Modificar el clima: una nova arma de guerra?

BarcelonaDurant la guerra del Vietnam, l’exèrcit dels Estats Units va ruixar els núvols amb iodur de plata i iodur de plom per generar pluja i allargar així la durada del monsó sobre la ruta Ho Chi Minh, que abastia les forces del Vietcong. Arran d’aquells fets, batejats com a operació Popeye, l’any 1977 es va signar a Ginebra un tractat internacional per prohibir l’ús militar i “hostil” de les tecnologies de modificació del clima. És la Convenció de la Modificació Mediambiental (Enmod, en les sigles en anglès), que han signat 91 estats -entre els quals hi ha els Estats Units- tot i que 16 no l’han ratificat.

Però els avenços recents en el camp de l’anomenada geoenginyeria -la tecnologia climàtica aplicada a mitigar l’escalfament del planeta- han tornat a obrir el meló d’un possible ús no civil d’aquests mecanismes. Les agències d’intel·ligència dels Estats Units, de fet, van ajudar a finançar un projecte de recerca de l’Acadèmia Nacional de les Ciències nord-americana sobre “intervenció climàtica”, que va presentar les seves conclusions al febrer.

“La CIA va ser un dels principals contribuents a l’estudi, i això em deixa força preocupat sobre qui en tindrà el control”, d’aquestes tecnologies, va dir llavors el científic Alan Robock, de la Universitat Rutgers de Nova Jersey, un dels principals investigadors en aquest camp.

Una trucada de la CIA

Les preocupacions de Robock, de fet, vénen de més enrere, d’una trucada que ell mateix va rebre de la CIA fa tres anys. “La pregunta que em van fer, i jo també voldria saber-ne la resposta si fos la CIA, va ser: «Si algun país està modificant el clima, ho podríem saber?»”, va explicar Robock en conversa telefònica amb l’ARA des dels Estats Units.

“Els vaig dir que ara mateix no es coneix cap manera de fer això sense ser detectat”, explica, ja que, com a mínim, per ruixar de substàncies l’atmosfera calen uns avions o aparells de vol que serien visibles des de terra o per satèl·lit. Però Robock recela que l’interès real de la CIA no sigui també saber si algú altre ho detectaria en cas que fossin ells els que volguessin alterar el clima en algun lloc. “La CIA ha fet moltes coses dolentes, com es va provar en el cas de les tortures, i no hi confio al 100%, però tampoc no tinc por, en realitat, del que puguin fer, perquè aquest tipus de tecnologia encara no existeix”, va voler tranquil·litzar el científic. Si bé és cert que hi ha força recerca en marxa en aquesta matèria, com la que intenta provocar pluja de manera artificial, “encara no hi ha evidències que funcioni”, diu Robock.

El científic posa en dubte les afirmacions del govern xinès, que durant els Jocs Olímpics del 2008 va assegurar que havia utilitzat la “sembra de núvols” per generar pluja i netejar la pol·lució en l’aire de Pequín. “Aquest tipus de núvols són tan variables que és molt difícil saber si [la injecció de substàncies] ha funcionat o no”, apunta.

Sembra de núvols

En tot cas, “s’estan duent a terme molts programes de sembra de núvols amb experiments a l’aire lliure en molts punts del món”, explica a aquest diari Roy Rasmussen, que dirigeix un d’aquests programes per al Centre Nacional de Recerca Atmosfèrica dels Estats Units. Durant sis anys, Rasmussen i el seu equip han injectat iodur de plata als núvols sobre la serralada de Wyoming i “els resultats indiquen un increment potencial de les precipitacions d’entre un 5% i un 15%”, explica. El científic, però, vol ser prudent i deixa clar que aquests resultats “només són aplicables a la serralada de Wyoming i no es poden extrapolar a altres tipus de serralades ni a altres tipus de tecnologia per a la sembra de núvols”.

Com ja deia l’informe sobre intervenció climàtica publicat el mes de febrer passat, Robock -que va formar part del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de l’ONU- reclama que “es dediquin més esforços a la recerca” en geoenginyeria “per poder saber del cert tant els beneficis com els riscos que comporten” les tecnologies d’aquest tipus.

Pel que fa als riscos, els més clars són els efectes globals que pot tenir qualsevol modificació del clima que es pugui fer a escala local. “Tenim més capacitat de manipulació [del clima] del que ens pensem”, alerta Antoni Rosell, investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. Rosell adverteix que si algun país es plantegés fer servir els avenços en la tecnologia de modificació del clima per a usos militars “no tindria mai la seguretat que no l’acabés perjudicant a ell mateix”. “Si provoques una sequera en algun punt del planeta, aquella aigua anirà cap a una altra banda i pot acabar generant inundacions en un altre lloc”, explica. Les incerteses de la ciència meteorològica són tals que els científics no gosen donar per fet que sigui possible un escenari en què algun exèrcit o govern provoqui canvis en el clima d’un país enemic. Però, com apunta Rosell, “si fa anys tot això semblava ciència-ficció, és cert que ara cada vegada se’n parla més”.

I és que la urgència per combatre els efectes, cada vegada més clars, del canvi climàtic ha esperonat la investigació en l’àmbit de la geoenginyeria per lluitar tecnològicament contra l’escalfament global. L’informe dels científics de l’ONU, que l’any passat va alertar que l’augment de dos graus en la temperatura del planeta és gairebé segur, i que fins i tot es podria arribar als 5 graus a finals de segle si continuen els ritmes actuals d’emissió de CO, ha fet que molts girin la vista cap a les solucions tecnològiques. Una mena de pla B en cas que els estats no aconsegueixin acordar una reducció suficient dels gasos d’efecte hivernacle en la cimera prevista per al pròxim mes de desembre a París, que ha de substituir el Protocol de Kyoto.

La cursa climàtica

Són moltes les veus que adverteixen que aquestes tecnologies climàtiques no han de substituir la reducció d’emissions, sinó que, com a molt, haurien de ser un instrument més en aquesta lluita. Un estudi del Programa de Canvi i Seguretat Mediambiental del Centre Woodrow Wilson, per exemple, ja alertava el 2013 dels “efectes desconeguts” sobre el clima global que poden tenir aquestes tecnologies. I advertia també dels riscos en matèria de seguretat. “Hi ha el risc de guerres fredes i calentes pel control climàtic. Els que pateixen els impactes més severs del canvi climàtic, com ara la Xina, podrien idear i implementar plans d’enginyeria climàtica per mitigar els efectes regionals” que poden tenir “repercussions en altres àrees” del planeta i generar conflictes, apunta l’informe.

“La possibilitat d’implementar enginyeria climàtica de manera unilateral, ja sigui per part d’una potència mundial o d’una petita coalició d’estats, podria desembocar en una cursa pel control climàtic”, advertien en l’estudi dos investigadors del think tank alemany Adelphi, Achim Maas i Irina Comardicea. Tot i l’existència de l’Enmod, els experts veien possible que alguns estats es llancin a aquesta cursa “només per la por que altres països ho facin abans”. Per això reclamen “un diàleg internacional transparent sobre la recerca i les aplicacions de la geoenginyeria” en curs.

Antoni Rosell posa la pràctica desaparició del mar d’Aral (Àsia Central) com a exemple dels impactes negatius de la mà de l’home sobre el medi ambient. “Els humans ja hem canviat la composició de l’entorn i de l’atmosfera”, assenyala. “Ara caldria fer-ho de manera organitzada”, conclou.

Dues vies en fase de recerca per combatre el canvi climàtic

“Segrestar el C02” és molt car i té riscos d’emmagatzematge

Hi ha dues branques de recerca en l’àmbit de la geoenginyeria -com es coneixen les tecnologies dirigides a combatre el canvi climàtic-. La principal és la que intenta extreure diòxid de carboni de l’atmosfera, el que en diuen “segrestar CO”. Des dels anys 90 que s’experimenta amb la fertilització dels oceans per augmentar l’extensió d’algues que capten CO. Un d’aquests experiments es va dur a terme a l’oceà Austral, prop de l’Antàrtida, però no es va aconseguir demostrar la seva viabilitat, explica l’investigador de l’ICTA, Antoni Rosell. També s’ha plantejat la possibilitat de fer campanyes de forestació massiva, ja que totes les plantes capten diòxid de carboni en la fotosíntesi. Però la possibilitat que sembla menys agressiva amb els ecosistemes és la captació pura i dura de CO de l’atmosfera, tot i que la tecnologia capaç de fer-ho avui encara està poc desenvolupada i és massa cara. A més, hi ha el problema de l’emmagatzematge. La idea és fer servir els mateixos pous de petroli esgotats per introduir-hi el CO i segellar-los. Però els científics alerten que injectar grans quantitats d’aquest gas al subsòl pot ocasionar terratrèmols i altres conseqüències geològiques imprevistes.

Bloquejar la radiació del sol injectant partícules a l’atmosfera

Una altra estratègia per reduir l’escalfament global consisteix directament a bloquejar la radiació solar. Alguns científics parlen fins i tot d’instal·lar miralls a l’atmosfera per reflectir part de la llum del Sol i evitar que arribi a la Terra. Però la fórmula més estudiada és la d’injectar partícules a l’estratosfera per frenar els raigs del Sol. “Es tracta d’imitar els efectes d’una erupció volcànica, quan la pols del volcà arriba a l’estratosfera i refreda el clima global. Sovint després d’erupcions volcàniques s’ha reduït la temperatura del planeta”, explica Rosell. Però aquesta és la via que els científics desaconsellen més, pels riscos evidents que comporta modificar la composició de l’atmosfera. “Aquestes tecnologies són problemàtiques perquè adrecen els símptomes i no la causa” del problema, que són les emissions de CO, com adverteix un estudi del think tank alemany Adelphi. Però la temptació per als governs que no volen renunciar als combustibles fòssils és alta: el cost de reduir les emissions es calcula en uns 220.000 milions de dòlars anuals fins al 2020 i 900.000 a partir de llavors, mentre que injectar aerosols a l’atmosfera es calcula que costaria com a molt 65.000 milions el primer any i 25.000 els següents.