fins al punt que ara la UE té el gegant asiàtic qualificat com un "rival sistèmic". La UE busca nous aliats sota les pedres i Von der Leyen la setmana passada va viatjar a l'Índia amb aquest objectiu, però cada vegada defensa amb la boca més petita el lliurecanvisme —un altre dels valors fundacionals del projecte europeu— i està adoptant mesures d'un clar accent proteccionista.

Així doncs, Brussel·les avisa Trump que no li tremolarà el pols a l'hora de respondre amb aranzels als seus aranzels i ja ha apujat les taxes d'importació a, per exemple, els cotxes elèctrics xinesos. A més, Von der Leyen ha proposat diverses propostes legislatives per prioritzar el made in Europe en la concessió de contractes o d'ajudes públiques, i promet ser més estricte amb les importacions que puguin ser susceptibles de no complir, per exemple, amb els estàndards mediambientals o de drets humans comunitaris.

D'aquesta manera, la UE s'està debatent en gairebé tots els terrenys sobre els valors que la van veure néixer i que han sigut la seva raó de ser fins al dia d'avui. Tanmateix, tot això pot canviar, i sembla que els líders europeus estan disposats a canviar-ho perquè, tal com ha dit en més d'una ocasió la mateixa Von der Leyen, Europa està d'una davant de "l'amenaça existencial" que suposa Putin —amb la contribució de Trump i la Xina— i s'encamina cap a "una nova era".