Els nacionalistes porten l’esperança d’un canvi a Còrsega
El gran repte és acabar amb un sistema polític basat en els clans que torpedina el desenvolupament de l’illa
Sartène (còrsega)Còrsega es remou. L’eufòria de la victòria -a les eleccions regionals- dels nacionalistes corsos encara es deixa sentir. Però el ressò del triomf va traspassar els 170 quilòmetres que separen Còrsega del continent i va provocar una sacsejada a la vida política francesa. L’ús del cors en els discursos d’investidura del cap de l’executiu, Gilles Simeoni, i de l’Assemblea, Jean-Guy Talamoni, va provocar duríssimes crítiques del primer ministre francès, Manuel Valls, i altres membres del govern i l’oposició. Un fet especialment il·lustratiu -més enllà que Valls parli català- de les dificultats que pateixen les llengües regionals a França.
Malgrat que França ha menyspreat la identitat corsa durant anys, molts cotxes encara llueixen aquest lema: “Moltes vegades conquerida, mai sotmesa”. I és que Còrsega ha sigut ocupada per genovesos, pisans i catalans -entre d’altres- i només ha sigut independent entre el 1755 i el 1769 amb el general Pascal Paoli, un referent històric a l’illa.
Ara els orígens contemporanis de la reivindicació de Còrsega són dels anys 50 amb l’ecologisme, tot i que de seguida va venir també la necessitat de reconquerir els valors culturals, de la terra i de la identitat de l’illa. També es va demanar la reobertura de la universitat, tancada pels francesos el 1769.
Més combativa va ser la lluita d’Aleria el 1975, amb l’ocupació d’una explotació vinícola de pieds-noirs [francesos que van fugir d’Algèria quan es va independitzar, el 1962]. L’objectiu va ser denunciar els privilegis que el govern francès havia atorgat als pieds-noirs per instal·lar-se a l’illa. “Uns 15.000 repatriats d’Algèria es van apoderar de milers d’hectàrees que es van negar als corsos”, explica Ghjuvani Battista Rotilj-Forcioli, líder històric del nacionalisme cors. Després d’aquells fets les reivindicacions es van radicalitzar, va començar el corrent independentista i, un any més tard, va néixer el Front d’Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC) en la clandestinitat.
Quan l’estat francès va integrar Còrsega i fins a la Primera Guerra Mundial, la relació sempre va ser de metròpoli-colònia. L’historiador Antoine-Marie Graziani explica que “a Còrsega se la va mantenir en el subdesenvolupament” i un efecte d’aquesta època és la creació, dins d’una societat molt arcaica, d’un sistema de clans. “Una construcció de l’elit corsa pensada per servir els seus interessos familiars i econòmics, que els convertia en interlocutors exclusius amb França i que ha perdurat fins a l’actualitat”.
La victòria nacionalista del desembre passat també podria suposar la ruptura d’aquest sistema polític basat en els clans. A Còrsega, on la falta de feina ha sigut un problema constant, donar suport a un clan o un altre et podia garantir un lloc de treball, això sí, a canvi del servilisme electoral de l’implicat i de tota la seva família. Això acaba provocant que en molts llocs hi falti personal qualificat, una situació que no beneficia el desenvolupament de l’illa. Què passarà ara, quan els votants nacionalistes piquin a la porta dels nous guanyadors? ¿Seran capaços de trencar amb un clientelisme malaltís que perjudica l’economia i la societat corsa?
Un altre dels grans reptes del govern és resoldre la tensió que es va disparar aquest Nadal amb una agressió al cos de Bombers en un barri d’Ajaccio, que va culminar amb una manifestació contra la comunitat magribina. Amb crits d’ arabi fora [àrabs fora], l’aparent convivència cordial de l’illa -on gran part dels seus 320.000 habitants són àrabs, portuguesos, francesos continentals i d’altres nacionalitats d’immigrants- se’n va ressentir.
El president Simeoni va ser clar i ferm, va titllar d’inacceptables els fets i va afirmar que “és cors qui viu i treballa a Còrsega”. Però les pintades amb lemes racistes com “ I francesi fora ”, “ I arabi fora ” i “ I portuguesi fora ” són un senyal d’alarma. Fa uns dies una carnisseria halal i un local de kebabs van ser metrallats a Propriano. Això sí, les paraules de Simeoni es podrien considerar en contradicció amb algunes iniciatives del govern regional com ara l’estatut de residència, que exigeix viure cinc anys a Còrsega i el nivell A2 de cors per obtenir-lo, per poder comprar un terreny o construir a Còrsega.
Per resoldre tota aquesta situació, el govern actual només tindrà de temps fins al 2018, quan estan previstes unes noves eleccions -excepcionalment- amb motiu de la reunificació dels dos departaments de l’illa. Els reptes són grans, i el diàleg amb París, difícil, tal com es va veure el mes passat, quan Manuel Valls es va tancar a totes les demandes de Simeoni i Talamoni, entre les quals hi ha la cooficialitat de la llengua, l’alliberament de presos polítics i l’estatut de residència.
A curt termini, Simeoni afronta també dos temes que preocupen als corsos com la pèssima gestió de les escombraries i les vagues en el transport marítim que incomuniquen l’illa. I, més enllà del dia a dia, Còrsega ha de trobar un nou model econòmic intel·ligent i original, lluny del clanisme, per aconseguir capgirar la història. Preservar la bellesa i el paisatge de l’illa de la cobdícia financera interna i externa és un altre dels grans reptes. En definitiva, totes les mirades estan posades sobre un nou govern que ha aixecat grans expectatives.
El repte urgent de salvar la llengua corsa
Visitant Còrsega avui difícilment sentirem el cors. “Han sigut molts anys de menyspreu”, afirma Mireille Lanfranchi, exrepresentant del moviment polític Corsica Nazione. “A les escoles la consigna era castigar si el parlàvem. Hi havia cartells de «Prohibit parlar cors i escopir»”. Avui la cooficialitat és imprescindible a l’illa. “No podem entendre que França, el país dels drets de l’home, no escolti un poble que s’expressa a les urnes”, diu Lanfranchi. També es manifesta crítica amb l’escolarització bilingüe optativa perquè la considera discriminatòria. Ella considera que tothom hauria de tenir accés al cors, que, a més, pot ser el nexe d’unió dins la diversitat existent a l’illa. El gest del president de l’Assemblea de Còrsega de fer el seu discurs d’investidura en cors indica que alguna cosa està canviant.
