Dos soldats desertors ucraïnesos deambulen pels carrers de Barcelona

BarcelonaLa guerra és sempre imprevisible. La guerra deambulava dilluns al migdia pel centre de Barcelona. L’escena era sorprenent: dos soldats ucraïnesos, vestits de rigorós militar, feien temps mentre esperaven un autobús a l’Estació del Nord, a tocar de l’Arc de Triomf. La gent passava pel costat dels homes uniformats sense fixar-se que venien de les trinxeres on es decideix el futur d’Europa. La gent no veia els soldats. La gent no vol mirar la guerra. Però a Europa hi ha guerra. Els soldats estaven desubicats. Els soldats fumaven. Els soldats tenien la guerra a la mirada. Els soldats portaven les botes encara brutes de fang. 

Als soldats els vaig trobar de casualitat, mentre anava al gimnàs. Un parlava anglès.

—Sou soldats ucraïnesos, oi?

—Sí.

—Què feu aquí?

—Vam arribar divendres. 

—Heu vingut de vacances?

—No. 

—Heu vingut per un motiu mèdic?

—No.

—Puc saber què feu aquí?

—Hem fugit de la guerra.

Els soldats ucraïnesos de l’Estació del Nord són desertors: “Estàvem lluitant al front de Kursk, però vam escapar-nos fa dues setmanes aprofitant uns dies de descans”. Els soldats accediran a explicar la seva història a l’ARA: “Potser ens pot ajudar, potser pot ajudar altres nois que vulguin fer el mateix”. Els soldats no són pacifistes: “Aquesta guerra és necessària i cal guanyar-la, perquè si no es frena Putin, Putin voldrà conquerir tot Ucraïna i anar més enllà”. Els soldats simplement estaven exhaustos: “Portàvem tres anys i mig al front… Estàvem farts de veure tanta merda, de veure tanta sang. La guerra ens estava matant per dins: al principi sentia por, al final ja no sentia res”. 

Els soldats demanen l’anonimat per motius de seguretat. 

—Per què vau fugir?

—No podíem més. I et diré una cosa: si no haguéssim fugit, ara estaríem morts. I no volíem morir.

—Què vols dir?

—Tu has estat a Ucraïna, no? Ho deus saber de sobres: els soldats morim contínuament. El front és cada cop més mortífer. Al nostre grup vam començar sent 34. Ara només en quedàvem tres: ell, jo i un altre company que és a l’hospital. La resta, tots morts.

Treu el mòbil i ensenya diverses fotos del grup. Estan fetes al front. Van vestits de rigorós militar, com ara. Tots són homes en edat de viure. “Aquest va trepitjar una mina”. “Aquest va ser un franctirador”. “La majoria van ser abatuts per drons enemics”. Tots morts. Ningú sap del cert quants soldats han mort en aquesta guerra. Centenars de milers a cada bàndol. Són xifres de la Segona Guerra Mundial a l’Europa de la intel·ligència artificial.

—Us sentiu malament per haver fugit?

—Sí, evidentment… Estimem Ucraïna. Puc entendre que els soldats que continuen lluitant s’enfadin amb nosaltres, però de vida només n’hi ha una.

—Els vostres superiors ja deuen saber que us heu escapat.

—Que els follin. Que facin lluitar els seus fills. Els fills dels polítics o dels grans oficials viuen a l’estranger des del principi de la invasió. La guerra és només per als pobres.

Tenen 37 i 38 anys. Es van allistar voluntàriament a l’exèrcit ucraïnès al principi de la invasió russa. Ara estaven destinats al front de Kursk. L’estiu passat van formar part de les tropes de Volodímir Zelenski que van ocupar part d’aquesta regió russa. Un és originari de Txerníhiv, a prop de la frontera amb Bielorússia; l’altre, de Kíiv. Abans de la guerra un treballava de fuster, l’altre en una empresa de desinfecció de plagues. La guerra.

“Autobús direcció La Roca Village, plataforma set”. Una veu mecànica em recorda que som al centre de Barcelona. Turistes japonesos corren per no perdre l’autobús. Veïns del Fort Pienc passegen gossos i surten a córrer. Hi ha una comissaria de la Guàrdia Urbana a pocs metres. Cap policia ha dit res als soldats. Ningú els hi ha preguntat res, als soldats. No cal ser cap expert militar per adonar-se que són soldats. A l’uniforme, les banderes ucraïneses són visibles. "Invaders must die" (Els invasors han de morir), es llegeix en un pegat que un dels soldats porta enganxat a la jaqueta. 

—Per què continueu vestits amb l’uniforme?

—A la bossa gairebé només tenim roba militar. També pensàvem que així Europa ens ajudaria més.

Diu el soldat que els soldats ucraïnesos són els defensors d’Europa. Diu el soldat que s’esperava un tracte diferent dels governs europeus. Diu el soldat que la gent d’Europa viu com si la guerra d’Ucraïna no existís. Diu el soldat que Europa s'ha de despertar. 

Els dos defensors d’Europa van dormir al carrer les dues primeres nits a Barcelona. La tercera, un home ucraïnès els va acollir a casa seva. “Divendres i dissabte vam dormir aquí”. Aquí són les escales que hi ha davant de la façana principal de l’Estació del Nord. “Fèiem torns de tres hores: mentre un dormia, l’altre vigilava. Hi havia gent estranya i ens feia por que ens robessin el poc que tenim”. Els dos defensors d’Europa es van dutxar a la platja de la Barceloneta. “No fem pudor, no?” Riuen. 

—Vam decidir venir a Barcelona perquè és una ciutat gran: hi ha molts consolats, oficines de la Creu Roja, molts ucraïnesos viuen aquí…

—Vau acudir a algun d’aquests llocs?

—Un contacte ens va aconsellar que anéssim a centres d’ajuda als refugiats, però ens van dir que és un procés llarg, que es necessiten dies perquè ens puguin atendre. 

—I no us van dir res més?

—Ens van recomanar unes muntanyes de Barcelona per dormir. Que allà hi ha més tranquil·litat.

Em mostra un full amb un petit mapa. Les muntanyes són les muntanyes de Montjuïc. Algú va guixar un cercle al mapa assenyalant la zona. Barcelona full experience. 

Els defensors d’Europa volen enviar un missatge a Europa: “No demanem diners, ni una casa gratis, ni menjar…, només necessitem una feina, poder treballar. Treballar del que sigui. Podem començar demà. Netejant lavabos, netejant el carrer durant la nit, collint fruita, el que sigui. Podem començar demà”. 

El so d’un avió se sent al cel de Barcelona. El soldat que parla anglès s’inquieta i mira cap amunt. Li dic que no pateixi, que és un avió comercial. Riu. “Ja ho sé, massa temps a la guerra… A Ucraïna qualsevol soroll al cel era sempre una mala notícia”. Un home s’apropa a nosaltres. Ens demana diners: diu que li falten cinc euros per poder-se comprar un bitllet d’autobús. Insisteix als soldats. Els diu que ell també era soldat al seu país, Colòmbia. Els soldats em fan servir de traductor. “Digue-li que si vol guanyar diners es pot allistar a la legió internacional i anar a lluitar a Ucraïna. Hi ha molts colombians combatent”. L'hi explico a l’home que demana diners i, a petició dels militars ucraïnesos, li ensenyo la pàgina web on pot inscriure’s a la guerra. L’home que demana diners diu que s’ho pensarà i marxa. Passen cinc minuts. L’home que demana diners torna i mostra la pantalla del mòbil: ha omplert el formulari per sol·licitar allistar-se a la legió internacional. “¿Però mentrestant segur que no em podeu deixar cinc euros?” 

Barcelona és gairebé tan imprevisible com la guerra.

Canten les cotorres invasores

Les desercions són tan antigues com la guerra. 

A Ucraïna i a Rússia abunden els casos d'homes que s'escapen clandestinament del seu país perquè no volen lluitar. La majoria fugen preventivament abans de ser reclutats. Alguns s'escapen un cop ja han estat mobilitzats al front. Diuen les xifres –tot i que en una guerra les xifres costen de trobar– que les desercions s'han incrementat a banda i banda de la trinxera. La guerra és llarga, la guerra consumeix, la guerra espanta.

Els soldats prefereixen no donar detalls de com van fugir d’Ucraïna. Em deixen escriure una explicació esquemàtica: cinc dies creuant muntanyes per sortir d’Ucraïna a través de la frontera amb Romania; un vol des de Romania a Itàlia; un autobús des d’Itàlia a Barcelona.

—I ara on aneu?

—Tornem a Itàlia. Ens han dit que allà el procés per aconseguir asil és més ràpid. Aquí cal esperar molts dies… Barcelona és molt cara i els diners se’ns estan acabant.

La nit de dilluns van agafar un autobús de 16 hores fins a Milà. Aquesta setmana han estat fent gestions perquè el govern italià els doni protecció. Encara no han rebut una resposta clara.

Tampoc hi ha una política clara dels governs de la Unió Europea al voltant dels soldats desertors ucraïnesos. En cas de tornar a Ucraïna, els dos soldats estarien condemnats a entre 10 i 12 anys. Doble càrrec: abandonar l’exèrcit i sortir il·legalment del país. Donar asil polític o condició de refugiat a un soldat ucraïnès es pot llegir com un desafiament al govern de Volodímir Zelenski, amic i aliat dels Vint-i-Set.

“M’agraden aquests ocells”. El soldat assenyala dues cotorres que canten i juguen entre les branques d’un arbre. La cotorra argentina, de plomes verdes, es considera una espècie invasora. El soldat observa les cotorres. El soldat parla:

—Saps què m’agradaria? Oblidar tot el que m’ha tocat veure a la guerra i viure tranquil. Viure tranquil en un poble: tenir vint gallines, plantar patates, anar a pescar.

—Què has vist a la guerra?

—Massa coses. No ho sé. Un cop, Rússia va bombardejar un edifici i va matar 76 persones. Els cadàvers estaven tan destrossats que havíem de buscar mans i peus per tornar a ajuntar els cossos. 

—Què ha estat la guerra per a tu?

—Al principi, un deure. Ens estaven envaint, havia de fer alguna cosa per defensar Ucraïna. Li vaig dir a la meva dona: “Això no és cap broma, això és la guerra”. 

—I després?

—El després l’estàs veient tu ara: tota la meva vida és en aquesta motxilla, he dormit al carrer a Barcelona, no puc veure la meva dona i no sé què serà de mi demà. Però suposo que m’he de considerar afortunat.

—Per què?

—Gairebé tots els meus amics estan morts.

Les cotorres invasores continuen cantant al cel de Barcelona. La megafonia anuncia el destí de més autobusos: Cardedeu, París, València, Cadaqués. La megafonia de l’Estació del Nord em fa pensar en la megafonia de l’estació de trens de Kíiv, plena de soldats que van i venen del front: una estampa tristíssima. Una parella jove s’asseu a pocs metres d’on som nosaltres. Porten maletes. També estan esperant un autobús. Els soldats els senten parlar. Els soldats s’inquieten. Els soldats em miren. Els soldats em parlen en veu baixa: “Són russos”. Els russos tampoc miren els soldats ucraïnesos: estan absorts a les pantalles dels seus smartphones.

—Què sentiu estant asseguts al costat de dues persones russes?

—No ho sé. Suposo que em sento malament. Jo sé quant de mal ha fet aquesta guerra. Ells no saben res. Ells continuen viatjant i vivint com sempre han viscut.

—Els podreu perdonar algun dia?

—Potser d'aquí 100 anys.

—Els voleu dir alguna cosa?

—No. 

Barcelona és imprevisible. La guerra és imprevisible. A Europa hi ha guerra.