Les geishes: 'influencers' d’època del Japó

BarcelonaAl barri de Gion de la ciutat de Kioto, al Japó, desenes de turistes s’aturen a la porta d’una casa de fusta tradicional, una okiya. Amb la càmera a la mà esperen impacients. Volen captar una imatge molt il·lustrativa del país. Es tracta de les geishes. I sí, el seu origen és en els anomenats barris del plaer del període Edo (1603-1868), però no són prostitutes, ni ho han sigut mai. Són, literalment, persones de les arts. “Actualment es fan servir com a reclam turístic”, explica Laura Tomàs, cofundadora del blog especialitzat Japonismo. “També utilitzen la seva imatge en anuncis i inauguracions, i els seus barris i la seva feina són a l’abast de tothom”, s’han obert per sobreviure. Avui qualsevol persona pot gaudir de les arts de les geishes per un preu assequible, en banquets multitudinaris i grans balls de tardor i primavera. Però mai han deixat de fer la seva feina original.

“A la cultura japonesa, quedar amb persones amb qui vols fer negocis per sopar i prendre alguna cosa és bàsic. Si vols tenir èxit en una relació laboral amb un japonès necessites una quedada així”, apunta Tomàs. En aquests àpats, els banquets, és on treballen les geishes. Contractar un d'aquests banquets és molt car i necessites connexions, només persones adinerades i amb un cert estatus se’ls poden permetre. Les geishes hi serveixen la beguda i el te i ofereixen balls tradicionals, música de shamisen –l’instrument que les caracteritza– i cant. També estan instruïdes en l'oratòria i en temes d’actualitat, com ara economia, política i borsa, i donen conversa als assistents.

El doctor en història japonesa Jonathan López-Vera defineix les geishes com “l’essència de la cultura tradicional”. “Són dones que estudien tota la seva vida per tenir un domini absolut de les arts tradicionals”, afegeix Tomàs. Però no sempre ha sigut així: al clímax de la seva popularitat, López-Vera explica que “eren les influencers de l’època”. Els seus quimonos, pentinats i complements, tot d’elles creava tendència. Però amb l’occidentalització del país van optar per preservar la seva imatge i van passar de ser “les més modernes” a la representació de l’alta cultura.

El naixement de les “artistes”

Les primeres geishes eren homes i daten del segle XVII. L’auge de la prostitució al país va portar el govern a regular-la creant els “barris del plaer”. Només en aquests era legal exercir la prostitució. Els homes hi anaven per estar amb les “cortesanes”, nom que rebien les prostitutes, però també buscaven gaudir d’altres plaers com ara la música, la dansa i una conversa agradable. Així doncs, a les cases de te de la zona va sorgir la figura d’uns homes que ballaven i oferien melodies. Amb el temps, algunes dones van començar a exercir la professió i, per raons masclistes, van acabar dominant-la. López-Vera explica que “al principi a les dones els deien geisha dona, especificant-ne el gènere, i si no deien res es referien a homes. Però cada cop hi havia més dones, fins que va arribar el moment en què a ells els deien homes geisha, perquè ja eren l'excepció. Cap a l'any 1800 ja no hi havia homes”.

La prostitució es va tornar a il·legalitzar, però la feina de les geishes era tan popular que va perdurar. Això sí, s’han anat reinventant. Actualment, en plena pandèmia mundial, per exemple, la comunitat de geishes de Hakone ha creat un servei online: Meet Geisha. Ofereixen sessions per videotrucada, individuals o en grup, en què els assistents poden mantenir una conversa, prendre un sake virtual i gaudir de balls, cants i música en streaming. Aquesta iniciativa els ha permès obrir fronteres fent videotrobades en anglès per a estrangers.

Però les geishes estan desapareixent. López-Vera explica que tot i que els japonesos no volen perdre aquesta imatge tradicional, les noies ja no veuen l’atractiu en la professió. 

Falsos mites sobre les geishes

La imatge de les geishes a Occident està carregada d’estereotips fonamentats en històries mal explicades i malentesos. Un d’ells és fruit de la Segona Guerra Mundial. Durant aquest període algunes prostitutes van utilitzar el nom de geisha girls i l’estètica de les artistes per captar l’atenció dels soldats estrangers. Així, aquests van exportar una idea errònia del que eren les geishes.

Una altra de les grans crítiques que reben és que exerceixen una professió masclista. Tot i que cal entendre'n l'origen i el context, sense negar-ne l’evidència, Tomàs capgira la interpretació: “Estem parlant de dones que des de fa molts anys, abans que moltes altres dones marxessin a treballar, no necessitaven casar-se per guanyar diners i progressar professionalment. Als anys 80 la dona casada deixava de treballar i es quedava a cuidar la família, però les geishes són dones molt independents. A més, viuen en un matriarcat. Les mestresses de les cases de te i les okiya són dones i les qui mouen els diners dins els barris també”.