Quinze dies de malson per a Starmer
El 'premier' britànic confia que la visita de Donald Trump eclipsi les moltes crisis que l'amenacen
LondresEl 7 de setembre, de retorn d'una visita llampec a Edimburg, aquest corresponsal va fer una parada d’avituallament a Darlington, una market town –categoria històrica que designa poblacions amb dret a celebrar mercat setmanal, però a les quals no se les pot anomenar ciutat, tot i els seus 110.000 habitants actuals– del comtat de Durham, al nord d'Anglaterra, a 56 km al sud de Newcastle. Londres queda molt lluny, però tot i així s'hi nota l'efecte de la renúncia de la vice primera ministra del govern per no pagar els impostos que hauria d'haver satisfet.
En l'imaginari anglès, Darlington és ben coneguda perquè s'hi va construir la primera línia fèrria del món per a passatgers amb locomotores de vapor. La Stockton & Darlington Railway (S&DR) va entrar en servei el 27 de setembre del 1825. Aviat farà 200 anys. Però Darlington no només és un vestigi empobrit de l'Anglaterra de la Revolució Industrial, sinó també un termòmetre dels vaivens polítics del país: el típic microterritori al qual politòlegs i polítics paren atenció.
El 2016, la market town va optar per sortir de la Unió Europea; el 2019, en consonància amb aquesta decisió, els conservadors, liderats per Boris Johnson, van aconseguir l'escó que Darlington té a la Cambra dels Comuns. I el 2024, tal com va passar de forma generalitzada, el premi se'l van endur els laboristes. Però al tradicional bipartidisme –amb matisos– anglès li va sortir un gran competidor: el Reform UK de Nigel Farage, que es va situar com a tercera força amb el 14% dels sufragis.
Les expectatives de Farage
El partit ultra ha experimentat un augment de suport considerable els darrers mesos. Aquest any, de fet, ha aconseguit més de 600 regidors a les eleccions locals (parcials), per davant dels laboristes i dels conservadors. I les projeccions a les enquestes en l'àmbit nacional li atorguen una intenció de vot del 30%, deu punts per sobre del Partit Laborista i relegant els tories a la quarta posició. Per sota, fins i tot, dels liberaldemòcrates.
Com és possible? Farage culpabilitza els estrangers de tots els mals del Regne Unit i, en especial, els migrants que arriben "com una invasió" pel canal de la Mànega. Ha promès deportacions massives si guanya les eleccions. Però l'explicació no rau, només, en la seva demagògia verinosa.
Hi ha un seguit de problemes que abonen la seva retòrica. I tots apunten a Downing Street i al premier. Totes les promeses que va fer durant la campanya que el va coronar com a líder la primavera del 2020 les ha trencat sistemàticament. Ha purgat el partit dels elements corbynistes i de la socialdemocràcia més progressista. I des del centre molt moderat que ja representava fa cinc anys, s'ha anat movent més i més cap a la dreta.
Sobre aquests principis inspirats per Tony Blair –a diferència de Starmer, ell tenia una economia en expansió, i no retallava despeses socials–, i envoltat de blairistes, els últims quinze dies han sigut els pitjors des que governa. El dilluns 1 de setembre va anunciar que el seu executiu entrava en una "segona fase", i que se centrava en complir els compromisos adquirits: creixement econòmic, 1,5 milions d'habitatges, reducció de les llistes d'espera al Servei Nacional de Salut, girar full del caos dels conservadors, etcètera. Per fer visible la nova etapa, va renovar un cop més –la tercera vegada des del juliol del 2024– bona part del seu equip més proper.
El 3 de setembre esclatava el referit escàndol de la vice primera ministra, Angela Rayner. La seva dimissió suposa una pèrdua política enorme com a símbol de classes més populars que encara donen suport al laborisme. A correcuita, Starmer va remodelar l'executiu jugant al joc de les cadires: va canviar els ministres de ministeri, però només hi van entrar dos noms nous. Conclusió? Starmer havia necessitat un any llarg per adonar-se que s'havia equivocat en els llocs. Però no en les persones? Hi diu més aviat poc. El més cridaner va ser el desplaçament de Justícia a Interior de Shabana Mahmood, ministra duríssima verbalment contra la immigració, amb què Starmer vol recuperar el terreny que Farage li pren.
El senyor de les tenebres
El passat 11 de setembre, a menys d'una setmana de la visita d'estat de Donald Trump que comença aquest dimecres, Starmer va haver de destituir l'ambaixador a Washington, Peter Mandelson, un dels personatges més foscos de la política britànica de les tres últimes dècades. Conegut com a Dark lord (el senyor de les tenebres), conspirador, poderós i sempre movent fils a l'ombra, Mandelson ha caigut –la tercera vegada al llarg de la seva carrera– perquè s'han difós uns correus en què donava suport al depredador sexual Jeffrey Epstein, després que fos condemnat per pagar una adolescent de 14 anys per mantenir-hi relacions sexuals. Només vint-i-quatre hores abans de fer-lo fora, Starmer l'havia defensat al Parlament. Una ratificació que va tenir lloc tot i que l'oficina del premier ja coneixia prèviament el contingut dels correus. Però ningú no es va preocupar que els llegís.
Tot plegat, massa errades en molt poc temps. Mandelson era una bomba de rellotgeria. Al cap i a la fi, les seves relacions amb Epstein eren molt conegudes: mentre el magnat estava a la presó, el ja exambaixador feia servir els apartaments del multimilionari a París i Nova York. Les fotos dels dos amics, gaudint d'una vida de luxe i de qui sap què més, que s'han publicat aquest cap de setmana a la premsa britànica, són d'una obscenitat difícilment païble per a l'electorat laborista.
La situació encara pot empitjorar. Downing Street ha informat que la verificació de seguretat sobre Mandelson es va fer sense la participació de Starmer. Però és una versió poc creïble. Dependrà dels informes del procés de selecció, si és que es fan públics. La decisió l'han de prendre els diputats. I segons què decideixin votar els parlamentaris laboristes, això serà un indicador significatiu de l'estat d'ànim del partit i de la confiança en el premier.
A finals d'aquest mes, el laborisme celebra el seu congrés anual en un moment prou delicat. El 26 de novembre, la ministra del Tresor anunciarà pujades d'impostos en una economia de línia plana. I el moment clau arribarà el maig vinent, quan torna a haver-hi eleccions locals a Anglaterra i nacionals a Gal·les i Escòcia. Si el Reforme UK mossega molt, la cadira de Starmer saltarà pels aires, com també aquest cap de setmana ha informat a bastament la premsa i la ràdio de les illes, donant veu als desafectes, i als que dubten de les seves capacitats. El laborisme no té la tradició dels tories d'eliminar líders sense contemplacions. Però ara per ara, Starmer no és un líder: és un home l'única decisió del qual ha sigut trair tots els principis amb què va arribar al lideratge.
A Darlington, el 2026 no hi ha eleccions locals: toquen el 2027. Però potser el premier ni tan sols arriba a prendre-hi la temperatura. I és que com aquesta market town, n'hi ha moltes a Anglaterra on la xenofòbia de Farage ja fa temps que ho crema tot, com s'ha pogut veure aquest dissabte al centre de Londres, amb una manifestació d'extrema dreta, de més de 110.000 persones.