CONFLICTE NORD-IRLANDÈS
Internacional 22/03/2017

Mor el líder de l’IRA en la guerra i en la pau

El Regne Unit, dividit davant Martin McGuinness, artífex de la reconciliació a Irlanda del Nord

Quim Aranda
3 min
Els fills de Martin McGuinness ahir amb el fèretre del seu pare pels carrers de Derry.

LondresAprenent de carnisser quan era adolescent, abans de l’esclat dels disturbis a mitjans dels anys 60; número 2 de l’IRA a Derry durant el Diumenge de Sang, el 1972, jornada en què Martin McGuinness probablement duia subfusell, segons les investigacions oficials dels esdeveniments; empresonat el 1973 a la República d’Irlanda en ser detingut mentre conduïa un cotxe carregat explosius; comandant de l’Exèrcit Republicà Irlandès (l’IRA); terrorista sense escrúpols segons els seus enemics; home de visió política que s’adona abans que molts que ningú no pot guanyar aquella guerra. I, finalment, campió de la pau. Són algunes de les moltes i extraordinàries arestes de McGuinnes.

Home clau i amb autoritat moral dins del moviment republicà per arrossegar-lo als Acords de Pau de Divendres Sant del 1998, i durant quasi una dècada (2007-2017) vice primer ministre d’Irlanda del Nord en un govern compartit amb els històrics enemics, McGuinness va morir la matinada d’ahir, als 66 anys, a conseqüència d’una rara malaltia que li afectava el cor. Feia només deu setmanes que havia renunciat a la política activa. Va dimitir en protesta per un presumpte escàndol de corrupció de la cap de govern, la unionista Arlene Foster, i va provocar l’avançament d’eleccions a la província. La seva mort sorprèn Irlanda del Nord encara sense govern, amb una situació pròxima a la paràlisi i el risc de suspensió de l’autonomia si el Sinn Féin i el Partit Democràtic Unionista (DUP) no arriben a acordar un nou executiu.

Encaixada amb la reina

Protagonista d’imatges impensables fa vint anys, com l’encaixada amb la reina d’Anglaterra, el 2012, a Belfast, o les riallades amb el líder del DUP, Ian Paisley, quan va assumir el primer càrrec de govern de la seva trajectòria, el 2007, de seguida que es va conèixer el seu traspàs es va obrir al Regne Unit, a través de mitjans de comunicació i xarxes socials, un intens debat sobre l’abast del seu llegat. De sang o de pau? D’odi o de reconciliació? Sigui quin sigui, McGuinness personifica millor que ningú el viatge dels republicans des del militarisme a la política, de les bales als vots. De fet, des dels anys noranta, McGuinness ja va establir canals secrets de contacte amb Downing Street, durant el govern de John Major, per explorar una sortida dialogada al conflicte.

Tony Blair, el premier que va continuar i acabar la tasca endegada pel seu antecessor, el conservador Major, fins a signar la pau, el recordava ahir com “un enemic i un pacificador formidables”. L’actual primera ministra, Theresa May, va dir que no podia “acceptar el seu passat”, però admetia que “va tenir un paper fonamental per allunyar l’IRA de la violència”. “Home d’estat, patriota i incansable treballador per la reconciliació”, el van definir els correligionaris del Sinn Féin. I Gerry Adams, president del partit, va reblar: “Martin va liderar l’IRA quan hi havia guerra i també el va dur a la pau. Hi creia genuïnament, en la reconciliació. I això es el que el fa incòmode per a molts”.

“Un covard que espero que es podreixi en un racó particularment calorós i desagradable de l’infern. No el puc perdonar, perquè per fer-ho cal haver-se penedit dels pecats, i ell mai no ho va fer”, deia Lord Tebitt, exministre de Margaret Thatcher ferit en l’atemptat que el 1984 l’IRA va cometre contra l’hotel en què s’allotjava la premier, a Brighton, hores abans que s’obrís el congrés del Partit Conservador. La dona de Lord Tebitt va quedar paralítica arran de les lesions sofertes.

Però més enllà del dol d’uns, del respecte d’un altres i encara la ràbia d’uns tercers, tant Tony Blair com John Major van donar ahir grans lliçons de Política amb majúscules: “La pau només es pot negociar amb els enemics”, va dir l’ex primer ministre. I el segon recordava: “Tot i la pressió per aturar les converses de pau després dels inesperats atemptats de Warrington del 1993, que els vam viure com una traïció, vaig resistir per evitar que en un futur, si hi havia una possibilitat, hi hagués més víctimes. Sempre s’ha de donar una oportunitat a la pau. I les converses, que havien sigut secretes, i que ja s’havien esbossat amb Margaret Thatcher, no eren un gran risc polític, eren essencials. Perquè no pots fer la pau si no parles amb la gent que està causant la violència”.

stats