Eric Hauck: "Enlloc t'ensenyen a repatriar un amic i entregar el cos als seus pares"

BarcelonaEl primer mort estranger de la guerra de Bòsnia va ser el fotoperiodista català Jordi Pujol Puente, que havia anat a cobrir el setge de Sarajevo amb el periodista Eric Hauck, de l'Avui. Han hagut de passar trenta anys perquè Hauck pogués recuperar aquesta història a Desmemòria Letal (Folch&Folch, 2026), un "exercici terapèutic" en què ha bolcat l'amor pels seus Balcans estimats, des de l'experiència d'un reporter de conflictes, el coneixement d'un diplomàtic experimentat i la gratitud d'un ciutadà d'honor de Sarajevo.

Per què ha necessitat tres dècades per escriure el llibre?

— Primer, perquè els periodistes expliquem històries que no són les nostres. Aquesta era una història que, com em va dir l’Ernest, el meu editor, “només la podíeu explicar dues persones: en Jordi i tu”. Això va ser el clic per convèncer-me. Però sobretot ha estat un exercici terapèutic. Tornant de Sarajevo el 92, sí que vaig fer una mica de desintoxicació de l'estrès posttraumàtic d'aquell moment. Però no va acabar de funcionar. Jo volia treballar i tornar, perquè havia deixat molta gent atrapada a la ciutat. Al final, em va quedar pendent de fer una teràpia més profunda. I així vaig emprendre el projecte. Tens moltes coses aquí incrustades que les has de treure. Evidentment és un homenatge a en Jordi, però també als ciutadans que van viure els 1.425 dies de setge a Sarajevo.

Arriba a Bòsnia als 24 anys, però ja tenia el bagatge d'uns quants conflictes. 

— Vaig començar a Bucarest al 89, el dia que Ceucescu va ser assassinat. Després, vam tenir la sort de saltar sobre el Mur de Berlín mentre el món bipolar es desfeia. Era un moment d’esperança, tothom estava emocionat. Com a periodistes, era apassionant. M’hi van enviar bàsicament perquè tenia carnet i parlava alemany. I vaig passar a ser el periodista que anava als conflictes. Quan comencem a intuir que a Sarajevo passarà alguna cosa grossa, m’hi envien. Hi havia hagut enfrontaments des de la primavera del 92, però Sarajevo es considerava la ciutat més segura del món. Al principi hi vam anar per tres dies. Vam volar fins a Belgrad, però no hi vam tornar mai. Les maletes es van quedar allà. Al cap de trenta anys els vaig preguntar si encara les tenien. 

Quan comença el setge, la premsa internacional marxa. Però vostès decideixen quedar-se. Al llibre recorda aquestes paraules: “Si us plau, no marxeu, perquè sense vosaltres, sense el vostre testimoni, la ciutat caurà i serà una massacre”.

— Treballar en aquelles condicions és gairebé impossible si no tens gent local que apreciï la feina que fas. L’estratègia de les milícies sèrbies era incomunicar la ciutat, assetjar-la, i bombardejar l'edifici de correus perquè ningú pogués explicar a fora el que hi passava. Volien conquerir la ciutat i no volien testimonis. Aleshores se’ns va plantejar un dilema ètic. Què fas: marxes i salves la pell o et quedes? Marxar també era molt arriscat. Al final, ens vam quedar al centre de la ciutat perquè, paradoxalment, ens hi sentíem més segurs i perquè un equip de televisió ens va deixar un telèfon satèl·lit. La nostra missió era treballar. Però com que ens vam quedar, ens vam convertir en objectiu militar, vam trencar una presumpta neutralitat. Però nosaltres no fèiem costat a cap govern, fèiem costat a les víctimes.

I aleshores mor en Jordi. 

— Bé, el maten. Durant un temps se'm va preguntar si havíem denunciat la mort del Jordi com un assassinat, i probablement ho va ser. Però òbviament és difícil de demostrar. Aquell dia pràcticament no havíem sentit cap explosió, encara. Era migdia i va ser potser l'única o una de les úniques explosions del dia. Ell i en David [Brachuli, fotoperiodista d'AP] intentaven acostar-se al front per fer fotos de la primera línia i possiblement l'artiller els devia veure, o els va confondre amb militars. Va ser intencionat segur. Però forma part de les possibilitats si fas aquesta feina.

Com ho paeix emocionalment?

— Un dels motius pels quals costa d'explicar aquesta història és perquè penses que sí, és molt dramàtic, però al final, emocionalment parlant, hi ha molta gent que ha tingut pèrdues dramàtiques. I després com t'ho fas? Enlloc t'ensenyen a repatriar un amic i entregar-li el cos als seus pares. Quan et planteges una missió així, no entra en els teus càlculs que un dels dos no torni. En aquest cas, la bomba va caure sobre tots dos. El que va salvar al David va ser l'armilla antibales. Per què en Jordi no se la va posar? No ho sé. Potser perquè et sents estúpid portant-la. Si 400.000 persones no porten armilla, per què tu has de tenir aquest privilegi? No era la nostra guerra, estàvem treballant. Però va arribar un moment en el qual també va ser la nostra guerra. Han passat tres dècades, però ara, quan faig així [passa la mà per sobre de la taula], encara noto la textura de la fusta del taüt.

Què fa la guerra de Bòsnia una guerra diferent? 

— El de Sarajevo va ser el primer setge medieval en l’època contemporània. Formava part d'una estratègia de neteja ètnica i, per tant, d'un genocidi. No era només per desgastar l'enemic i obligar-lo a rendir-se. També era diferent per la resistència de la gent. Va continuar fent vida normal. El contrari del que l'enemic s’esperava. Fins aleshores, Sarajevo era un exemple de producció cultural, de convivència, un model de ciutat. I molt simbòlica; la Jerusalem d'Europa.

Als 90, Catalunya es va mobilitzar per aturar el conflicte. Cada cop costa més que la societat civil reaccioni?

— A Bòsnia als anys noranta, sabíem, si més no, que si algun dia s'identificaven els criminals de guerra, se'ls jutjaria i serien condemnats. Hi havia uns tribunals internacionals que podien fer-hi alguna cosa. Els genocides haurien de pagar les conseqüències. Ara els genocides s'han carregat el sistema que els havia de jutjar, el dret internacional, l'humanitari i el multilateralisme. Ara ens trobem en un moment de desesperació i no sabem qui pot parar-los els peus. 

Al llibre diu que “en el món de Trump, Milosevic seria un heroi i un patriota”. És aquesta desmemòria a la qual es refereix al títol del llibre?

— Cal un piròman per encendre el foc. Els terapeutes en saben més que jo, però tots dos comparteixen aquesta megalomania, la intenció de perpetuar-se en el poder. Aquest menyspreu per la democràcia, per l'ordre internacional, aquest victimisme… La gran diferència és que a Milosevic i a Karadzic els van portar al Tribunal Penal Internacional que, dins de la seva imperfecció, tenia la capacitat de jutjar els criminals de guerra. Tant ells com Trump fan servir la mateixa estratègia, la dels partits d'extrema dreta actuals: busquen un enemic comú i consignes fàcils d'entendre. 

S'ha dedicat tota la vida a cultivar el vincle entre Catalunya i els Balcans. Com veu aquest vincle avui? 

— Sarajevo ha fet ciutadans d'honor a una trentena de persones, de les quals cinc són catalanes. Això diu molt del nivell d'implicació de Catalunya. Que el primer mort estranger a la guerra fos un català, en Jordi, i que després Pasqual Maragall fes una crida en plens Jocs Olímpics per ajudar la ciutat va ser l'inici de manifestacions multitudinàries i de l'enviament de centenars de camions amb provisions. Bòsnia forma part de la nostra història i de la nostra cultura. I, en canvi, porta més anys esperant entrar a la Unió Europea dels anys que va viure sota el comunisme. Els Balcans poden ser part de la solució d'aquesta Europa que ara pateix els embats de Putin. Estan esperant que els obrim la porta.