Churchill i 'El pont sobre el riu Kwai': Londres arrenca les celebracions per la victòria aliada el 1945

LondresHan tocat les dotze del migdia al Big Ben i la veu de l'actor Timothy Spall ha sonat mentre rellegia un breu fragment d'un dels discursos més famosos de Winston Churchill. Així s'han obert aquest dilluns les commemoracions britàniques del 80è aniversari del VE Day (Dia de la Victòria a Europa) a la Segona Guerra Mundial. "Això no és una victòria d’un partit ni d’una classe [social]. És una victòria de la gran nació britànica en conjunt", ha retronat per la megafonia de l'avinguda de Whitehall, on es troba aquest cronista, i també per la d'altres racons del centre de la ciutat, des de la plaça del Parlament fins al palau de Buckingham.

Que un actor hagi obert les celebracions del VE Day no és pas una casualitat. Ni tampoc que la primera marxa militar que s'ha sentit hagi sigut la famosa Colonel Bogey March, que s'associa indefectiblement amb Alec Guinness i El pont sobre el riu Kwai. I és que el Regne Unit, almenys el Regne Unit oficial –i tots els mitjans de comunicació, amb la BBC al capdavant–, ha plantejat els quatre dies de commemoracions de l'efemèride –que culminaran dijous, 8 de maig, un dia després que es compleixen exactament els 80 anys de la capitulació incondicional d'Alemanya davant dels aliats a la ciutat francesa de Reims– com una gran superproducció de cinema. Del millor i més acrític cinema bèl·lic, pensat per ser retransmès per televisió.

La Segona Guerra Mundial es continua vivint en l'imaginari britànic com el moment històric més rellevant del segle XX, i un imperi que ja no existeix necessita referir-s'hi, i agafar-s'hi com a una taula de salvació. I sempre Churchill, és clar, en aquest cas amb paraules que remeten al també famós discurs en què va dir allò de "This was their finest hour", el juny del 1940, cinquanta dies després d'haver sigut escollit primer ministre. "Preparem-nos, doncs, per complir amb el nostre deure, i comportem-nos de tal manera que, si l’Imperi Britànic i la seva Comunitat de Nacions perduren mil anys, els homes encara diran: «Aquesta va ser la seva hora més gloriosa»", va cridar el Vell Lleó.

L'imperi no ha durat mil anys, i justament per això dates com les que s'acosten són aprofitades per insuflar patriotisme. La pel·lícula té uns protagonistes ben concrets: el santificat record de Churchill, la família reial, el govern, l'oposició, la classe política en ple, 1.300 soldats –inclosa una representació ucraïnesa– que desfilen pel centre de la capital i la patrulla aèria, que sobrevola The Mall i el palau reial, mentre els Windsor quasi al complet –Enric i Megan no hi són–, saluden el pas dels avions. Sense els Spitfire, però, que no poden volar perquè no tenen prou autonomia per reunir-ne amb la resta d'aparells sobre el canal de la Mànega, formar i tornar després al centre de Londres.

Com tota superproducció, a més dels protagonistes calen també els extres: els milers de persones –moltes menys que per a l'enterrament d'Elisabet II, si em deixo guiar pel que veig a Whitehall– que s'han aplegat per veure el pas dels soldats, que semblen de joguina de tan lluent que tenen l'uniforme, i per sentir la música, que enardeix l'assistència, però no pas el cronista, devot dels versos de Georges Brassens "Le son des clairons ne m’a jamais fait lever" , que es pot traduir més o menys lliurement per "la música militar mai no m'ha fet aixecar".

I entre els extres amb qui parlo hi ha el Cliff i l'Orma Bowering, una parella canadenca, de la Colúmbia Britànica, que tenien 4 i 2 anys, respectivament, el VEDay. El Cliff té només un record d'aquell dia: "Vaig anar a la platja, amb els pares". L'Orma no en té cap. I parlo també amb Andrea, una dona alemanya, nascuda el 1969, en un poble a una vintena de quilòmetres de Dresden. "Per a mi, tot això, la Segona Guerra Mundial és història. Però no per a la meva mare, que té 90 anys, i que recorda amb alegria el final de la guerra perquè es van acabar els bombardejos". Dresden va ser una de les ciutats que més va patir el càstig aliat. I la mare de l'Andrea, aleshores amb 10 anys, encara ho té ben present.

Vuit dècades després d'aquella victòria, de la qual van ser excloses Catalunya i Espanya, sota la dictadura franquista amb el vistiplau dels aliats, Europa s'enfronta a una molt incerta situació, amb la guerra d'Ucraïna i l'amenaça de Putin a l'Est, i, també, la de Donald Trump, en el flanc occidental.

El primer ministre britànic, Keir Starmer, en el seu missatge per obrir la commemoració, ha recordat tots aquells que van sacrificar les seves vides per un bé superior. "Aquest 80 aniversari és un moment d'unitat nacional. Un moment per celebrar una pau durament guanyada. El seu llegat viu encara avui en la forma en què ens mantenim units en defensa dels valors pels quals van lluitar i que ens uneixen com a nació".

Una nació que admira els seus soldats mentre desfilen –menys de mitja hora, prou decebedor per als entusiastes– en un dia festiu pel centre de Londres, però que tindria molts problemes, com la resta d'Europa, per enviar tropes a Ucraïna per defensar la pau, si hi arriba. Una nació que sovint ha servit interessos militaristes d'una Casa Blanca que ara ha girat l'esquena al continent el qual va ajudar –parcialment– en aquella hora incerta. La molt pobra desfilada d'avui i els actes dels dies que seguiran parlen més de les febleses presents que de les fortaleses i sacrificis del passat.