Enrique Pérez de Tena: "No puc parlar dels altres exèrcits europeus, però l'espanyol està preparat per al que vingui"

MadridAmb la guerra instal·lada a Europa i el continent amenaçat des de diversos fronts, els governs de la Unió Europea han trencat el tabú i defensen –amb més o menys intensitat– la necessitat de rearmar-se. El nou escenari torna a posar el focus en els exèrcits europeus i en les capacitats que tindrien per fer front a una agressió externa. Enrique Pérez de Tena, militar amb dècades d'experiència a les forces armades d'Espanya i de l'OTAN, és capità de fragata retirat i assessor de relacions institucionals del Comandament Conjunt del Ciberespai.

Dimarts fa quatre anys de la invasió russa d’Ucraïna. 

— Sí. Al principi, quan va començar, tot el món deia que seria una guerra de dos dies, que seria un passeig per als russos, que els ucraïnesos no tenien cap opció a resistir. Error. Després, es va dir que era una guerra de trinxeres, tàcticament molt similar a la Primera Guerra Mundial. Error. S’ha demostrat que és la guerra més tecnològica que ha existit mai, una guerra que ha canviat la forma de fer les guerres del futur.

Fa poc, en un sopar a Estrasburg, diversos eurodiputats deien que els exèrcits europeus s’han quedat obsolets, que no estarien preparats per a una guerra d’aquest nivell davant Rússia. 

— Si tu vols fer una paella, a qui li demanes que t’assessori? ¿A un fontaner o a un xef valencià? Contesto la teva pregunta, oi?

Llavors, els exèrcits europeus estan preparats?

— Jo no puc parlar per la resta d’exèrcits d’Europa i tampoc puc donar molts més detalls, però sí que puc dir que l’exèrcit espanyol està preparat per fer front al que vingui. Miri, la invasió russa d’Ucraïna era la crònica d’una mort anunciada, es veia venir, i els exèrcits n’érem conscients perquè els informes d’intel·ligència insistien sobre les més que possibles intencions de Putin. 

L’ús dels drons ha estat un punt d’inflexió, un canvi majúscul.

— Respecte a l’ús dels drons, evidentment, encara no estem tan avançats com ens agradaria, però això no vol dir que no estiguem en una bona posició per saber com fer front a un atac de drons, per exemple. I sí, el dron és ara l’artefacte estrella de les guerres. Però fixa’t que fa quatre dies ningú parlava de drons, només el nen que el demanava als Reis Mags. Això ens fa pensar sovint en quina serà, demà, la nova arma que revolucionarà les guerres.

Vostè insisteix en la importància del ciberespai i, per tant, en la ciberdefensa. 

— És que és essencial. Miri, el dia que hi va haver l’apagada massiva a Espanya, jo em vaig alegrar, sense que se’m malinterpreti, que molta gent especulés si la causa havia estat un ciberatac. Fa uns anys, la immensa majoria de la població no sabia ni què era un ciberatac. Crec que, a poc a poc, tots comencem a ser conscients de les noves ciberamenaces que els nostres països han i hauran de fer front. 

Però l’apagada massiva no va ser un ciberatac.

— No, no, però ho podria haver estat. Hem d’estar preparats per a aquest tipus d’escenaris. La guerra híbrida és una realitat. Recorda les interferències al GPS de l’avió d'Ursula von der Leyen, o de la ministra Margarita Robles. O recorda les alertes de drons en aeroports europeus que han provocat sovint cancel·lacions massives de vols a Europa.

En aquests casos, s'apunta sovint Rússia, però mai s’ha confirmat oficialment.

— Jo de qui hi ha al darrere d’aquests atacs, no en puc parlar. És evident que poden ser governs, però també poden ser empreses o fins i tot hackers individuals. I, de fet, pot arribar a ser molt difícil descobrir qui n’és realment l’autor. Imaginem que demà jo, com a govern, vull sacsejar l’estabilitat de França i em proposo deixar a les fosques tot París. Crec que si, com a govern espanyol, o del país que sigui, ho féssim, ens acabarien identificant i això ens suposaria un gran problema diplomàtic. Per aquest motiu, un govern pot accedir a la dark web i, per exemple, contractar els serveis d’una empresa que ho faci per tu. Hi ha moltíssimes empreses especialitzades en aquestes accions. Així que si l’endemà París desperta a les fosques, és gairebé impossible que puguin assenyalar el govern, perquè, tal com està muntada la dark web, és molt difícil aconseguir la traçabilitat de contactes o pagaments. 

La dark web, ¿què és exactament?

— Per on ens movem els 6.000 milions d’usuaris del món és només el 4% de l’internet. Aquesta és la part visible que, per exemple, utilitzem per fer una compra a Amazon, seguir un trajecte a Google Maps o llegir les notícies. Després, hi ha el 90%, que és la deep web, més difícil d’accedir-hi, però que és bona, no és perillosa. És, per exemple, on els bancs guarden les seves dades. I després, hi ha un 6%, que és la dark web. I li asseguro que la majoria de gent no és conscient del que es pot trobar-hi. Imagina el que vulguis i ho trobaràs: des de tota mena de pornografia infantil o contactes per comprar un fetge, fins a hackers especialitzats que poden intentar atacar cibernèticament una central nuclear. Els governs i els exèrcits, doncs, estem obligats a protegir-nos de totes les amenaces que surten de la dark web.

Em pot dir un exemple d’ús del ciberespai a Ucraïna?

— N’hi ha molts. El ciberespai és essencial en la intel·ligència de tots dos exèrcits. Miri, en xerrades, sovint poso un exemple a través de dues fotografies. En una, s'hi veu una esplanada que ha estat víctima d’un atac de l’artilleria russa. L’esplanada està plena d’impactes de projectils de 155 mil·límetres, tot i que no va aconseguir assolir cap objectiu. En la segona foto, es veu una esplanada similar on només hi ha sis impactes de projectils de 15 mil·límetres. En aquell atac, ucraïnès, es van assolir cinc dels sis objectius, que eren vehicles de combats russos. Per què els ucraïnesos van encertar més? Perquè sabien exactament on eren els russos: van interferir els telèfons mòbils dels soldats i van poder atacar de forma superprecisa. Això ho van fer gràcies al ciberespai. 

Ara a Europa predomina el discurs polític que cal invertir més en defensa.

— Sí, hi coincideixo, i no només perquè hagi sigut militar durant 46 anys. La gent ha d’entendre que estar aquí bevent una tònica i una coca-cola no és gratis, tenint en compte el context actual al món. Els enemics que volen atacar les democràcies europees han incrementat o s’han tret la careta, i necessitem demostrar que estem preparats per defensar-nos en cas que sigui necessari. La dissuasió és clau en tots els aspectes per garantir la tranquil·litat, la pau i l’estabilitat, que són els fonaments de les nostres societats.

Invertir en defensa no va en contra del pacifisme?

— No. Et diria que, precisament, per continuar sent pacifistes cal invertir en defensa. Cal ser pacifista. És més, és l’única manera que els militars entenem que s’ha d’existir en una societat: en pau. I ho sabem perquè, malauradament, hem conegut què és la guerra. Però és que el pacifisme crec que també ha de defensar la pau, el dret a viure tranquil. I sovint, per defensar això, cal fer ús del poder de la dissuasió que li comentava abans. Aquest és el missatge que, crec, Europa està volent llançar a Rússia.

Vostè ha treballat amb l’OTAN. Com veu l’organisme?

— La meva opinió personal és que l’OTAN necessita remodelar-se. Va ser un gran invent com a pacte de l’Aliança Atlàntica després de la Segona Guerra Mundial, però ara cal un canvi. Els Estats Units han demostrat que no poden ser els directors d’orquestra i els europeus ens hem de posar les piles i aconseguir tocar la nostra pròpia partitura per no dependre de ningú. 

Trump també diu que els europeus s’han de posar les piles.

— Honestament, estic d’acord amb això. Europa ha de ser capaç de protegir-se per si sola, sense esperar que vingui algú a ajudar-nos. És la meva opinió.

I com ho ha de fer?

— Un bon pas seria creant una força conjunta europea, unint les forces dels diferents exèrcits de la UE. Els exèrcits estem cansats d’interactuar entre nosaltres i de participar en exercicis conjunts. Ho sabem fer i les infraestructures per portar-ho a terme són fàcils de crear. Però això és una decisió política i jo no sé de què parlen els polítics en les seves reunions.