Sense aigua, sense llum i sense seguretat: els problemes per tornar a la Síria post-Assad

DamascDes de la caiguda de Bashar al-Assad, els suburbis del sud de Damasc continuen atrapats en un temps suspès. En barris com Hajar al-Aswad, Yarmouk o l’eix del carrer Tishreen, la guerra ja no marca el dia a dia, però la seva empremta continua determinant qui, com i en quines condicions pot tornar. La violència ha cessat, però la normalitat no ha tornat. Hajar al-Aswad va ser un dels barris més castigats durant el conflicte. Abans del 2011 hi vivien més de cent mil persones. Avui, segons estimacions utilitzades per agències de les Nacions Unides, tot just uns quants centenars hi han tornat. Al carrer principal, alguns comerços han reobert, cosa que ofereix una imatge parcial de recuperació. Però aquest primer pla no resisteix una mirada més profunda.

“La situació és difícil, però aquesta és la nostra zona d’origen –explica el Hatem, que ha reobert una petita botiga de queviures amb el suport d’una associació civil–. Vam créixer aquí i volem contribuir a la seva reconstrucció. Comencem des de zero”. La seva decisió no respon tant a un optimisme estructural com a la manca d’alternatives. Per a molts, tornar és una aposta personal, més que no pas pública.

L'Omar, propietari d’un magatzem proper, comparteix aquesta lògica. “La gent torna a poc a poc. Vaig obrir aquest negoci per reconstruir la meva vida aquí i acompanyar el retorn de la comunitat”, diu. Tots dos coincideixen que el procés no està dirigit des de dalt. La reconstrucció visible a Hajar al-Aswad és fragmentària, sostinguda per iniciatives individuals i suports puntuals d’associacions locals.

Als carrers interiors del barri, el paisatge és molt més dur. Habitatges parcialment ensorrats, runa sense retirar, cables elèctrics improvisats i una xarxa de serveis que amb prou feines funciona. “Tot això ho estic arreglant amb els meus propis mitjans –explica Abu Ahmad, propietari d’una casa en obres–. No he rebut ajuda d’organitzacions ni d’entitats externes. La meva situació és acceptable, però hi ha persones que ho han perdut tot”. La reconstrucció avança, però de manera desigual, i aprofundeix les bretxes entre qui pot assumir els costos i qui queda atrapat en l’espera.

Per a la Samira, viuda, l’espera es tradueix en precarietat. “Demanem a qui ens pugui ajudar que ho faci, per poder viure aquí. No hi ha electricitat ni condicions mínimes per a una vida digna”, afirma. El Youssef, un ancià del barri, apunta al mateix problema: “Si els serveis estiguessin complets, tornaria molta més gent”. Sense aigua estable, electricitat regular i sanejament bàsic, el retorn massiu continua sent inviable.

Obstacles legals per tornar

A pocs quilòmetres, a Yarmouk, l’antic campament palestí integrat en el teixit urbà de Damasc, la reconstrucció presenta una complexitat afegida. La devastació va ser gairebé total i, tot i que alguns carrers s'han desbrossat i alguns edificis s'han rehabilitat, el retorn continua sent limitat. A la destrucció física s’hi afegeixen obstacles administratius, documents perduts, disputes sobre la propietat i procediments de seguretat que alenteixen qualsevol procés de retorn. Organitzacions internacionals han impulsat projectes de rehabilitació parcial, però el seu abast és insuficient davant la magnitud del dany.

A Yarmouk, reconstruir no és només reparar murs, sinó també recuperar drets. Per a moltes famílies palestines, el retorn implica enfrontar-se a un llimb legal que s’arrossega des d’abans de la guerra i que ara es veu agreujat per l’absència d’un marc clar. La vida quotidiana intenta recompondre’s entre la runa, però sense garanties duradores.

La zona de Tishreen i els seus carrers adjacents mostren una altra cara d’aquesta reconstrucció desigual. Menys devastada que Hajar al-Aswad o Yarmouk, ha estat objecte d’intervencions més visibles: retirada de runa, reobertura d’algunes vies, rehabilitació selectiva. Tanmateix, la recuperació no és homogènia: les obres es concentren en eixos estratègics, mentre que les àrees residencials secundàries continuen deteriorades. Per a molts veïns, aquesta diferència alimenta la percepció d’una reconstrucció que prioritza la imatge i la circulació per davant del retorn real de la població.

Manca d'inversió pública

El problema, en tots aquests barris, no és únicament tècnic. És polític. Les noves autoritats van prometre facilitar el retorn dels desplaçats i activar plans de reconstrucció. No obstant això, als suburbis del sud de Damasc aquesta promesa es tradueix poc en presència institucional sostinguda o inversió pública estructural. L’absència de l’estat deixa espai a la iniciativa individual, però també a la resignació.

El Khaled, desplaçat intern que encara no ha tornat definitivament, visita casa seva a Hajar al-Aswad cada poques setmanes. “Vull tornar –diu–, però no puc portar aquí la meva família si no hi ha aigua, ni llum, ni seguretat. Tornar així no és començar de nou, és sobreviure”.

A la Síria postconflicte, els suburbis del sud de Damasc revelen una realitat incòmoda. Sense xarxes elèctriques estables, sense aigua corrent regular i amb barris encara coberts de runa, el retorn no és una qüestió de voluntat, sinó de viabilitat. La reconstrucció corre el risc de consolidar un nou mapa social fet d’absències.