François Burgat: "No es tracta de combatre terroristes, sinó de deixar de fabricar-ne"

BarcelonaCom a França, al Regne Unit s’han aprovat durant els últims anys les lleis antiterroristes i de política de seguretat més rígides del món. Els dos països pateixen atemptats reivindicats per grups islamistes radicals que sembren el pànic entre la població i desesperen les autoritats perquè l’amenaça és incontrolable malgrat l’augment de les mesures de seguretat a la Gran Bretanya -amb càmeres de vigilàncies a gairebé totes les ciutats- o la declaració de l’estat d’emergència a França. El terrorisme centra el debat polític, però les preteses solucions -els bombardejos als països origen del terror i l’enduriment de les polítiques de seguretat- no aporten solucions aparents. Per a François Burgat, especialista en islam polític i un gran coneixedor del Pròxim Orient, la violència és una fracàs clar de la relació entre la majoria hegemònica -“el nosaltres-Occident”- i la minoria.

Fins a quin punt les societats occidentals tenen alguna responsabilitat en els atemptats reivindicats per l’organització de l’Estat Islàmic a Europa?

Jo li respondria amb una altra pregunta: ¿el percentatge de la nostra responsabilitat és enorme o colossal? Després d’anys de suport a l’autoritarisme dels Pinochet àrabs i de crear ciutadans de segona, això és el que tenim. Miri, a mi m’agrada citar un poeta de les Antilles, Aimé Césaire, que diu que “hi ha el risc que els que no poden exercir com a ciutadans de ple dret somiïn a convertir-se en ciutadans completament diferenciats”.

¿Vol dir que els terroristes actuen perquè no se’ls reconeix com a ciutadans de ple dret?

Després de diversos estudis, avui ja podem dir que el denominador comú de totes les trajectòries de radicalització no és un itinerari de pensament religiós, sinó un sentiment d’humiliació, marginació i menyspreu. A França, un ciutadà musulmà no té el dret a dir el que vol. A un musulmà, quan diu el que pensa, se l’acusa d’extremista. Ens agraden els musulmans que no ho són tant. Després, esclar, hi ha l’espai d’autonomia de cada individu, i cal matisar i distingir entre els escenaris oriental i occidental. Els habitants de Mossul no van obrir les portes sense oposar resistència al Daeix perquè sí: el Daeix era la millor de les opcions en un moment de caos absolut.

Per què no és el mateix un ciutadà que viatja a Síria per unir-se al Daeix que un que comet un atac en qualsevol altre país europeu?

El que uneix els dos escenaris és el que jo anomeno ressentiment global: un ciutadà de confessió musulmana a Espanya o a França pot sentir-se mobilitzat pel patiment d’un ciutadà musulmà a Síria sota el règim de Baixar al-Assad. El ressentiment és el que impulsa un jove europeu a viatjar al que jo anomeno el Sunnistan. En certa manera, aquesta solidaritat internacional ja es va viure amb la Guerra Civil Espanyola, amb la diferència que els que venien a Espanya a lluitar no tornaven als seus països amb la idea de posar-hi bombes.

D’on ve, aquesta diferència, si no és de l’extremisme religiós?

Un cop a Síria, aquests joves aixequen els ulls cap al cel, i què hi veuen?: avions francesos bombardejant per damunt dels seus caps. Hi ha un lèxic i una gramàtica amb la qual ells expressen les seves raons: “Us ataquem perquè beveu alcohol a les terrasses”, “Us ataquem perquè balleu o canteu”, etc., però no podem negar que el Daeix -a qui jo no justifico de cap de les maneres- no havia declarat la guerra a França abans que França la declarés al Daeix. Al Bataclan, els atacants van intentar negociar durant 40 minuts la retirada de França de l’escena oriental i d’això mai no ens en parlen.

Com es pot lluitar contra el terrorisme jihadista?

No es tracta de combatre els terroristes, sinó de deixar de fabricar-ne! El que es fa ara és lluitar contra la conseqüència de la violència i no contra la veritable causa.

Llavors, contra qui cal combatre?

Contra la nostra incapacitat d’entendre l’altre. Cal condemnar el funcionament pervers de les institucions que s’apropien de la religió i la criminalitzen: es tracta de cultura endògena i podria jugar un rol positiu.