“Els nostres polítics fan servir la gent com a arma de guerra”: la divisió a Bòsnia s’enquista

Enviada especial a BòsniaNomés feia unes hores que les famílies musulmanes havien enterrat els seus morts en la cerimònia anual, quan una música va trencar el silenci de la nit de Srebrenica: "Aquest poble viurà [...] perquè Déu també és serbi; els cels són nostres". A través d'uns altaveus del costat de l'església sonava una cançó de l'ultranacionalista serbi Baja Mali Knindža. Les seves lletres sovint glorifiquen la identitat sèrbia i menyspreen obertament els altres pobles, especialment els croats i els bosnians musulmans. "Marxeu, turcs de Banja Luka. No toqueu la nostra República sèrbia. Recolliu les vostres coses i fugiu a Turquia. Alija [Izetbegovic, expresident de Bòsnia], ja no ets el líder. Ha vençut el poble ortodox", segueix la cançó.

Aquest episodi no és anecdòtic. Les violències simbòliques formen part del paisatge de Bòsnia. Trenta anys després del final de la guerra, aquest país segueix encallat en el passat. I tot i els intents de girar full, el dol s’ha enquistat per culpa d'unes estructures institucionals disfuncionals.

Els Acords de Dayton van posar fi a cinc anys de conflicte descarnat entre veïns. Signats en aquesta ciutat nord-americana i promoguts pels Estats Units, havien de suposar una solució definitiva per als bosnians. Però el que havia de ser una manera de superar la guerra, es va convertir en un atzucac. Dayton, que va fixar la nova arquitectura legal i constitucional, en lloc d'unir el país, va institucionalitzar-ne la divisió ètnica.

La guerra havia enfrontat les tres grans comunitats del país (els serbobosnians ortodoxos, els croats catòlics, i els bosníacs musulmans), que en realitat tenen moltes més coses a compartir que no pas diferències: una mateixa llengua, una mateixa gastronomia, una mateixa història. Al cor de Sarajevo, en menys de 30 metres conviuen una mesquita, una església catòlica i una església ortodoxa. Abans de la guerra, la ciutat era un exemple de multiculturalitat, per això Bòsnia s'anomenava la petita Iugoslàvia. Un 30% dels matrimonis eren mixtos i la presència del comunisme durant tants anys havia fet que l'índex de secularització fos molt elevat.

Iugonostàlgia

Una venedora de souvenirs es fuma un cigarret davant la seva paradeta al mercat de Sarajevo. La cara de Tito adopta la forma d'imants, tasses, fins i tot de samarretes. "Iugo Boss", es llegeix en un iman, en referència a la marca de moda alemanya. És la "iugonostàlgia". "Tito good. Now, no", diu la dona amb un anglès rudimentari. Aquest sentiment, descrit per tants escriptors que van néixer a la Iugoslàvia comunista i que, amb el desmembrament del país, es van sentir orfes, és compartit per una generació. I, de fet, és el gran consens de les tres nacionalitats de Bòsnia: vivien millor amb Iugoslàvia i ara pensen que els polítics són més corruptes i ineptes. Per això la política els genera desafecció.

Aquests dies, al voltant de l'aniversari del genocidi de Srebrenica, molts vianants de Sarajevo porten al pit una flor blanca amb el centre verd, que simbolitza la solidaritat amb les víctimes i les seves famílies. És a tot arreu. Però quan travessem la línia que separa la Federació de Bòsnia i Hercegovina de la República Srpska, el paisatge canvia i s'omple de banderes sèrbies.

Després de la guerra, el país va quedar dividit en funció del territori que dominaven els dos exèrcits enfrontats: la República Srpska, el territori controlat pels serbobosnians, i la Federació de Bòsnia i Hercegovina, on la majoria de la població és musulmana i on també hi viuen la majoria dels croats. Per equilibrar forces, es va crear el districte de Brcko, un enclavament neutral. Però la divisió no és només administrativa. També és identitària. El sistema exigeix que cada ciutadà quan neix s'adscrigui a un "grup ètnic". En funció d'aquesta tria, que apareix en forma de bandereta al seu document d'identitat, podrà votar un candidat o un altre a les eleccions presidencials. Perquè aquest mètode sigui equitatiu, cal que la presidència sigui rotativa: cada sis mesos, canvia el president. D'aquesta manera, la continuïtat política és impossible. I l'empatia entre comunitats, minvada per les ferides del conflicte, complicada.

Discursos populistes

L'aplicació de l'acord de pau el supervisa l'Alt Representant, un càrrec establert per les Nacions Unides, i que actualment ocupa l'alemany Christian Schmidt. Aquesta figura desperta un cert ressentiment entre la població, que té la sensació que els seus representants electes estan sotmesos a l'arbitrarietat d'una figura no elegida democràticament. Això alimenta encara més els discursos populistes i identitaris.

L'exemple més palmari d'aquesta deriva és el líder serbobosnià Milorad Dodik. Aquest dirigent ha guanyat eleccions amb proclames tan dures com la negació del genocidi de Srebrenica i la glorificació de criminals de guerra en campanya electoral. "No soc fan seva –diu la Dea sobre aquest polític–. Són mala gent, perquè fan servir els seus com a arma per fer la guerra i no per fer la pau". En canvi, als afores de la ciutat, hi ha cartells que el presenten com un heroi en un concurs televisiu.

Els veïns de Sarajevo caminen sense aturar-se davant les invitacions al record que habiten una ciutat tan plena d'història. Són els turistes que tenen una fixació per la memòria de la guerra. Un grup s'atura davant les anomenades roses de Sarajevo. Són petits forats a terra que es van produir per l'impacte de la metralla durant la guerra, quan la ciutat va patir el pitjor setge d'una ciutat europea en la història contemporània. Els ciutadans les omplien de resina vermella –evocant el color de la sang– per recordar les traces del martiri que va patir la capital.

Tot i l'omnipresència del record de la guerra, els joves miren de fer-se un lloc en aquest país ancorat en el passat. Les terrasses de Sarajevo són plenes de jovent que vol estar de vacances: gaudir d'una bona conversa, d'una passejada mentre comença a pondre's el sol. "Ja no hi ha la tensió d'abans. La gent està tirant endavant. Tinc molts amics serbis. Però és cert que els polítics no ajuden", lamenta el Mohammed. La Dea i la Matea opinen el mateix. La Dea és musulmana i la Matea croata, però totes dues coincideixen que la gent té ganes de girar full. "Algunes persones més grans sí que han educat els seus fills perquè no es relacionin tant amb gent d'altres religions, però no jutjo la gent per això", diu la Matea.

Paradoxalment, és la disfuncionalitat del sistema el que dificulta l'accés de Bòsnia a la Unió Europea. Han passat 22 anys des que es va convertir en "potencialment candidata" al club europeu. I no va ser fins al 2022 que va obtenir oficialment l'estatus. Mentre els dirigents de Brussel·les han estat anys mirant cap a una altra banda i endarrerint l'adhesió dels estats dels Balcans, altres potències com la Xina, Turquia o els països del Golf han mirat d'omplir aquest buit d'atenció. De fet, del petit aeroport de Sarajevo en surten més vols cap a ciutats del Pròxim Orient que cap a altres ciutats europees.