Els Estats Units i l'Iran reprenen les converses sobre el programa nuclear sota l'amenaça militar de Trump
Les dues parts valoren com a "positiva" la primera ronda de negociacions des de la guerra del juny
BeirutDesprés de mesos d’estancament, els Estats Units i l’Iran han reprès les converses a Masqat, en un gest acuradament mediat per Oman. Les delegacions han exposat la seva lectura sobre el programa nuclear iranià mentre el sultanat ha avaluat si el procés podia obrir la porta a un diàleg directe entre les parts.
La trobada representa un avenç delicat. De moment s’ha definit un marc de treball comú, tot i que encara no ha quedat clar si Washington i Teheran han arribat a cap acord per evitar una altra guerra. El context no ha pogut ser més tens. Els desplegaments militars nord-americans a la regió i la pressió de les sancions econòmiques deixen clar que la diplomàcia es mou sobre una corda fluixa.
L’enviat nord-americà per al Pròxim Orient, Steve Witkoff, acompanyat per Jared Kushner, s’ha reunit amb la delegació iraniana liderada pel ministre d’Afers Exteriors, Abbas Araghchi, que prèviament ha conversat amb el seu homòleg omanita, Sayyid Badr al-Busaidi. Oman ha exercit el seu tradicional paper de discret mediador, que ha permès a Teheran conservar obertes vies de diàleg.
Araghchi ha insistit que les converses s'han desenvolupat sobre la base de la igualtat, el respecte mutu i els interessos compartits. Ha subratllat que l’Iran ha entrat en la diplomàcia amb “els ulls oberts” i amb la memòria recent de confrontacions prèvies, en referència a la guerra de 12 dies del juny en què els Estats Units van donar suport a l'atac d'Israel contra Teheran. Per la seva banda, Washington ha mantingut la pressió i l’amenaça d’una acció militar si la via diplomàtica acaba fracassant. Les converses arriben després de la brutal repressió a l’Iran contra els manifestants antirègim i enmig d’una escalada sostinguda de tensions amb els Estats Units.
La intervenció de mediadors regionals com Qatar, l'Aràbia Saudita i Oman hauria estat clau per mantenir oberta la negociació. Les dues parts han acordat centrar-se inicialment en el programa nuclear i ajornar el debat sobre míssils balístics: Teheran ha buscat avançar per fases, prioritzant la creació de confiança en l’àmbit nuclear abans d’abordar altres temes, mentre que Washington ha insistit en un enfocament més ampli que ha inclòs míssils, suport a actors armats de la regió i drets humans. Aquest xoc de prioritats evidencia la fragilitat del procés i limita les possibilitats d’acords ràpids.
Màxima tensió
En paral·lel a les converses, l’ambaixada virtual dels Estats Units a l’Iran ha emès una alerta instant els ciutadans nord-americans a abandonar el país immediatament, i el Comandament Central nord-americà ha difós imatges del portaavions USS Abraham Lincoln proveint-se al mar Aràbic, cosa que confirma la presència naval reforçada a la regió. L’Iran ha advertit d'una escalada regional si no es respecten les seves condicions de negociació, mentre que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha assenyalat que s’han estat acumulant “condicions cap a una massa crítica” que podrien provocar el col·lapse del règim iranià. Tot plegat enmig de l’amenaça d'una acció militar directa de Washington.
L’elecció d’Oman com a seu no ha estat casual. Masqat ha servit històricament com a mediador discret i fiable, i ha permès a Teheran explorar possibilitats d’entesa sense exposar-se a més pressió. A diferència de Turquia o Qatar, Oman no acull bases militars nord-americanes, fet que l’ha fet acceptable per al règim iranià.
Per a Teheran, haver tingut un canal diplomàtic controlable ha ajudat a reduir riscos, evitar problemes polítics i mantenir la seva independència enmig de la pressió militar i les sancions. La discreció i el fet que el mediador sigui el mateix han estat claus perquè Teheran participi en les converses.
La discussió sobre el programa nuclear serveix, en principi, per definir un terreny comú, però no ha garantit resultats substantius. Les converses poden avançar amb passos limitats, encallar-se davant de noves tensions o fins i tot col·lapsar. Mentrestant, l’amenaça militar continua sent un teló de fons constant que marca el ritme i la naturalesa de la diplomàcia.
L’èxit d’aquestes negociacions depèn tant de la voluntat de les parts de comprometre’s com de la capacitat dels mediadors per sostenir un procés que ha mantingut Washington i Teheran al límit de la confrontació i de la negociació simultàniament. Per ara, el marc de treball establert a Oman és un pas inicial en una via plena d’incertesa, en què qualsevol avenç es mesura amb cautela i cada paraula té un pes decisiu.