Així s'ha preparat l'Iran durant anys per a aquesta guerra

BarcelonaDues setmanes després de l'inici de l'operació Fúria Èpica contra l'Iran, queden moltes incògnites obertes, però hi ha un fet que és evident: al president Donald Trump no li ha sortit la guerra que desitjava. Les seves declaracions dels últims dies, que han donat a entendre que deia que havia guanyat la guerra, estan destinades a calmar els mercats financers i preparar l'opinió pública per una retirada. Tanmateix, no li serà fàcil. "Serem nosaltres qui determinarem quan acaba la guerra", van replicar en un to desafiant els Guardians de la Revolució, la guàrdia pretoriana del règim, tota una mostra que evidencia el règim dels aiatol·làs no se sent derrotat.

La República Islàmica ha sorprès per la seva capacitat d'entomar el cop inicial, amb l'assassinat del seu líder suprem, Ali Khamenei i d'una quarantena d'alts càrrecs, i de dur a terme una resposta efectiva. Segons els experts militars, Teheran feia molts anys que preparava l'escenari d'una guerra total contra els Estats Units.

Probablement, Trump va infravalorar la fortalesa del règim d'acord amb la curta guerra de l'estiu passat. Llavors, la República Islàmica es va limitar a llançar un atac coreografiat a una base estatunidenca a Qatar, ja que posteriorment es va saber que havia avisat a Washington amb antelació. Aquest cop, veient que l'ambició de l'ofensiva de Trump era més gran, i que l'amenaça era existencial, ha posat tota la carn a la graella.

Potser la mostra més clara de la preparació i capacitat de resiliència iraniana ha estat l'elecció ràpida i sense gaires sobresalts de Mojtaba Khamenei com a nou líder suprem. Però no ha estat l'única substitució efectiva. Des de l'estiu, quan Israel va escapçar part de l'elit de seguretat i militar de la república, el règim va preparar un pla de contingència que incloïa una llista de diversos suplents per a tots els alts càrrecs del país en cas de ser assassinats. Això, afegit a la independència operativa de les diverses branques de l'aparell de seguretat, ha permès a l'Estat mantenir-se operatiu en tot moment.

Sens dubte, l'arma més efectiva de Teheran en aquesta guerra ha estat paralitzar el trànsit marítim a l'estret d'Ormuz, la qual cosa ha disparat el preu del petroli fins a superar la barrera dels 100 dòlars el barril, tota una amenaça per al creixement de l'economia mundial. Tot i haver desplegat bona part de la seva marina, els EUA no han pogut evitar-ho. Des de l'inici del conflicte, prop d'una vintena de vaixells, molts d'ells petroliers, han patit els atacs de les forces iranianes, sigui amb projectils o drons. A més, en els últims dies, l'Iran deu haver començat a minar les aigües properes a l'estret d'Ormuz, segons ha informat el Pentàgon, la qual cosa pot allargar l'alteració del comerç marítim.

Així mateix, Teheran ha atacat instal·lacions militars i civils dels seus veïns al golf Pèrsic, gairebé tots aliats de Washington. L'estratègia de la República Islàmica consisteix en estendre els danys de la guerra al nombre més gran d'actors possible perquè pressionin Trump a posar fi a la guerra, i llavors poder proclamar victòria argumentant que Washington ha fracassat en el seu intent de forçar un "canvi de règim".

Mentre que l'estratègia de tancar l'estret d'Ormuz era esperada, ha causat una sorpresa més gran la destrucció a les bases dels EUA, i sobretot als seus sistemes de comunicació, provocada pels atacs amb míssils o drons iranians. Tot i que el Pentàgon no ha proporcionat informació sobre els danys concrets, ja que és informació classificada, una anàlisi del New York Times amb imatges de satèl·lit n'ha revelat d'importants als sistemes de radars de bases militars situades en diversos països, entre ells, Kuwait, Jordània o Qatar. Segons el rotatiu estatunidenc, l'objectiu inicial de Teheran és neutralitzar el sistema d'alertes primerenques, per després poder atacar-les amb els seus míssils més ràpids i sofisticats, dels quals posseeix un arsenal limitat.

Així mateix, l'elevat nombre d'atacs amb míssils de drons i curt abast contra els estats veïns té com a objectiu exhaurir els interceptors estatunidencs, sobretot el sistema de míssils Patriot i THAAD. A banda de ser molt més cars que els drons iranians –més de tres milions de dòlars enfront de desenes de milers d'euros–, Teheran és conscient que l'estoc d'interceptors s'està exhaurint. "És sorprenent que ràpid que han après de les lliçons de la guerra [de l'estiu] ... Han après que ens manquen capacitats defensives, com els interceptors", sosté Vali Nasr, professor de la Universitat Johns Hopkins.

Contraintel·ligència iraniana

L'encert dels atacs iranians contra els sistemes de radars, així com contra alguns hotels de la regió on se solen allotjar responsables estatunidencs, descansa sobre una bona recollida d'intel·ligència. Per bé que és possible que sigui fruit de la feina dels serveis secrets iranians, els últims dies s'ha especulat que Moscou podria estar proporcionant aquest tipus d'informació a Teheran.

Aquesta és l'opinió d'algunes fonts properes a la CIA recollides per la cadena estatunidenca CNN. La raó és que, per a Rússia, el règim iranià és un aliat a l'Orient Mitjà, que va veure recentment com el seu altre gran soci regional, la Síria de Bashar al-Assad, s'enfonsava de forma inesperada a finals del 2024. Amb les mans lligades per les seves tribulacions a Ucraïna, compartir informació confidencial podria ser l'única ajuda efectiva que Putin pot proporcionar als aiatol·làs.

L'altra línia de defensa del règim iranià pacientment edificada durant anys és una xarxa de milícies afins xiïtes en diversos països de la regió. Per bé que es troba molt tocada després de la guerra contra Israel de fa un any i mig, la milícia libanesa Hezbollah s'ha afegit a la guerra atacant Israel amb projectils i drons. A més, les Forces de Mobilització Popular, una constel·lació de grups armats de l'Iraq, també han actuat contra bases i interessos dels Estats Units en aquest país àrab veí de l'Iran.

Tanmateix, la milícia que havia mostrat els últims anys una capacitat militar més afiliada, els houthis del Iemen, s'han mantingut de moment al marge del conflicte. Una interpretació que explica aquest fet és la seva més gran independència respecte a Teheran que Hezbollah o les milícies iraquianes, així com la seva por d'atraure la ira de Washington i Tel-Aviv.

Però Nadwa Dawsari, l'analista del Middle East Institute, sosté que la inacció dels houthis respon a una estratègia de preservar-los com a últim recurs de Teheran. Si els houthis reprenguessin els seus atacs al trànsit marítim del mar Roig destinats al canal de Suez, el caos en el comerç mundial ja seria de dimensions gegants.

Tots aquests moviments posen de manifest que és una errada considerar l'elit del règim iranià com un grup de "llunàtics", tal com va declarar el secretari d'Estat Marco Rubio. Certament, els aiatol·làs fan una interpretació ultraconservadora de l'islam i no tenen cap mena de compassió a l'hora de reprimir la seva població, però en matèria de seguretat nacional i relacions exteriors actuen com un actor racional i audaç guiat per un objectiu prioritari: la mateixa preservació.