Un conte de Nadal des de Gaza

GazaEl dia de Nadal ens hem despertat cap a les cinc del matí amb quatre explosions. Una en particular ha fet tremolar com panderetes les finestres de la casa de Metges Sense Fronteres o, millor dit, com simbombes, pròpies d'aquests dies de festes o de bombardejos, segons el lloc on t'hagi tocat néixer. Era la resposta “proporcional” que havien anunciat les autoritats d'Israel a un atac la nit de Nadal al sud de la Franja de Gaza que va ferir un soldat israelià. Aquí, a Gaza, el tió caga explosius.

Ens reunim al soterrani i esperem un temps prudencial, com nens amagats que temen que els sorprengui el Pare Noel i els mitjons quedin sense regals. Però al final sempre surt el sol, i pugem al pati per mirar al cel, on volen drons en lloc de trineus. De moment no hi ha cafè fins que no s’engegui el generador, que no serà fins a dos quarts de set del matí perquè tenim racionat el gasoil. Aquí l'aigua s'escalfa amb electricitat i, com el gas o la llenya, cotitza a preu d'or, encens o mirra. Fa fred, i la boirina que ve del Mediterrani es barreja amb la fumera del plàstic que crema. Cremar les escombraries també escalfa i, alhora, les elimines.

Vaixells de guerra

Com que és Nadal, avui visitarem la platja de Gaza. És la segona vegada en més de dos anys que l'equip de Metges Sense Fronteres trepitja la platja, malgrat que amb prou feines sigui a 50 metres de casa nostra. A la riba t'acarona el mateix mar que canta Serrat, però a l'horitzó es veuen dos vaixells de guerra que vigilen les barquetes de pescadors palestins que ara per fi disposen d'uns metres per poder endinsar-se a pescar peixos petits. Els vaixells de guerra són una escorta “proporcional”, segons Israel.

Darrere la nostra esquena, la costa que abans acollia terrasses i cafès és ara un mar de plàstics que acullen els més fràgils que han de fer front al tercer hivern en tendes de campanya esquinçades que no protegeixen de la pluja, ni del fred, ni dels temporals. Les tendes estan col·locades com un enfilall de pessebres a sobre del taulell d'una paradeta de mercat nadalenc, però són de mida real, elementals i rudimentàries, i aixopluguen famílies palestines. Aparentment, però, aquests nadons no són fills de mare verge i pare celestial. Han tingut la mala sort de, malgrat néixer prop de Betlem, ser simples éssers humans. Que no s'ofenguin els religiosos, és només una manera de parlar. En aquesta part del món ja anem sobrats d'extremismes religiosos.

En pocs segons, ens envolten desenes de nens. Quan els veig, no puc evitar pensar en els meus fills, que aquest Nadal menjaran massa, com manen les àvies, i obriran regals, que cada any intentem limitar ara que Amazon és el quart Rei Mag. Els meus nous petits acompanyants m'interroguen amb el clàssic “What's your name? Where are you from?” (Com et dius? D’on ets?) i semblen dividir-se entre els que són seguidors de Mbappé i els de Lamine Yamal.

El seu regal avui serà l’anècdota d’haver tornat a veure per fi occidentals a la platja, un senyal esperançador que la normalitat pot tornar algun dia. Una anècdota que aquesta nit possiblement compartiran amb la família dins de la tenda de campanya durant el sopar sempre frugal i amb la calor d’un foc encès amb fusta de palet. Un altre regal és continuar amb vida, perquè no formen part de la llista de 20.000 menors assassinats durant els últims mesos per Israel. Unes morts que el govern de Tel-Aviv i els seus aliats defineixen com a càstig “proporcional” a l'horror del 7 d'octubre.

Encara que avui sigui festiu, treballem una estoneta en el que és urgent, que som sanitaris i estem de guàrdia. Casos mèdics i moltes cures. Alguna cesària. I una mica d’estar davant de l’ordinador. De tornada a la base, tenim un menjar especial perquè, amb bona previsió, hem portat a la maleta uns quants torrons. Hummus, falàfels i, de postres, torró de Xixona i de xocolata, un maridatge peculiar que triomfa unànimement entre els comensals de diverses nacionalitats.  

Aprofito per escoltar la ràdio per internet, que això redueix la nostàlgia de ser lluny de casa. Expliquen que a Badalona hi ha tants llums de Nadal que competeix amb Vigo, també hi ha un avet de metall de rècord Guinness, però el pessebre no els ha sortit tan bé: ha estat improvisat, en plena tempesta, sota un pont. I tot això mentre preparen la carrossa de Baltasar, un negre que sí que mola, com els que són jugadors de la Penya, esclar. “Pívots welcome”, podríem dir, mentre expulsen africans a l'hivern mediterrani, que és la resposta “proporcional” a les molèsties que generen, declaren les autoritats badalonines, mentre es muden per anar com cada any a la missa del gall, perquè toca celebrar el naixement, però el de debò, amb misericòrdia i temor de Déu.

Dos desitjos

Com que és Nadal, m'atreviré a demanar dos desitjos. Que tothom entengui i assumeixi que la proporcionalitat té uns límits que i aquestes línies vermelles s'anomenen principis i drets humans, que vam acordar després d'una guerra mundial, i que mai, mai, mai no s'han de creuar. I que no es faci servir com a justificació per cometre actes injustos o directament malvats, i que comporti conseqüències, proporcionals, als perpetradors. I que, en comptes d'això, es faci servir com cal, per repartir i redistribuir, de manera proporcional, riquesa, recursos i justícia.

I l’altre desig és que el mestre Serrat faci una pausa en la seva jubilació, perquè cal actualitzar la lletra de Mediterráneo, el Mare Nostrum on em banyo i gaudeixo cada estiu de la meva vida, però que cada vegada em dona més feina, aquí, a Gaza, i en rescats. Concretament, quan la cançó diu “porque yo nací en el Mediterráneo”, hauria de dir “porque yo sufrí” o “yo morí en el Mediterráneo”. Sisplau, Serrat, posi’s mans a l’obra, que tinc la sensació que vostè no és un jubilat que passa el temps mirant obres. És poca la lletra que cal canviar. Donat que és una bona proposta, proporcionalment, sembla poca feina.  

*David Noguera és coordinador d'emergències de Metges Sense Fronteres (MSF) a Gaza i relatarà la seva experiència a l'ARA.