Lara Maiklem: “El Tàmesi atrau gent desesperada; de mitjana hi ha un suïcida que té èxit cada setmana”

LondresMudlurking és la paraula anglesa que defineix l'activitat amb la qual Lara Maiklem (1971) s'ha donat a conèixer més enllà del món de l'edició al Regne Unit. Ella mateixa editora i lectora d'editorials, ha explicat la seva experiència de buscadora de tresors al Tàmesi al llibre Mudlarking. Historia y objetos perdidos en el río Támesis, publicat per Capitán Swing. Una activitat que duia a terme la gent més pobra del segle XIX, per veure si trobava res d'útil entre el fang, gràcies a les marees que tot ho cobreixen i que després es retiren, li ha servit per explicar la història del riu i de Londres des d'un punt de vista no gaire habitual. També per explicar una peripècia personal. Els objectes parlen i Maiklem escolta la vida que hi transmeten des de fa segles. La peça més antiga que va recuperar té 500 anys. També ha trobat cossos sense vida.

Buscar tresors entre el fang del Tàmesi és una obsessió?

— És una bona obsessió, molt bona. No només per trobar-hi coses, sinó també perquè em permet allunyar-me de tot i de tothom.

Com va començar?

— Em vaig criar en una granja, on passava molt de temps sola. Quan em vaig traslladar a Londres, a principis dels anys 90, tot i que tenia moltes ganes de viure la ciutat, vaig començar a adonar-me que també sentia la necessitat de poder estar sola. I vaig trobar el riu, una mena d'espai oblidat. Em vaig adonar que si hi baixava podia caminar quilòmetres sense veure ningú.

Els londinencs ens hem oblidat del riu i de la seva història?

— Londres és on és perquè hi ha el riu. Antigament, era el focus principal de la ciutat. Era una carretera, l'artèria per la qual circulava el comerç. Però al voltant dels anys 60 del segle passat, quan els vaixells i les barcasses van deixar de navegar pel centre, ens en vam oblidar. Abans d'això, la majoria de la gent tenia algun tipus de lligam amb el riu.

Què vol dir per a vostè la paraula tresor?

— Per a molta gent, tresor significa trobar monedes, or i coses així. És una idea molt tradicional. Per a mi ha de ser alguna cosa personal de la qual puguis sentir la història.

Com ara què?

— Com ara l'objecte més antic que hi he trobat, una sabata de cuir de 500 anys d'antiguitat, de l'època Tudor. Quan la mires, a dins pots veure la impressió dels dits dels peus del propietari. Això per a mi val més que no pas una moneda d'or.

Què va ser la primera cosa que va trobar-hi?

— Trossos d'una pipa de fang. I cada cop que hi tornava, hi trobava una cosa diferent. Va ser llavors quan va començar l'obsessió. Perquè és com si tinguessis sort. I t'enganxa, perquè suposo que ets una mica un jugador… Hi tornes per veure què hi trobaràs. Així he pogut arribar a extreure'n també una insígnia d'un pelegrí medieval, una olla completa de l'Edat del Ferro i una espasa del segle XVI.

Vostè és una carronyera del riu, doncs?

— És el que soc, sí. Busco entre les deixalles que han deixat els altres.

Però també explica que no li agrada trobar-hi coses íntimes.

— No m'agrada quan hi ha la possibilitat que el propietari encara estigui viu. Puc arribar a sentir-me molt intrusiva. De vegades la gent va al riu a tirar-hi moltes coses que no volen a la seva vida. Hi he trobat anells, fotos, cartes d'amor, aliances de compromís, coses que potser fan mal a la gent i que no volen conservar.

Què en fa, de tot això?

— Depèn. He entregat carteres a la policia, armes, ganivets, drogues; també he denunciat l'aparició d'un cadàver. N'he vist fins a tres. En una ocasió ja hi havia arribat la policia. En una altra, vaig ser la primera persona que el va trobar.

Com es va sentir?

— Va ser un moment molt íntim. Em va entristir saber que jo era la primera persona que veia la conseqüència d'una acció tan extrema com el suïcidi. És lamentable, però és el que passa en una gran ciutat. El riu atrau gent desesperada. Les xifres són clares: cinc persones cada setmana intenten suïcidar-s'hi i una, almenys, tindrà èxit i s'ofegarà. La mitjana anual és d'unes 50 morts, una a la setmana. La majoria són suïcidis. De fet, poc abans de Nadal vaig veure un intent de suïcidi des d'un pont. Passa sempre. El pont de Waterloo abans es coneixia com el pont dels suïcides. Al segle XIX era de peatge, un pont molt tranquil: per tant, s'hi podia saltar fàcilment. La majoria eren dones.

Jo veig el riu des de les dues ribes, em fixo en els bancs memorials que hi ha. Recorden gent que hi ha sigut feliç. En canvi, ¿es podria dir que molts dels objectes que vostè troba són proves d'infelicitat?

— De vegades, esclar. Però no sempre. El riu, en general, ha sigut un gran abocador.

Fins i tot ara?

— Sí, tot i que sembla increïblement net. Però la majoria dels plàstics són pocs centímetres per sota de la superfície. Les tovalloletes humides, que hi arriben a través de les canonades de les aigües residuals, han format a Hammersmith, a l'oest de Londres, dues illes tan grans com dues pistes de tenis. A la pràctica, han canviat la geografia del riu i n'han desviat el curs.

Al riu, doncs, ¿es pot veure la història de la industrialització del país, també?

— Sí. La gran diferència és que ara les nostres escombraries són de plàstic. Les dels nostres avantpassats eren d'ossos, de fang, de vidre, tot tornava allà d'on havia sortit. El que hi aboquem ara és molt més tòxic i etern. I, tot i això, el riu està molt millor que als anys 50 del segle passat, quan era biològicament mort.

Quants buscadors de tresors hi ha com vostè?

— D'autoritzats, uns 5.000. Però la majoria són persones que hi van molt de tant en tant. Els habituals com jo diria que som menys de 500.

Ha venut mai res del que hi ha trobat?

— No pots. Res et pertany. Tot pertany a l'Autoritat del Port de Londres. I crec que està molt bé. El que hi ha és part de la nostra història, la nostra cultura material. S'ha d'estudiar. De fet, qualsevol cosa que trobem que tingui més de 300 anys d'antiguitat s'ha de reportar al programa Portable Antiquities, que forma part del Museu Britànic. De troballes per tot el país, se n'hi han registrat més d'un milió, no només del Tàmesi.