Vincent Bevins: "El problema és que quan les protestes massives triomfen ningú sap què fer amb la victòria"

BarcelonaL’escriptor i periodista nord-americà Vincent Bevins, autor de Si ardemos (Capitán Swing, 2025), ha investigat el cicle global de protestes de la dècada del 2010, moltes de les quals va cobrir per a Financial Times o Los Angeles Times. Ara ha entrevistat 200 activistes en dotze països per comprendre per què aquella onada de canvi va estavellar-se contra un mur. El seu diagnòstic qüestiona la idea que les mobilitzacions massives, espontànies i sense lideratges siguin suficients per transformar els sistemes polítics. Alerta que el patró que va fer descarrilar les grans revoltes de la dècada passada també opera a Europa: mobilitzacions que desestabilitzen governs, però que deixen el futur en mans de les elits o de potències estrangeres perquè són incapaces de construir una alternativa al poder establert.

Les revoltes de Tunísia, Egipte, Síria, Ucraïna o Grècia, l'aixecament per l'assassinat de George Floyd als Estats Units, i també el procés a Catalunya, van marcar una onada global d’esperança, però no van assolir els seus objectius. Com s'ho explica?

— El que va passar és que una forma molt concreta de resistència es va tornar hegemònica durant la dècada del 2010: protestes massives aparentment espontànies, sense líders, coordinades digitalment i estructurades horitzontalment. Aquest repertori va ser molt més efectiu del que ningú s'imaginava a l’hora de portar molta gent al carrer, però no a l’hora d’aprofitar les oportunitats polítiques que s’obrien. Aquelles mobilitzacions van generar oportunitats reals, però en cap cas va ser el moviment del carrer qui les va poder aprofitar. Sempre hi intervenia un altre actor: grups ja organitzats i vinculats a les elits, o potències estrangeres que van veure en el caos un moment per imposar-hi el seu ordre. El problema és que quan les protestes massives triomfen ningú sap què fer amb la victòria.

La manca de lideratge, o la seva incapacitat, va ser decisiva?

— Sí, però no només això. Molts de nosaltres crèiem que si molta gent sortia al carrer per una causa justa, només podia acabar bé. Però els moviments radicalment horitzontals, on cadascú porta la seva idea de futur, poden créixer de manera espectacular i, alhora, quedar completament incapacitats quan arriba el moment crític. Quan cau un govern, històricament és una minoria organitzada qui omple el buit de poder. Els moviments de masses sense estructures clares no poden reaccionar amb la cohesió i la rapidesa necessàries. Egipte és l’exemple més clar: els manifestants van veure amb horror com l’exèrcit capitalitzava la victòria que ells havien aconseguit al carrer.

Les revoltes van ser robades als qui les havien protagonitzat.

— Una forma molt específica de resistència es va tornar hegemònica durant els anys 2010: una manera concreta de respondre a la injustícia o als abusos de les elits. I no és que aquest repertori de contestació no funcionés. Si simplement no hagués funcionat, la cosa seria molt més simple i menys inquietant. De fet, la història està plena d'intents de plantar cara a les elits i el més habitual és que no passi res: les elits ignoren les protestes i s’acaba aquí. El que va passar en aquest cas, basat en protestes massives aparentment espontànies, sense líders, coordinades digitalment i estructurades horitzontalment en espais públics, va ser molt més efectiu del que ningú havia imaginat a l’hora de generar increments massius de participació, d’omplir els carrers. El problema és que no van poder aprofitar les oportunitats que havien creat.

Però per què la gent continua sortint al carrer malgrat tants fracassos?

— En alguns països hi ha un trauma real. Al Brasil, després del 2013, molta gent d’esquerres tenia por que protestar pogués obrir novament el camí a l’extrema dreta. Als Estats Units també hi va haver dubtes després de l’aixecament per George Floyd. Però en molts altres llocs això no passa. Els últims mesos hem vist noves mobilitzacions explosives al Marroc, Indonèsia, Nepal, Madagascar o Sèrbia. La gent no ha deixat d’intentar transformar el sistema global. A més, la història no està tancada: si el 2011 a Egipte o el 2019 a Xile acaben sent derrotes definitives o el començament d’una cosa més gran, això dependrà del que passi els pròxims anys. Moltes derrotes aparents s’han convertit, amb el temps, en victòries.

El que explica s'entén en contextos de dictadura, però què passa a Europa?

— Una de les lliçons centrals és que el sistema polític europeu no és immune a aquest patró, tot i tenir institucions més fortes. Les formes de protesta que van dominar els anys 2010 també es van veure a Espanya o Grècia. Van ser moviments capaços de desestabilitzar, però no de generar un projecte institucional preparat per governar.

Afirma que la guerra d’Ucraïna només s’entén a partir del Maidan.

— La protesta del Maidan va començar amb una demanda concreta; després va arribar la repressió i es va obrir un moment en què qualsevol projecte de futur semblava possible. Però aquest caos de possibilitats sempre es concreta en un resultat, i la transició del febrer del 2014 va ser contestada per una part important del país. A l’est d’Ucraïna van aparèixer protestes que no van començar com una operació russa, però que van ser ràpidament infiltrades per actors russos. Això va derivar en una guerra civil limitada, després en un conflicte més ampli i finalment, vuit anys més tard, en la invasió russa a gran escala. És un exemple clar de com una protesta que no resol els seus conflictes interns pot obrir esquerdes que es converteixen en fractures geopolítiques enormes.

També diu que el genocidi a Gaza té a veure amb el fracàs de la revolució contra Mubàrak a Egipte.

— La contrarevolució egípcia del 2013 és fonamental. Egipte és el país àrab més gran i controla la frontera amb Gaza. La seva postura respecte a Israel ha estat un pilar de l’estratègia occidental a la regió. Un Egipte realment democràtic qüestionaria inevitablement el comportament israelià. I encara que els EUA proclamin que volen democràcia al Pròxim Orient, també volen mantenir els seus aliats.