Vol al passat: trenta minuts a bord d'un avió de la Marina dels Estats Units del 1944

Duxford (Regne Unit)Viatjar enrere en el temps és possible. Llegint una novel·la –Guerra i pau– o veient una pel·lícula. Back to the future, per posar-ne un cas, és una al·legoria sobre com el passat ha condicionat la vida del protagonista, Marty McFly, i com de retorn al futur, que és el seu present, ha après –o no– de l'experiència. ¿Podem aprendre res del nostre present i del nostre futur veient Salveu el soldat Ryan o el molt menys conegut film The winter war, recreació èpica i també brutal de la invasió russa de Finlàndia del novembre del 1940, i de la insospitada resistència amb què es va trobar l'Exèrcit Roig?

Amb motiu del 80 aniversari del VE Day –Dia de la Victòria a Europa; final de la Segona Guerra Mundial al continent–, aprofito un dels molts actes d'evocació que es fan al Regne Unit i la privilegiada condició de periodista per –en terminologia militar– encastar-me a bord d'un vestigi d'aquella història tràgica.

Es tracta de volar en un Douglas R4D, un bimotor del 1944 que es va utilitzar per al transport de material, l'evacuació de ferits i el llançament de paracaigudistes sobre Normandia, pràcticament tot just sortir de la factoria. L'R4D va ser la versió militar –se'n van fer uns 10.000– per a la marina dels Estats Units del molt popular DC-3, l'avió comercial que havia entrat en servei a mitjans de la dècada anterior i que va revolucionar el transport aeri de passatgers. Indiana Jones s'hi desplaçava en la primera aventura de la sèrie.

La iniciativa a què m'afegeixo és possible gràcies a l'Imperial War Museum de Duxford –una antiga base aèria de la RAF i de la US Air Force– i una associació d'entusiastes de la història de l'aviació militar, la Commemorative Air Force, que ha organitzat el que han anomenat Tour de la Victòria de l'R4D, Ready for Duty, per commemorar l'aniversari esmentat en uns moments en què els vincles transatlàntics semblen més amenaçats que mai gràcies a Donald Trump.

Imaginar l'inimaginable

Advertiment: no m'agrada volar. Ho faig perquè no tinc alternativa. Hi pateixo més del compte, probablement. Així i tot, pujo els cinc esgraons de l'escala de posar i treure i entro a dins de la cabina de l'avió sense veure-ho clar del tot. Abans he hagut de signar un paper d'exempció de responsabilitats en cas que vagin mal dades. "No res, una formalitat", em diu T.J. Cook, el pilot.

Per què m'hi embarco, doncs, en aquest vol al passat? Perquè voldria imaginar l'inimaginable: ¿què devien sentir els ocupants que s'enlairaven en aquestes cafeteres amb ales durant la Segona Guerra Mundial deixant la vida suspesa a terra? ¿Què devien pensar els paracaigudistes que es van asseure on jo sec ara mateix a l'espera de saltar sobre Normandia o, més tard, sobre Corea? La línia de seguretat –static line– a què s'enganxaven abans de fer el pas a l'abisme recorre la cabina del cap a la cua. Està tan tensa com jo mateix. Andy O'Dell, un dels tripulants, se n'adona, riu, i aixeca el polze dret transmetent tranquil·litat. Somric.

Des de l'interior, tot plegat es veu molt diferent que des de la pista, però. El buc de l'R4D, d'alumini, em sembla molt prim. Massa. La porta, envellida com tota la carcassa, lluent per fora, però escrostonada per dins, no tanca hermèticament. Hi ha una escletxa de ben bé sis o vuit mil·límetres per la qual es veu l'exterior si t'hi acostes. Potser per reforçar el realisme, dues càrregues de profunditat desactivades testimonien l'ús que va tenir l'aparell. Les llançaven contra els submarins enemics.

El brunzit dels motors radials és extrem en el moment de l'enlairament i la tremolor de les plaques del terra i dels vidres de les finestres –simples, no pas dobles– també. Potser com la tremolor dels soldats que hi volaven cap a ves a saber quin destí. Els seients, abatibles i metàl·lics, són molt incòmodes: Ryanair és superluxe si s'hi comparen. El mecanisme del cinturó de seguretat em sembla molt rudimentari i no apte per desfer-se'n en cas d'emergència. M'ajuda a cordar-me'l el cap dels tripulants, Robert Collier, una mica més jove que l'avió, però no gaire més.

Al cap de deu minuts sobrevolant el sud d'Anglaterra haig d'admetre que no n'hi ha per a tant. L'R4D és més estable del que sospitava, però menys del que voldria. Qualsevol viratge i canvi de rumb és més brusc i sincopat que el d'un avió comercial en condicions meteorològiques òptimes: el control dels alerons i del timó és mecànic, amb cables i politges que manega el pilot des de la cabina sense cap assistència electrònica. El nostre comandant ens ha advertit d'aquest i d'altres detalls de la màquina i no hi ha donat importància. Jo tampoc? Intento pensar en l'R4D com en una maqueta gegant de l'avió del Tibidabo.

Mitja hora després, ja amb els peus a terra, encarcarat per la rigidesa a què m'he sotmès com a mesura de seguretat tan inevitable com inútil, consulto les dades del vol: hem arribat als 517 metres d'altura, uns 2.000 per sota de l'altitud de creuer de l'aeronau.

Què he après amb aquest breu retorn al passat? Que no hi ha cap glamur als cels de la guerra –passades, presents o futures–, ni tan sols lluint una caçadora vintage de pilot de la US Air Force, com la de Harrison Ford a Hanover Street. Accepto pels testimonis dels veterans, i pels llibres d'història, que potser, a partir d'un moment concret, no hi va haver cap altre remei. Però segueixo sense entendre com s'hi va arribar. Por de volar? Molta més encara en un avió de combat. Tremola tot i la vida és infinitament més fràgil. N'aprendrem?