Segrestos, tortures i execucions: el terror rus als territoris ucraïnesos ocupats
Activistes russos recullen els testimonis de la repressió sistemàtica a l’inici de la guerra
MoscouEl 21 de març del 2022 les tropes russes van irrompre a trets a casa de Vladímir Kasapa, l’alcalde de Novopetrivka, un poble d’un miler d’habitants a la regió de Mikolaiv, al sud-est d’Ucraïna. Els soldats van ferir-lo als peus, a ell i a la dona, i li van exigir que retornés les armes que l’exèrcit del Kremlin havia abandonat en una primera retirada el dia abans. El Vladímir va recollir totes les armes que els veïns s’havien endut i les va retornar als militars, però no en van tenir prou i el van segrestar. Deu mesos després, quan l’exèrcit ucraïnès va recuperar el control del municipi, van descobrir el seu cos en un forat amb signes d’haver estat torturat.
Com el Vladímir, milers d’ucraïnesos van ser víctimes de la repressió dels serveis de seguretat russos als territoris ocupats, especialment durant els primers mesos de la guerra. No ha estat fins tres anys després que una missió del Centre de Drets Humans Memorial, una entitat dissolta per les autoritats russes, ha visitat aquestes zones, ha parlat amb testimonis i ha reconstruït l’horror d’aquells dies.
L’advocada Natalia Morozova, una de les tres integrants de la missió, explica a l’ARA que els ocupants buscaven principalment els ciutadans que creien capaços de resistir-se: exmilitars, antics combatents de la guerra del Donbàs, membres de les defenses territorials, agents de l’ordre o funcionaris de l’administració local. Però també caçadors i forestals, de qui sospitaven que tenien escopetes, voluntaris d’ONG i ciutadans corrents escollits de manera arbitrària.
Els soldats aturaven persones pel carrer i els demanaven que desbloquegessin el mòbil a la recerca de material comprometedor. A un noi, per exemple, el van detenir perquè duia a la cartera una targeta de descompte del supermercat Ukraina estampada amb els colors de la bandera ucraïnesa. “El van acusar de nacionalista i feixista, el van apallissar al camió que el transportava al centre de detenció i li van arrencar un ull”, recorda Morozova.
Ara bé, en general, la repressió no va ser caòtica, sinó sistemàtica. A Butxa, ciutat emblema de les atrocitats de l’exèrcit rus, un dels supervivents, el gerent de l’ajuntament, Dmitri Gaptxenko, assegura que els militars disposaven d’unes llistes més detallades que els mateixos registres del poble. Segons l’advocada, això suggereix que individus sobre el terreny havien estat passant informació als serveis secrets russos abans de la invasió. A vegades, els propis arrestats es convertien en confidents: “eren borratxos que no respectaven el toc de queda i que, per evitar ser detinguts, entregaven els veïns”. El Centre Memorial calcula que a Butxa més de 600 persones van morir assassinades i encara n’hi ha desenes de desaparegudes.
Tot i que molts dels segrestats eren tancats durant mesos sense que les seves famílies en sabessin res i acabaven apareixent morts, Morozova afirma que als policies no els interessava torturar-los fins a llevar-los la vida. “Havien de trencar-los perquè confessessin els crims més absurds, però no matar-los”, diu, “a alguns se’ls va exigir davant de càmera que expliquessin que donaven suport a les Forces Armades ucraïneses o que n’eren artillers”. Unes gravacions que després utilitzaven amb finalitats propagandístiques.
L’infern a les fosques de Kherson
A les grans ciutats la repressió encara va ser més sistemàtica. A Kherson, ocupada durant més de vuit mesos, els soldats russos no van recórrer inicialment a la violència, sinó que van anar arrestant quirúrgicament ciutadans que consideraven perillosos. Supervivents d’un dels centres de detenció il·legal van relatar als activistes com els havien retingut durant setmanes al soterrani d’un edifici d’oficines, a les fosques, mig morts de gana i amb molt poca aigua potable. “Van ser brutalment colpejats amb punys, peus, bats de fusta i porres de goma, els van torturar amb descàrregues elèctriques, posant-los pinces als lòbuls de les orelles, als dits dels peus, de les mans, als mugrons i als genitals”, narra l’advocada. Quan l’exèrcit rus va haver d’abandonar precipitadament la ciutat, molts van ser alliberats, però fins i tot aleshores els van deixar en un descampat, amb els ulls embenats, i van disparar ràfegues de trets a l’aire simulant que els afusellaven.
Memorial considera que totes aquestes accions es poden qualificar sens dubte com crims de guerra. “Són detencions completament il·legals i arbitràries, no vam parlar amb ningú que se l’hagués acusat formalment, se’ls va impedir contactar amb advocats i les famílies no sabien on eren”, argumenta Morozova. Alhora, lamenta que les víctimes no poden acudir a la justícia, si bé confia que en el futur es puguin identificar i castigar els culpables. “Un cop acabi la guerra, ha de convertir-se en un requisit previ per a la pau responsabilitzar-los dels crims internacionals. Sense això, aquesta pau no serà sostenible ni duradora”, conclou.